jotajotai |
A. |
dimecres, 30 de novembre de 2011 | 06:04h
Un any més arribem amb salut i alegria al 30 de novembre i l'A. i jo -que en aquestes coses som uns clàssics- celebrem que portem 39 anys de casats i 44 des que vàrem començar a sortir. Tot el mateix dia. Pels mandrosos de les restes diré que parlo dels anys 1967 i 1972. Poca broma. Ep, i l'any vinent festa grossa, que en farem 40!
El d'avui és un tipus d'apunt que ja fa temps que vaig escrivint en aquesta data (vegeu aquí el de l'any anterior, que us servirà -si us vaga- per empalmar amb els anteriors) i no és qüestió, doncs, de trencar costums. (n'hi ha més)
Estic treballant en un encàrrec sobre la figura de Joan Triadú en la seva vessant de pedagog. Això m'ha portat a repassar, entre altres papers i publicacions, el dietari que va escriure entre els anys 1938 i 1940 a Granollers, el seu primer destí després d'obtenir el títol de mestre.
El text va restar inèdit fins ara fa deu anys que Proa el va editar amb el títol "Dies de memòria 1938-1940. Diari d'un mestre adolescent"... (n'hi ha més)
Una seguidora d'aquestes Totxanes m'escriu per comentar algunes de les coses que escrivia en el meu apunt d'ahir.
Em diu que la manca de notícies sobre el futur del suplement de llibres de l'Avui, al qual jo feia una breu referència, potser indica que el futur desitjable per a la crítica dels llibres ja no passa pel reducte d'unes pàgines especials cada setmana a les quals fins ara ens havíem acostumat. (n'hi ha més)
Camí de la feina, havent dinat, m'aturo un moment a l'FNAC de la plaça de Catalunya i pujo a la planta dels llibres i els discos a fer-hi una ullada. Tot just desembarcar de l'escala mecànica, a la segona planta, entro en la zona de recepció on es desplega la gran estesa dels llibres que l'establiment considera més destacables. Com no podia ser altrament, hi veig unes quantes piles de "Jo confesso", en les dues versions -català i juleio- que fins ara han sortit al carrer. (n'hi ha més)
Començo el dia a l'Hospital de Sabadell. Mon germà hi està ingressat per uns problemes dels quals ara no em ve de gust parlar. D'aquí a tres o quatre dies segur que ja serà a casa i serà el moment, potser. Li porto l'Ara amb el CD de l'Eugenio, que sé que li agradarà.
Poc abans de dinar torno a casa i l'A i jo anem a votar. No entenc això que diuen que hi ha més abstenció que en anteriors ocasions. El nostre col·legi, a tocar de la plaça de Sanllehí, és més ple que mai. (n'hi ha més)
Joan Agut era un extraordinari conversador. El seu aspecte físic -apersonat, elegant, seductor- impressionava d'entrada, però el que acabava de fascinar-te era la seva manera d'explicar les coses. La veu, el gest de les mans, les pauses, la mirada... tot un desplegament de recursos destinats a enxampar el seu interlocutor en una teranyina dialèctica de la qual mai desitjaves fugir.
Podia parlar de qualsevol cosa. De la seva infantesa de venedor de peix al mercat d'Hostafrancs, de quan va marxar a París molt jove, de la seva contribució durant el franquisme a la resistència cultural en el Front Nacional de Catalunya o de les seves experiències en el món editorial, els viatges que havia fet i la gent que havia conegut... (n'hi ha més)
Un dels trets que sempre han caracteritzat els bons creadors és la capacitat de generar móns propis. Al meu parer és el cas de JoanAgut. En els seus llibres no costa gaire de percebre-hi un microcosmos particular i molt seductor. Un microcosmos, si fa no fa, amb la mateixa capacitat de seducció que Agut desplegava en el tracte personal. (n'hi ha més)
Dintre del sobre hi havia un llibre -"Rescatats de l'ombra", editat també per Columna, però ara en la col·lecció dels autors més consolidats- i una nota de Joan Agut que em recordava que era "aquell escriptor del qual fa uns anys va dir que s'havia guanyat una bona ració de crèdit" i que, per tant, creia que m'havia guanyat el dret a disposar en rigorosa primícia d'un exemplar de la seva primera novel·la. (n'hi ha més)
jotajotai |
Dol |
divendres, 11 de novembre de 2011 | 06:12h
"Encarrega't d'aquest llibre. És de l'Agut, l'editor". Amb aquestes paraules un dia del mes de setembre de 1995 el director del suplement de Cultura de l'Avui em va passar un llibret de tapes clares editat per Columna perquè el llegís i en fes la crítica. No era gaire gruixut, aplegava una vintena llarga de contes i tenia un títol que em va semblar molt ben trobat: "El dia que es va cremar el Liceu".
Confesso que en aquella època els meus coneixements de les entreteles del món editorial no eren gaire amplis i, per tant, tot i que el nom de Joan Agut no m'era desconegut, vaig haver d'escorcollar una mica per poder esbrinar detalls de la seva llarga trajectòria com a editor... (n'hi ha més)
A finals de maig de 1991 Edicions 62 va publicar "Digues que m'estimes encara que sigui mentida", l'últim llibre de Montserrat Roig. Jo, com sol ser habitual amb els crítics, vaig rebre el llibre uns quants dies abans de la seva sortida al carrer. Això em va permetre llegir-lo amb temps i preparar bé el meu comentari. Pocs dies després -el 22 de juny- el suplement de Cultura de l'Avui el va publicar.
