Més o menys com tothom, un servidor de vostés es defineix com la resultant malgirbada d'un feix de contradiccions.
Mesos enrere explicava (vegeu aquí) la meva reticència a pagar ni un ral per veure televisió a casa meva. Cosa que no treu que, alhora, davant d'un disco o d'una pel·lícula en DVD que m'interessen sigui incapaç de fer altra cosa que, senzillament, comprar-los. Ja sigui a la botiga (vegeu aquí) o a través de plataformes com iTunes, Filmin, etc.
Vull dir amb això que em sembla que ja tinc una edat que em permet tenir les pròpies dèries... (n'hi ha més)
Des de fa uns dies corre per les xarxes socials una consigna inquietant: "Salvem ElPuntAvui".
No és tremendisme ni ganes de fer el mec: resulta que després de passar per dos expedients de regulació d'ocupació (ERO) en els darrers vint-i-quatre mesos ara està en marxa un ERO temporal i un altre d'extinció que afecta a 50 llocs de treball d'El Punt (un 25 per cent del total de la plantilla provinent d'aquest diari) i 30 llocs de treball de l'Avui (un 66% del total de la plantilla provinent d'aquest diari).
No tinc dades a la mà per entrar en consideracions sobre si el capteniment de la direcció de l'empresa editora de la capçalera és el correcte davant de la situació per la que passa el diari o si hi haurien solucions alternatives, però el que sí que tinc clar és... (n'hi ha més)
Aquest mes de novembre que tot just acaba de començar presenta en els quioscos tres novetats imprescindibles pels amants de la música. Tres revistes per assaborir amb avidesa i després conservar-les a l'arxiu.
Dues d'aquestes revistes pertanyen a la factoria del Grup Enderrock -l'especial Miles Davis de la revista "Jaç" i el número 2 de "440 Clàssica", dedicat a Pau Casals- i la tercera és el número 300 d'un altre clàssic: la revista "Rockdelux".
La revista "Jaç" -que ja ha arribat al número 40 (vegeu aquí)- millora el seu disseny, ara molt més net i clar, i commemora com cal els 20 anys de la mort del gran Miles Davis amb un número monogràfic de categoria. (n'hi ha més)
El 1979, tres anys després de l'aparició de l'Avui, va sortir El Punt, un diari que centrava la seva influència en l'àrea de Girona i que, per tant, a casa -insisteixo que aquesta és una crònica personal i sense cap voluntat de sentar càtedra sobre res- no vàrem seguir de prop fins a finals de 2003, quan va posar-se en marxa l'edició de Barcelona i el Barcelonès d'El Punt. (n'hi ha més)
Dies enrere (vegeu aquí) en saludar la nova etapa d'El Punt Avui vaig anunciar un apunt en el que detallaria la meva impressió sobre el diari Avui després de trenta-cinc anys de vida pública en solitari.
De fet no és pas aquesta, ni de bon tros, la primera vegada que afronto el tema en aquestes Totxanes i en els darrers temps. Un simple repàs a l'apartat "Diaris i revistes" que trobareu a la columna de categories, situada a la dreta de la vostra pantalla, us n'oferirà l'inventari complet.
Val a dir, però, que el mateix diumenge, data inaugural de la nova etapa conjunta, el professor Josep Gifreu va publicar un article amb el títol "Avui, la refundació" que secundo completament del primer al darrer mot. (n'hi ha més)
Si es compleixen les previsions el proper diumenge 31 de juliol serà el primer dia -des del 23 d'abril de 1976- que als quioscos del país no arribarà cap diari que ostenti en solitari la capçalera de l'Avui. S'haurà tancat, doncs, per bé o per mal un període de trenta-cinc anys, tres mesos i vuit dies de vida d'un mitjà de comunicació la trajectòria del qual em sembla que podria ser qualificada d'atzarosa i complexa.
En el seu lloc apareixerà un diari nou -batejat amb el nom El Punt Avui- que culminarà el progressiu procés de fusió (aliança, absorció...) amb El Punt que ha posat en marxa el Grup Hermes, propietari des de fa quasi dos anys de les dues capçaleres.
