És a dir, exhibiré una presumpció ridícula (que és, segons el diccionari, fer el tifa) però és que em fa molta gràcia veure com després del que vaig escriure aquí el dissabte passat -una breu nota en la que suggeria que canviéssim les al·lusions al "Diguem no" raimonià i al "No és això, companys" llaquenc per una altra venerable cançó de Raimon: "Quan creus que ja s'acaba, torna a començar"- avui l'amic Salvador Cardús -que admiro i llegeixo- clou el seu article a La Vanguardia, titulat "Volver a empezar", de la manera següent: "A pesar de que Miquel Martí i Pol escribiera aquello de "tot està per fer, i tot és possible", en Catalunya vuelve a resonar de fondo la canción de Raimon: "Quan veus que tot s'acaba, torna a començar". No és el títol exacte, potser tot plegat és una coincidència, però està bé, no?

Vistos els temps que corren i la imaginació del personal em permeto suggerir que en els articles d'opinió i en les cròniques sobre l'actualitat del nostre país es renovi el repertori de referències a títols mí(s)tics de la Nova Cançó.

Proposo, doncs, donar descans durant una temporada a frases com "Diguem no" o "No és això, companys" i a canvi incorporar-ne una (especialment dedicada a tots els babaus que en algun moment dels últims vint-i-cinc anys s'han cregut que a la Moncloa i rodalies hi teníem amics) provinent del disc de Raimon "Per destruir aquell qui l'ha desert" (1970): "Quan creus que ja s'acaba tooorna a començar" (Amb la o ben allargassada, si us plau. Que quedi ben palesa la immensa fatiga que tot plegat suscita).

I que consti que m'he reprimit en la tria. Que si ens dedicàvem a escorcollar, per exemple, el repertori del Quico -esteu pensant en les mateixes cançons que jo?- n'hi hauria per sucar-hi pa.

Ja sigui a través de la xarxa o en el format més convencional de paper el cert és que d'un temps ençà estem assistint a una proliferació dels denominats "butlletins confidencials". És a dir, tirallongues de notícies, frivolitats i tafaneries que habitualment no surten als telenotícies ni es publiquen als diaris (perquè no tenen suficient entitat o no estan prou contrastades) i a les quals es pot tenir accés mitjançant el pagament d'una quantitat en concepte de subscripció.

Algú podria interpretar aquesta proliferació com un símptoma de la vitalitat del nostre present polític. De bona salut, vaja. Jo més aviat tinc tendència a creure el contrari perquè un país com el nostre (i el del costat) en els qual els polítics cada vegada demostren tenir menys escrúpols a l'hora de treure els drapets al sol de l'adversari (i de vegades fins i tot de qui figura que els és aliat) queda ben poc marge perquè aquests "confidencials" que teòricament intenten destacar facetes ocultes de la realitat es guanyin la vida d'una manera solvent.  (n'hi ha més)

* 1.500 persones omplen a vessar el Tívoli de Barcelona en l'acte de Ciutadans de Catalunya. Ara mateix em vénen a la memòria dos partits que no s'ho deuen mirar amb gaire bon ull, això de l'èxit dels intel·lectuals profunds del senyor Boadella, si després de tanta martingala acaben complint la seva amenaça de presentar-se a les properes eleccions. Si l'aritmètica no falla, més gent repartint-se el mateix pastís vol dir una mica més de fam per a tots els implicats.

* Entrevista a Joan Barril. I, mira, he de reconèixer que en diu una de bona: "Un contertulià és algú a qui se li demana què pensa en aquell moment d'una cosa que encara no havia pensat". Aquest senyor millora quan deixa de banda les metàfores patateres...

* "Textura". Un dels grans articles que, de tant en tant, Salvador Sostres ejacula. Llegiu-lo; és una delícia. I ho dic jo que detesto profundament els animals domèstics.

* I, com cada dia, les imprescindibles "Engrunes" de Joan Oliver, és clar.

Entre els paquets de novetats que al llarg de la setmana arriben a casa en destaco dues de molt recents que m'han cridat especialment l'atenció: el primer número de "benZina", revista d'excepcions culturals (així és com es defineix a la coberta) i el llibre "To dream omelettes", un divertiment lingüístic pensat i escrit per Jordi Boixadós i Oriol Comas que acaba de treure al carrer RBA-La Magrana.  (n'hi ha més)

Llegit avui a La Contra de La Vanguardia: "La vida és una malaltia mortal de transmissió sexual". Ho diu el senyor Jerôme Sorel que és el president d'Èxit, una associació internacional que lluita pel dret a una mort digna. I, té, ara que ho veig així, escrit negre sobre blanc, he de confessar que no m'havia plantejat mai mirar-m'ho d'aquesta manera tan directa, tan asèptica, tan planera...