Abans d'ahir, mentre fullejava "Digues que..." vaig trobar dintre del llibre una fotocòpia de l'article. L'he llegit i m'ha semblat que avui, vint anys després de tot allò, el millor que podia fer era copiar-lo sense cap més comentari amb la no gens secreta intenció que serveixi per engrescar a futurs lectors de Montserrat Roig. (n'hi ha més)
"No sóc separatista, i altres debats" Salvador Cardús Diari Ara, 8 de novembre de 2011
"No sóc separatista. Ho dic perquè la proximitat de les eleccions tensa el discurs polític, les paraules es tornen armes llancívoles i no ens hauríem de deixar atrapar en la vella terminologia que parla de separadors i de separatistes. Aquesta antiga dicotomia és especialment perniciosa en la comprensió de l'independentisme polític per tres raons. Primera, perquè situa en un mateix pla moral colonitzadors i colonitzats... (n'hi ha més)
Fa uns quants anys vaig prendre dues decisions: 1a) per poc que pugués mai pagaria ni un cèntim per veure la televisió a casa meva, i 2a) mai tindria un animal domèstic, ni engabiat ni solt pel pis.
La primera decisió la vaig complint rigorosament i, per tant, en declaro ignorant absolut en matèries tan normals pel comú dels mortals com són el Canal+, el GolTV i plataformes similars. (n'hi ha més)
Fa dos anys vaig explicar amb un cert detall aquí mateix la meva dèria per catalogar el món que m'envolta en llistes. Carn de psiquiatre, ja ho sé, però què voleu que hi faci...
Una de les llistes que fa més temps que tinc oberta és la que vaig començar denominant "Músiques pel meu funeral". Amb aquest títol volia expressar el fet que es tractava de cançons que, ja sigui per algun detall tècnic o per la seva relació amb episodis concrets de la meva vida, considero que estan incrustades en el meu retrat genètic.
Quan vaig optar per aquest títol, però, no era gaire conscient de la magnitud de l'empresa en la que m'embrancava ja que a hores d'ara la llista de músiques diguem-ne funeràries depassa les vuitanta referències (és a dir, una sessió de prop de 7 hores). I encara no l'he tancat... (n'hi ha més)
No fa gaire algú em preguntava quina dimensió tenia la música en la meva vida. "Em fa somiar, activa la meva imaginació i fa que em senti bé", vaig respondre. No vull semblar fatxenda ni grandiloqüent, però és cert: quan escolto el tipus de música que m'interessa (que ja avanço que és molta) el cap se m'envola darrere de les notes, se m'obre de bat a bat la porta dels somnis i m'envaeix una irrepetible sensació de placidesa que no voldria que mai m'abandonés.
Recordo perfectament la primera vegada que una música em va disparar totes aquestes sensacions. Va ser un dia de finals de 1962, aviat farà, doncs, mig segle... (n'hi ha més)
Aquest mes de novembre que tot just acaba de començar presenta en els quioscos tres novetats imprescindibles pels amants de la música. Tres revistes per assaborir amb avidesa i després conservar-les a l'arxiu.
Dues d'aquestes revistes pertanyen a la factoria del Grup Enderrock -l'especial Miles Davis de la revista "Jaç" i el número 2 de "440 Clàssica", dedicat a Pau Casals- i la tercera és el número 300 d'un altre clàssic: la revista "Rockdelux".
La revista "Jaç" -que ja ha arribat al número 40 (vegeu aquí)- millora el seu disseny, ara molt més net i clar, i commemora com cal els 20 anys de la mort del gran Miles Davis amb un número monogràfic de categoria. (n'hi ha més)
"Tots en patim algun, a la nostra vida del dia a dia. L’independentista emprenyador no parla, vomita; no pensa, maquina; no camina, patrulla; no respira, conspira; no escriu, escup; no crea, destrueix; no emprèn, emprenya."
Aquest és un fragment de l'article "L'independentista emprenyador" que l'advocat i editor (un bon editor, creieu-me) Quim Torra va publicar dies enrere a "El Singular Digital" (vegeu-lo aquí).
Fa cosa d'un any, arran de la mort de Ricard Roda, ja vaig expressar (vegeu aquí) la meva admiració per "Salsa catalana", el primer disc de l'Orquestra Mirasol, i de manera molt especial pel tema que obria el disc: aquell excepcional "To de re per a mandolina i clarinet" que molts de la meva generació recordem amb gratitud.
Em sembla que el que ara explicaré no ho havia dit mai: fa mooolts anys, quan TV3 feia poc que existia i jo em dedicava... (n'hi ha més)
Aquests dies que els diaris parlen del malaguanyat Marco Simoncelli i del seu amic Valentino Rossi recordo de manera molt especial el nostre viatge de l'estiu de 2010 a Urbino, la vila natal de Valentino (i del pintor Raffaello).
Urbino, Misano (amb el seu circuit), Pesaro (la ciutat on ara viu Valentino), Cattolica (on va nèixer Simoncelli) i Coriano (el lloc on vivia el pilot que ens ha deixat) són localitats que es poden visitar en un recorregut no gaire superior als cinquanta quilòmetres.
Fa quatre anys, de resultes de la nostra primera visita a la Toscana, un matí de dissabte a primera hora -el moment ideal per no fer gaire cua- l'A. i jo ens vàrem enfilar fins al mirador que hi ha al cim de la cúpula que Brunelleschi va construir a la catedral de Florència.
Tal com explicava en l'apunt que vaig escriure aleshores (vegeu-lo aquí), allí vaig tirar la que potser és la millor fotografia que mai hagi fet: la de l'ombra de la cúpula projectada damunt de les teulades de la ciutat.
La intuïció, el sentit de l'oportunitat -i, per què no dir-ho també, la sort- que em van acompanyar en aquell moment em varen convéncer que a Itàlia les coses tenen una secreta mecànica interna que connecta amb la nostra sensibilitat i ens predisposa cap a la bellesa. (n'hi ha més)
