"Una abraçada a tots els amics de Serra d'Or. Gràcies per tot!". Amb aquest text, publicat en la seva habitual pàgina primera interior de la revista Serra d'Or de desembre, el veterà ninotaire Cesc, que aviat complirà vuitanta anys, sembla que diu adéu a la seva dilatada col·laboració amb la revista montserratina.  (n'hi ha més)

A mi, de petit, a casa em varen ensenyar que no era de persones ben nascudes celebrar la mort de ningú. Anys després la vida -que sempre et treballa per la banda de l'enduriment- em va ensenyar a relativitzar aquests nobles principis fins al punt que ara crec que la desaparició física d'un mala bèstia sempre, sempre, és una bona notícia per al gènere humà.  (n'hi ha més)

"Escric a la proa aguda d'una casa fosca i tèbia. Nocturnes aigües arborescents creixen part de fora. A més, sols un tema de Chopin que alternativament se'm crispa i em defalleix a l'oïda, vertiginosament repetit. Ara, però, tot és ratlla per a mi, incomunicat de mi mateix, ja distint del que sé i distint del que ignoro.

Miraré aquests moments com als dos termes d'una contradicció, com a dues veritats infinitament contradites, indecís irremeiablement d'on convé suposar-me la intel·ligència reductora. La llum ordenadora, l'esperaré de Déu"

Glasgow, novembre del 1948

Frases finals de la introducció de "Mites", premi Víctor Català, 1953

(n'hi ha més)

Tot i que cronològicament ja som a demà en aquests moments jo visc encara al dissabte, dia de Sant Joan (el meu sant), per la senzilla raó que encara no m'he posat al llit. Com de costum hem tingut festa grossa a casa amb l'A., els dos nois, una noia, la mare de l'A. i els meus pares. I a mitja tarda, quan ja tothom havia tornat als seus respectius caus, m'he assabentat per Vilaweb de la mort del director de cinema Joaquim Jordà.  (n'hi ha més)

Mentre redactava tot cofoi i alegre el text anterior en el que parlava de com m'havia anat de bé el cap de setmana amb repicó m'ha trucat la Dolors Jimeno des de València per dir-me que aquest matí s'havia mort l'escriptor Manel Garcia Grau.

Coneixia des de fa molts anys el Manel i, tot i saber d'uns mesos ençà la gravetat de la seva malaltia, no puc deixar de sentir-me profundament apenat per la notícia. En Manel Garcia Grau era un bon home, un bon escriptor i un bon amic. Me l'estimava molt i em consta que ell també em corresponia.  (n'hi ha més)

La diada de Sant Jordi m'ha portat una notícia trista: la mort, als 85 anys, de l'actriu Alida Valli, un dels rostres més bells i, alhora, més inquietants del meu "cinema dels dissabtes", per dir-ho en terminologia no terencimoixiana sinó d'Antonio Martínez Sarrión, que és qui va inspirar al Ramonet el nom del primer volum de les seves memòries. Em refereixo, és clar, a aquelles sessions dobles de finals dels 50 i principis dels 60 amb els pares i el meu germà als cinemes Goya, Dorado, Céntrico, Central, Rondas o Vergara en les que contemplàvem pel·lícules, sopàvem els entrepans que portàvem de casa, ens passàvem una cantimplora d'aigua per a la set i, sobretot, durant una estona ens sentíem protagonistes en technicolor d'unes gestes absolutament insospitades en la vida real d'aquelles èpoques de rigorosa grisor.  (n'hi ha més)

Ja ho vaig explicar aquí l'any passat quan li va ser concedida la Creu de Sant Jordi i ho repeteixo ara, poques hores després de saber que Luís Arribas Castro ens ha deixat. A part de la seva dimensió de locutor musical, de propagandista de Don Pollo, d'artista plàstic, d'enamorat d'Isabel (Garbí) Gemio i de mil coses més, els que ja carrossegem li devem algunes de les lletres dels primers discos del Salvajes, Sírex, Lone Star i d'algun altre grup més que oblido sense voler-ho. Mireu les caràtules dels discos i en els crèdits hi trobareu un enigmàtic "Luarca", que no era cap referència a la vila asturiana -amb un dels cementiris arran de mar més bells que conec-, sinó una combinació amb les primeres lletres del seu nom i cognoms.

(Per en Puyal m'assabento també de la mort d'un altre gran professional de ràdio: Joan Lluch, l'home que ens portava les representacions del Liceu a casa.  El senador Ferrer Gironès, Arribas, Lluch... Déu n'hi do, la setmana.)

M'assabento pels diaris de la mort, diumenge passat a Mèxic, de la cantant Gloria Lasso. Tenia 83 anys i pel que sembla quinze dies abans de morir encara va actuar en un show de la televisió d'aquell país asseguda en una cadira. Feia molts anys que no tenia notícies d'aquesta dona de veu elegant, cristal·lina i dolça (no "melosa", com diuen els indocumentats d'El Periódico) que sempré portaré associada a les primeres cançons de la meva vida ja que durant la segona meitat dels 50 era una presència habitual en els programes de ràdio que jo escoltava -tant els d'actuacions en directe com en els de "discos solicitados"- i, una mica més tard, en els primers shows de la incipient televisió.  (n'hi ha més)

Fora raons. Si algú pot parlar amb ple coneixement de causa sobre l'existència d'una injustícia de dimensions còsmiques són aquells pares que han hagut de passar pel tràngol de soterrar un fill o una filla. Aquests dies l'escriptora Isabel-Clara Simó està vivint una situació així. En casos com aquest el millor és el silenci respectuós i la solidaritat. Una solidaritat benintencionada, és clar, però que sempre serà infinitament desproporcionada a la magnitud del dolor de qui ha patit la pèrdua. En la seva columna d'avui al diari Avui l'escriptora expressa tota la seva consternació amb una exemplar enteresa. Llegiu-ne el text aquí.