Diu que estan molt indignats perquè un diari europeu va publicar una caricatura del seu Déu. I surten al carrer, cremen banderes i diaris, disparen -a l'aire- trets de metralladora, es manifesten davant de les ambaixades, s'esgargamellen crispats davant les càmeres de les televisions, apel·len a la guerra santa i omplen els carrers. Sempre són homes (les dones les amaguen, sembla). Sempre estan emprenyats i esverats. I la majoria és gent en edat productiva. L'escena es repeteix dia sí dia també. A totes hores. Per un enterrament, una manifestació, un atemptat o el míting d'algun dels seus líders. La pregunta -la mateixa que em feia aquí ara fa un any- és, ja ho sé, políticament incorrecta i més d'un se sentirà escandalitzat de cap a peus però tant me fot: ¿a quines hores treballen en aquests països?  (n'hi ha més)

Ja he parlat aquí mateix en altres ocasions del talent que demostra la gent del diari esportiu El 9 a l'hora de trobar titulars de portada enginyosos i atractius. És un veritable art, això de titular. No en tinc cap dubte. Un art on s'hi combinen la intel·ligència dels dobles sentits i la capacitat de síntesi per expressar amb el menor nombre possible de mots allò que és essencial en una notícia. I a més a més de manera que cridi l'atenció i predisposi a la lectura. (Ep, i sense mentir, és clar. Perquè ja tenim els nassos plens de periodistes i polítics destralers que practiquen aquella execrable màxima que diu: "No permetràs que la veritat t'espatlli un titular brillant").

Abans d'ahir recordava amb un col·lega de feina de Saragossa aquells mítics titulars del no menys mític setmanari "Zaragoza Deportiva" de l'època dels "Cinco Magníficos". Amb aquella davantera de principis dels 60 formada per Canario, Santos Marcelino, Villa i Lapetra que va fer tronar i ploure durant tres o quatre temporades seguides per tots els camps de futbol.  (n'hi ha més)

Comparteixo plenament el que Agustí Pons deia al seu "Fora d'hores" -un dels Blocs que jo llegeixo- de dissabte passat a propòsit de les mares dels militars colpistes. Tothom té dret a ser respectat. Fins i tot qui no ens respecta a nosaltres. (Deu ser que l'Agustí i jo som de l'època de les catequesis i aquestes coses marquen profundament).

D'altra banda, és veritat que la genètica té la seva importància però no fa miracles. Sé de fills musicòlegs, lletraferits o plens de sensibilitat artística que vénen de famílies amb orelles de fusta, on mai no ha entrat un llibre i amb boniques escenes de caça anglesa presidint el menjador. I a l'inrevés.

Com el futbol, la vida no és una ciència exacta. Sempre és a punt per clavar-nos la sorpresa de l'inesperat, la punyetera...

A mi, com a qualsevol ciutadà, em va la marxa, per què ho hauria de negar? Ara bé, fins a un cert límit. Sobretot perquè tinc una edat i segons quins excessos ja no me'ls puc permetre. Vull dir que la perversió de llepar-li el cul a qui m'insulta i em menysprea pot tenir el seu morbo durant una temporada però ara mateix hi ha altres coses a la vida que m'exciten més.

Dic tot això perquè després de llegir la columna titulada "Malos periodistas" que El País, diario independiente de la mañana, va ejacular el dissabte passat a propòsit del mullader creat per l'article d'Iu Forn he decidit deixar de comprar aquest diari els diumenges, un dels pocs dies que el comprava (a part dels dijous i els dissabtes que el continuaré comprant -ho explicava aquí mateix dies enrere- per allò de seguir els suplements literaris ja que un servidor és un professional).  (n'hi ha més)

Ja sé que no cal que t'ho digui però tot això que t'ha caigut al damunt, estimat Iu, és molt complicat perquè entremig s'hi barreja un fum d'interessos creats que et superen i ho distorsionen tot. Tanmateix si em permets el consell et diria que el que em sembla que no s'ha de fer mai amb aquesta gent és anar-los amb metàfores.

