Ara fa més o menys un any exposava en aquestes Totxanes (vegeu aquí) la meva sorpresa -i vergonya aliena, tot s'ha de dir- pel fet que el programa oficial de la Festa Major del barri barceloní de Gràcia anés encapçalat per set -set!!- salutacions oficials que abastaven tots els estrats polítics i que, com és habitual, la majoria de la gent normal passaria per alt sense dedicar-los ni un minut del seu temps.
Doncs bé, sembla que a poc a poc anem millorant ja que enguany hem passat de set a sis -sis!!- salutacions de manaires amb fotografia inclosa: el Molt Honorable senyor Montilla, l'alcalde Hereu, els Honorables consellers Puigcercós i Tresserras, el regidor del Districte de Gràcia i el president de la Federació Festa Major de Gràcia. (n'hi ha més)
¿Qui no conserva en el seu particular museu dels horrors ètics i estètics el record de Jesús Sancho Rof, aquell inefable ministre de Sanitat de la UCD que quan es van conèixer les primeres intoxicacions per oli de colza va declarar davant de les càmeres de televisió que el culpable d'aquell desficaci era "un bichito tan pequeño que si se cae al suelo se mata".
Atenció al detall del diminutiu: "un bichito". No un micro-organisme o un bacteri. Ni tan sols "un bicho". Res, "un bichito" que, com una alumna de primer any de catequesi, segons el senyor ministre de Sanitat vessava candidesa i innocència per tots els porus de la seva reduïda anatomia. (n'hi ha més)
No conec prou a fons l'obra de l'escriptor israelià Amos Oz com per posar-me a ponderar el grau de justícia i d'encert que hi ha hagut en el veredicte del jurat que ahir li va concedir el premi Príncep d'Astúries 2007 de les lletres. En tot cas el que sí que em consta és la seva clara actitud militant en favor de l'enteniment i el diàleg entre els pobles israelià i palestí, cosa que sens dubte l'honora. (n'hi ha més)
L'atzar té coses impagables. Tot preparant un article per Serra d'Or aquests dies estic llegint "Servir Catalunya", el llibre d'homenatge a Max Cahner amb motiu dels seus 70 anys en el qual una trentena llarga de persones que han treballat al seu costat en les nombroses aventures culturals que ha emprès al llarg de la seva vida evoquen els seus records i expressen l'admiració per la figura i l'obra de qui va ser el primer conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.
I ahir, trencant el meu costum de no assistir a saraus quan tinc feina esperant-me a casa, vaig assistir a la commemoració dels vint anys des que el doctor Josep Gifreu va donar forma per primera vegada a la seva teoria sobre l'espai català de comunicació. Un acte que es va celebrar a l'Aula Magna de la Facultat de Comunicació Blanquerna. (n'hi ha més)
Algú que no em conegui es pensarà, quan llegeixi el que ara diré, que em va la marxa: resulta que anit, per primera vegada en molts anys, vaig plantificar-me davant del televisor en una nit post electoral -a TV3, lògicament- per empassar-m'ho tot. És a dir, vaig començar per la mitja hora abans de tancar els col·legis i vaig seguir amb el sondeig de les 8 en punt, el debat amb els convidats a l'estudi, els primers resultats oficials i les connexions a les diferents seus dels partits.
Bé, val a dir que la paciència no em va durar tant i poc abans de les 11, just després que el senyor Jordi Hereu anunciés als seus que continuaria al capdavant de l'alcaldia de Barcelona i just abans que el president Montilla prengués la paraula amb el "donaire" que el caracteritza vaig tancar l'aparell i me'n vaig anar al catre, que jo treballo moltes hores i em cal repòs. (n'hi ha més)
Dijous al vespre. Mentre faig temps per anar a l'Auditori a escoltar Miquel Gil, que presentava "Eixos" -discrepo amb l'amic Partal (vegeu aquí): a mi em va semblar un concert intens però no memorable; llàstima, tan excels com és el disc...-, engego el TN Vespre just en el moment que el president Montilla intervé en el míting final de l'antic PSC celebrat sota l'empara de l'"amigo ZP, el prometedor".
Diu el president: "¿Sabeu per què la dreta vol manar a l'ajuntament de Barcelona? Per muntar des d'allí un contrapoder que dificulti la bona feina que està fent la Generalitat!". I jo, en sentir això, no puc reprimir un "Quins collons!" que em brolla del fons de l'ànima. (n'hi ha més)
... i això els matiners de mena ho agraïm cosa de no dir.