"Si algun dia us diguessin que han matat a la Mort, / no pregunteu, amics, qui és el que ho ha fet. / Serà un pare. Serà un pare o una mare."

(Fragment de "Coral romput", de Vicent Andrés Estellés, escrit el 1957 de resultes de la mort d'una filla del poeta).

M'acabo d'assabentar per la premsa que ahir va morir Isidre Sola, una de les veus més representatives de la ràdio dels anys cinquanta i seixanta. La parella que formaven ell i Encarna Sánchez era, per mèrits propis, la que acaparava la majoria dels papers de protagonistes en aquells entranyables "Teatro invisible" i "Radioteatro" gràcies als quals molta gent de la meva generació vàrem descobrir, amb totes les limitacions del cas, la màgia d'aquelles paraules concebudes per ser declamades damunt d'un escenari i que, aplegats en reverencial silenci al menjador o arraulits en el llit, la nostra imaginació -òrfena de la televisió encara- potenciava al màxim. La veu d'Isidre Sola quedarà lligada també en el record dels amants del cinema ja que fins no fa gaires anys encara es dedicava al doblatge. El seu nom, però, ja feia temps que havia entrat en la història de la ràdio gràcies a la seva interpretació del detectiu Taxi Key i les seves aventures setmanals en els micròfons de Ràdio Barcelona.  (n'hi ha més)

Llegeixo en un breu de La Vanguardia la notícia de la mort, als 84 anys, de Dodó Escolà, músic i cantant còmic que va tenir els seus dies de glòria a finals dels 50 i fins a la meitat dels 60. La notícia fa esment de la seva cançó "Qué pasa en el Congo", un prodigi de surrealisme -sobretot per l'època en què sonava per la ràdio- que deia: "Qué pasa en el Congo / que a blanco que pillan / lo hacen mondongo", i a "Que feliz es el pez en el agua". No són, però, les úniques. En tenia unes quantes més tan diguem-ne irrepetibles com les esmentades. Penso, per exemple, en "El otorrinolaringólogo", que hauria fet les delícies del Màrius Serra i altra gent del ram dels jocs de paraules. Tanmateix, la meva preferida és "El gorrión", una fantasia boja interpretada amb la música de fons d'uns harmònics xiulets que li feien els músics de la seva orquestra i que tenia la següent tornada: "Gorrioncito / gorrioncito / de las Ramblas pregonero. / Has cantado / y has dejado / tu recuerdo en mi sombrero". Què hi farem! En aquella època la gent reia amb aquestes coses. I, com es veu,  la majoria dels homes duien barret...

Llegeixo als diaris que ahir va morir a Nova York Anne Bancroft, la mítica senyora Robinson de la no menys mítica pel·licula "El Graduado" (Mike Nichols, 1967). Tenia 73 anys i estava casada amb l'actor Mel Brooks. Amb ella se'n va un dels símbols eròtics de bona part de la meva generació ja que la pel·lícula, estrenada a Barcelona la primavera de 1969, va ser un dels grans èxits de la temporada fins arribar a esdevenir gairebé un "film de culte".  (n'hi ha més)

No només l'Ovidi es va morir fa deu anys. També per aquelles mateixes dates -el 15 de febrer, més concretament- ens va deixar Guillem d'Efak damunt del qual ha caigut una llosa de silenci encara més pesant que la del cantant d'Alcoi. He trobat una pàgina web mallorquina que el recorda. Potser si fem córrer la veu...

Demà a aquestes hores, just el dia que farà deu anys que va morir, seré a L'Espai en el concert d'homenatge a Ovidi Montllor. Damunt de l'escenari Carles Rebassa, Ester Formosa i (fora els barrets, senyors) Toti Soler, l'amic fidel, el complement perfecte del cantant d'Alcoi. Ens agradi o no reconèixer-ho, per vergonya de tots plegats aquests han estat deu anys de silenci. El més lamentable, però, és que tots aquests anys sense ell varen estar precedits per uns quants més -i l'Ovidi aleshores sí que hi era- farcits de travetes i de petites putades institucionals precisament en aquella època en què al capdavant del país hi havia uns polítics que es feien dir nacionalistes.  (n'hi ha més)

Per la nota d'avui del Bloc d'Oriol Izquierdo dedueixo que ell i els seus estan vivint un mal moment. Davant de situacions com aquestes no se m'acut millor reacció que el silenci respectuós, la mostra discreta de solidaritat i un posar-se a disposició pel que puguin necessitar. Ja està dit. Ja saps on som, Oriol.

Dies enrere en aquest mateix espai evocava la gran nevada de Nadal de 1962 i avui, a través d'e-noticies.com m'assabento de la mort, als noranta-sis anys, d'Andreu Claret. A part de la seva condició de militant històric d'ERC el senyor Claret ha passat a la nostra petita història per ser l'home que va alliberar Barcelona d'aquella inesperada càrrega de neu.  (n'hi ha més)

Ho deia ahir La Vanguardia en una nota breu: José Manuel Brabo, el Cachas, va morir el dissabte passat a Barcelona a conseqüència del que eufemísticament es diu "una llarga malaltia". Tot i que era germà de Pilar Brabo -que va començar la seva carrera política en el PCE de Carrillo i que després, amb el PSOE, durant la dècada dels vuitanta va ser diputada, directora general de Protecció Civil i crec que governadora civil de Castelló- el Cachas va sortir amb vocació de hippie i de músic alternatiu.  (n'hi ha més)