M'explico: per naturalesa la metàfora és un recurs expressiu basat en la subtilesa que, a) requereix un determinat grau d'intel·ligència per copsar-la i fer-se'n còmplice, i b) té una ambigüitat que propicia que cadascú -sobretot si aquest cadascú va amb males intencions- se l'agafi per allí on li convé.

Dit altrament, que quan pretenen anar més enllà d'escatir si Carner era un crack o un nyap (que aleshores fan riure) les metàfores són uns artefactes summament perillosos.  (n'hi ha més)

M'arriba per correu electrònic una nota de la revista "Lateral" en la que em fan saber que tanquen portes. Que pleguen. Segons llegeixo en l'editorial aquest número de comiat, el 133, és el primer de l'any 13 de la revista i el difonen precisament avui, divendres i 13, només per Internet. Es tracta, doncs, d'un número molt especial ja que no tindrà versió en paper ni arribarà a cap quiosc ni llibreria.

Admeto que no he estat un seguidor gaire fidel de la revista. I no només perquè la seva atenció a la literatura catalana hagi estat diguem-ne que notòriament millorable (la revista es feia a Barcelona però recordo un especial "La literatura catalana hoy" per Sant Jordi de 2001 que evidenciava com els agafava de lluny, tot plegat), cosa en la qual no serien, dissortadament, els únics. El que a mi menys m'agradava de "Lateral" era el seu clar decantament cap a posicions molt properes al Foro Babel i, més cap aquí, favorables al manifest del senyor Boadella i els seus intel·lectuals profunds. I, per tant, com que m'agradava poc la comprava poc.

Tanmateix no em sembla que el país -aquest i el del costat- es pugui permetre alegrement la pèrdua de publicacions de caire cultural i, per tant, crec que la desaparició de "Lateral" és una mala notícia.

No fa gaire parlava aquí mateix dels resums anuals que aquests dies publiquen els diversos mitjans de premsa i del component d'imprecisió que solen arrossegar pel que fa als esdeveniments que es produeixen durant els darrers dies de l'any. Uns esdeveniments que semblen condemnats a l'oblit ja que generalment no apareixen mai descrits. Un exemple ben clar és el tsunami de Sant Esteve de 2004, notícia inexistent en la majoria de resums anuals publicats aquells dies i que, degut a que la tragèdia es va prolongar unes quantes setmanes, en tots els resums de 2005 ocupa un lloc destacat.  (n'hi ha més)

L'encarregat d'escriure els titulars de portada en el diari esportiu "El 9" és un castís com una casa de pagès. Si més no quan es tracta de notícies relacionades amb la selecció espanyola de futbol demostra un especial estat de gràcia. El mes passat ja en vaig parlar aquí i ara hi torno perquè en la portada de l'edició d'avui, sota una fotografia de Luïs Aragonés i el defensa del Barça Oleguer en la que apareixen donant-se la mà, hi trobem una altra frase per a l'antologia: "Afers exteriors". I un subtítol que val per tot un editorial: "Oleguer assisteix a la convocatòria de Luís Aragonés amb el posat de normalitat inexistent en l'entorn mediàtic de la selecció espanyola".

Ja ho vaig dir l'altra vegada: sí, senyor, "chulería y poderío" és el que ens cal per anar pel món. I la resta són romanços.

Titular de portada d'El 9, diari esportiu en català, del diumenge passat: "Catalunya solidària". I a sota un destacat que parla de l'aportació de dos jugadors catalans -Xavi i Luís García- al triomf de la selecció que entrena el senyor Luís Aragonés, àlies "El sabio de Hortaleza": "´Luís García, amb tres gols i un penal provocat, i Xavi, amb dues assistències, trenquen la resistència d'Eslovàquia i deixen resolta la classificació d'Espanya". Catalunya solidària, he, he... M'agrada que de tant en tant ens desinhibim i aprenguem a anar pel món traient pit. Felicitats a la gent d'El 9.