Magnífic el retrat de la cantant Anna Roig que el dissabte passat feia el lingüista i escriptor Albert Pla Nualart en la seva secció d'estiu "Retrats que parlen" del diari Ara:
Anna Roig, la noia de Sant Sadurní
"No em fa vergonya confessar que el català d'Anna Roig és millor que el meu. Amb unes neutres que t'emocionen i uns pronoms febles que floreixen en els llocs més insospitats. És un català que s'alimenta de la cohesió social. Hi sents la noia que frega els trenta i l'àvia entremaliada que serà... (n'hi ha més)
Acabo de llegir a la pàgina web del diari Ara que a partir del dilluns 4 de juliol renovarà continguts i modificarà la maqueta per adaptar-los durant dos mesos al que es considera que són les necessitats informatives de l'estiu: coloraines i fotografies, tafaneries i frivolitats diverses.
Ja es deu haver notat que no sóc gaire entusiasta dels suplements estivals dels diaris -vaja, gaire entusiasta no: gens- però pel que expliquen aquí veig que la solució que a l'Ara han pensat promet. I si al final resulta que no, ja en tornaré a parlar. (n'hi ha més)
Ja fa uns quants mesos que la revista Enderrock ha canviat la seva presència a internet i m'adono que fins ara no me n'havia fet ressò en aquestes Totxanes. Una mancança que avui quedarà resolta.
Començaré dient que sóc seguidor d'Enderrock des del seu començament i que, per tant, he pogut seguir de prop les vacil·lacions dels primers anys, els canvis de disseny de més cap aquí, la renovació de la redacció, l'entrada gradual en el món de les noves tecnologies i la consolidació progressiva de la revista fins arribar a la situació actual que, al meu parer, la situa a l'alçada de qualsevol publicació de musica internacional de les que fan posar els ulls en blanc als nostres cosmopolites de pa sucat amb oli que el primer que fan és renegar del que tenen a casa seva. (n'hi ha més)
Si tot va segons el previst demà ha de sortir l'esquela a pàgina completa a La Vanguardia i El Periódico referida a la colla del "Siempre seremos cuatro" (vegeu aquí).
Cada 14 de maig, aniversari del traspàs de Manuel Martínez Calderón, la persona a qui es ret homenatge amb l'esquela, el recordatori creix fins ocupar una pàgina sencera en ambdós diaris.
Demà, però, la cosa podria ser encara més grossa i especial... (n'hi ha més)
Em sembla que tinc una bona notícia pels seguidors de Màrius Serra.
Tot atenent un encàrrec de la bona gent de "Serra d'Or" (l'única revista, juntament amb la valenciana "Caràcters", en la qual he volgut continuar escrivint malgrat la meva condició de crític literari retirat) el passat gener vaig començar a repassar papers i records relacionats amb la meva llarga amistat (un quart de segle ja) amb en Màrius.
Interrompo per un parell d'hores les minivacances nadalenques per passar pel despatx, apagar algun foc, signar papers i repassar els diaris dels darrers dies que no compro habitualment.
I, tot fullejant El País d'ahir, em trobo amb un titular que em retorna a vuit o nou anys enrere, quan a la Generalitat manava Jordi Pujol i el "diario independiente de la mañana" es dedicava sistemàticament a ejacular titulars que apuntaven (o almenys aquesta era la intenció) sota la línia de flotació d'aquell govern que no s'esforçaven gens ni mica a dissimular la urticària que els provocava.
El titular d'ahir -que obria les pàgines centrals dedicades a "Cataluña"- deia el següent: "Artur Mas: primer decreto, primer incumplimiento" i, a tall de complement... (n'hi ha més)
Mira que me'ls arribo a estimar, a aquesta colla de valents que intenta tirar endavant el carro del nou diari en català Ara. I precisament per això, perquè me'ls estimo i crec en el seu projecte, no estic disposat a deixar-los passar ni una.
Vaig al gra i m'entendreu de seguida: llegeixo a l'apartat de cultura de la seva pàgina web (vegeu aquí) que els crítics de la revista Time Out Barcelona -que pertany al mateix grup que el diari- han triat la llista del 15 millors llibres publicats a casa nostra l'any 2010. Més exactament, la fòrmula diu que són llibres que per aquests senyors han estat mereixedors de cinc estrelles... (n'hi ha més)
Cinc dies després de la seva aparició he de dir que el nou diari Ara m'està agradant. I força.