Els qui em coneixen saben que sóc una espècie de curiós còctel genètic format per dues classes de components: la tirada per la ironia, els extrems i la sandunga provinent de la banda andalusa materna i el catalaníssim esperit pràctic, racional i amant de l'equilibri i de les coses endreçades heretat de mon pare. D'aquesta dualitat, en puc posar un exemple il·lustratiu a propòsit d'aquest graaan diari català anomenat El Periódico. Des de fa temps la meva banda andalusa havia rebatejat -en la intimitat, és clar- el paper que dirigeix el senyor Franco com "El Pasqualódico". Ara, però, m'adono que m'havia equivocat. Vist com han anat les coses últimament crec que el mot que millor li escau és "El Nicaraguódico". O, encara millor, "El Zapateródico", menys envitricollat de pronunciar. En canvi, la meva meitat catalana, assenyada i pactista -la dels gens paterns, vaja- em fa reconèixer públicament que la secció de novetats discogràfiques que apareix en el remodelat suplement dels divendres d'aquest diari és la millor que ara com ara es publica a la premsa de casa nostra. Quines coses, oi?

Després del que vaig escriure aquí el dilluns passat -amb l'afegitó que vaig fer amb el número zero a les mans- enceto una sèrie de comentaris sobre la nova etapa del diari Avui que, sense periodicitat prefixada, aniré escrivint a mesura que vagin sorgint assumptes que em semblin dignes de remarca. Per obrir el foc començaré amb una esmena que faig encantadíssim: la pàgina d'entreteniments NO ha perdut el problema diari de Scrabble, tal com vaig deduir erròniament a partir del número zero. Així doncs, els malalts dels jocs tenim cada dia un Sudoku i un problema de Scrabble per martiritzar-nos com Déu mana les neurones.  (n'hi ha més)

Des de fa uns dies es pot veure per televisió la campanya promocional de la nova etapa que enceta el diari Avui a partir del 28 de setembre. És a dir, demà passat. És un anunci que es basa en la contraposició d'imatges -rostres de personatges populars al costat d'altres anònims- i de conceptes. Per exemple, soroll/silenci, res/tot, mai/sempre, dia/nit... Fins i tot hi surt un gos que borda i, de seguida, a tall de ràpida resposta un gat que miola. Després de veure uns quants passis de l'anunci potser és que m'agafa en una temporada tonta però confesso que no acabo de captar el missatge que se'm vol transmetre.  (n'hi ha més)

Dissabte passat El Periódico va donar a la notícia del nou domini .cat el tractament informatiu següent:

* "El Ministeri d'Indústria ha avalat el domini .cat a internet" (titular breu, petit, a la part inferior de la portada i sota l'epígraf "Més notícies").

* "L'impuls conjunt de la Generalitat i el Govern central materialitza aquesta aspiració de la nostra cultura" (frase de colofó de l'editorial).

* "El cada vegada més demagògic anticatalanisme ja troba en aquest domini un motiu d'escàndol. Al davant, CiU ja deia ahir que el domini d'internet que desitja és un altre: .ct. Comença, doncs, una altra espiral de força, encara que sigui irresponsable entelar aquest èxit" (paràgraf central del mateix editorial. Observeu l'ús ambigu de la locució "al davant" que tant pot interpretar-se com "al capdavant" o "enfront" del "demagògic anticatalanisme" i de l'entelamenta irresponsable).

* "El Govern espanyol va avalar el domini per al català" (titular a tota amplada de la pàgina 32).

En resum: que es pot ser servil però dissimulant una mica, collons. Doncs aquests ni això.

Dissabte passat varen començar les festes del barri d'Horta i l'organització va demanar a l'escriptor Màrius Serra, il·lustre veí del barri, que pronunciés el pregó inaugural. Avui, a La Vanguardia, en la seva secció "El runrún" dels dimarts i els dijous es reprodueix la part final -en versió castellana, és clar- de l'esmentat pregó. Una cloenda en la qual a partir de la constatació d'una colpidora situació personal Serra aporta una notable dosi de seny a un assumpte -la famosa narcosala de la Vall d'Hebron- en el que no tothom, veïns inclosos, ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies.

"Horta es diferente" (La Vanguardia, 13 de setembre de 2005)

"Mi barrio barcelonés está en fiestas desde este sábado, a dos semanas vista de la Mercè. Este año nos hemos conjurado para que las nuestras no acaben como las de otros barrios históricos de Barcelona, que este verano han transformado el dale-que-te-pego en frase literal. Horta tiene fama de zona tranquila. No en vano su principal atracción turística es un laberinto vegetal en el que cada año se deben perder centenares de turistas, con todo el plus de felicidad que eso implica para los que vivimos cerca."  (n'hi ha més)