M'agrada per diverses raons -el disseny, la concepció general, la versió web...- que no descarto de comentar aquí mateix amb una mica més de detall en els propers dies. Quan disposi d'una mica més de perspectiva.
D'entrada, però, ja us puc avançar un dels motius més importants pel qual ja m'estic replantejant si abandono la meva fidelitat al diari català que llegia fins ara...
Llegeixo al diari (vegeu aquí) que ahir, en el transcurs de la Nit de l'Edició, el editors catalans varen concedir el premi Atlàntida 2010 a la millor tasca informativa en premsa escrita al suplement cultural de l'Avui "per la seva brillant trajectòria d'informació literària i sobre el món del llibre en general" i m'apresso a fer-me ressò de la notícia perquè considero que és un premi molt ben donat.
Em sento molt a prop del "suple" de l'Avui. I me l'estimo. Diré més encara: considero que sense cap mena de dubte aplega les millors i més completes pàgines de llibres que es publiquen a la premsa de casa nostra, ara i des de fa una pila d'anys. Així de contundent. (n'hi ha més)
Val la pena llegir la secció d'avui de Vicent Sanchis a l'Avui ja que parla del poble saharià, actualment en fase de crisi amb Marroc.
L'article es titula "Dos problemes" i, a part de comentar la situació, empra l'expressió "acabar com Camot" (en aquest cas parla de "retirar-se com Camot") que jo havia escoltat fa molts anys en boca d'un almassorí i que es refereix a aquelles situacions de les quals se surt per cames i amb el cul socarrimat. (n'hi ha més)
De vegades algú m'ha dit que, de broma en broma, sóc massa corrosiu en els comentaris que deixo anar en aquest Bloc. No sé si això és del tot cert, però en tot cas puc assegurar que la meva intenció en la majoria de les ocasions és fer la mínima sang possible. Això sí, sense que de la meva redacció es puguin extreure conclusions oposades al que opino sobre les coses que comento.
Posaré com a exemple el meu apunt d'ahir... (n'hi ha més)
Em sap molt de greu haver d'escriure això, però em sembla que en aquest estrany veinatge que formen l'Avui i El Punt cada vegada és més difícil intentar mirar cap a una altra banda i fer com si no passés res.
Vull dir que, dissortadament pels qui estimem el diari, d'un temps ençà obrir l'Avui és una assegurança d'ensurts i de males notícies.
No me n'aniré gaire lluny perquè ningú es pensi que m'hi acarnisso: retrocediré fins la setmana passada i prou. El dijous comentava (vegeu aquí) el comiat del professor Joan Solà de les pàgines del Suplement de Llibres després d'una pila d'anys de col·laborar-hi.
I avui, tot just obrir el diari, a la pàgina 2, em trobo amb l'article de comiat de Sebastià Alzamora... (n'hi ha més)
No voldria de cap manera semblar un ocellot de mal averany però resulta que vuit dies després de ressenyar en aquestes Totxanes l'últim article de Joan Triadú aparegut dijous passat en el suplement de Cultura del diari Avui he de fer-me ressò d'un altre comiat (en aquest cas, sortosament, no per raons irreversibles com va ser el cas del mestre Triadú): el de Joan Solà que després de gairebé vint anys de col·laboració amb el suplement ens diu "Adéu-siau i gràcies!" en un article marca de la casa. És a dir, per emmarcar.
Solà comença fent un inventari de la seva feina com a articulista en diversos mitjans de premsa amb unes xifres que mouen a l'admiració: 1.050 articles en 36 anys i a tres capçaleres (Diari de Barcelona, El Món i Avui). A continuació remarca la periodicitat setmanal de totes les seves col·laboracions i la contraposa amb el que va dir en carta ocasió Josep M. Espinàs en el sentit que preferia mil vegades la servitud d'una columna diària que no la d'una setmanal. (n'hi ha més)
¿Recordeu la dita: "Senyor, guardeu-me dels amics, que dels enemics ja me n'encarregaré jo"?
Doncs això és el primer que vaig pensar ahir pel matí quan va arribar a les meves mans l'edició d'El Periódico i vaig veure els titulars de la portada.
Uns titulars encapçalats per una imatge de la Sagrada Família amb la seva perpètua escorta de grues i una frase a mig camí entre l'ingenu i el xulesc: "¿I ara què?"