Sobretot ara que encara no fa un mes que, quan pocs minuts després de les sis del matí m'enfilava a la bicicleta estàtica per fer el meu quart d'hora d'exercici endollat a l'iPod, encara era negra nit i pedalant de cara al paisatge de Barcelona que es divisa des del gran finestral de l'antiga habitació dels nois l'únic que veia era el cel estrellat, el jardí de baix i el carrer puntejat pels fanals i la lluminària esporàdica del cotxe d'algun veí tocatardà a la percaça d'un racó per aparcar. (n'hi ha més)
Cada dia estic més convençut que els grans cronistes del nostre temps són els humoristes. Ells són els que millor saben sintetitzar en una idea, un gest o una frase tot allò que la majoria de la gent pensem però no som capaços d'expressar amb la mateixa contundència, talent i precisió. Ells més que ningú són els que solen tenir les intuïcions més exactes de per on van els corrents subterranis que la rutina del dia a dia polític amaga al comú dels mortals. (n'hi ha més)
Aquest matí, poc abans que sonés el meu despertador, escoltava per la ràdio els minuts finals del programa de matinada -amb un esplèndid Leonard Cohen cantant Lorca a "Take this Waltz"- i poc després sentia la notícia que obria l'informatiu de les 6 del matí: el final del conflicte civil d'Irlanda del Nord que ha durat quasi 40 anys i que s'ha cobrat les vides de més de 3.000 persones. (n'hi ha més)
L'admirat Joan Oliver té més raó que un sant en les "Engrunes" d'ahir (vegeu-ho aquí) quan parla de l'escandalera organitzada en el Parlament de Catalunya a causa de la utilització de l'expressió "bèstia grossa" per part del diputat de CiU Oriol Pujol per referir-se al president de la Generalitat. (*)
Certament, a part de l'oportunitat de les paraules del diputat -la dialèctica parlamentària ja no és el que era- aquest incident dóna peu a unes quantes lectures. (n'hi ha més)
Seny: 1.1 m. Ponderació mental. Un home de seny. Fer les coses amb seny. Són coses que fan perdre el seny, que treuen el seny. 1.2 m. Sana capacitat mental que és penyora d'una justa percepció, apreciació, captinença, actuació. Vejam quan posarà seny, aquest xicot! No estar en bon seny. Estar fora de seny. Eixir de seny. No tenir el seny complit. (n'hi ha més)
Estic convençut que agafats un a un deuen ser bellíssimes persones. Vull dir que si per un atzar coincidís amb qualsevol dels tres a la mateixa taula en el tec d'un casament, posem per cas, m'ho passaria de conya i segurament trobaríem més d'un tema d'interès comú per xerrar.
La pega és quan s'engiponen la disfressa partidista i es posen a exercir els seus papers d'ideòlegs i torsimanys de les respectives organitzacions. Aquí és on aquesta versió segle XXI del Trío Calaveras m'acaba els quartos, tu. (n'hi ha més)
Arribo a casa més tard del normal -dia de reunions fora del despatx i amb el PC espatllat des de bon matí- i em trobo un sobre amb novetats d'Edicions de La Magrana. Tot just començo a obrir-lo que em truca el meu amic S. per preguntar-me tot alarmat si ja he decidit donar-me de baixa de català i emigrar cap a països menys esquizofrènics.
Li pregunto a tomb de què li ve aquella apoteosi d'entusiasme i fe en la terra i em pregunta si no estic al cas de les darreres batusses parlamentàries d'avui entre CiU i ERC. "A Madrid no tenen prou mans -em diu- per fer-se palles de gust amb l'espectacle que els estem oferint". (n'hi ha més)
La vida de vegades propicia coincidències d'allò més cruels. Una de les coses que a l'A. i a mi ens van cridar més l'atenció durant aquests dies que hem fet el turista per Roma va ser la gran quantitat de gent -amb aparença de ser, també, turistes- que anava pel carrer abillada amb una samarreta de color vermell.
"Això sembla la Rambla en vigílies d'un partit de Copa d'Europa", vaig comentar. (n'hi ha més)
Quarts de deu del matí. L'hora en què l'A. i jo ens preparem per sortir a cobrir els rituals d'intendència i proveïment propis de cada dissabte. Som al rebedor preparant les claus, el cistell, les caçadores i els cascos quan sentim que algú, del replà estant, remena la porta de casa. L'obro d'una estrebada i em trobo un xicot d'aspecte sudamericà que està penjant en els poms de les portes una bossa de plàstic. "Es del ayuntamiento", ens diu mig esverat. I enfila cap al pis de dalt a seguir la feina amb la pressa atabalada de qui treballa a preu fet. (n'hi ha més)
Trobada inesperada a la secció de congelats del Caprabo amb la MT., fins fa poc veïna de dues cases més avall i simpatitzant socialista des de fa molts anys, primerament per tírria personal contra Pujol i després -m'ho jura- per pròpia convicció.
Em diu que visita sovint aquestes Totxanes i que s'ha adonat que últimament quan parlo del partit de les seves entreteles faig servir la frase "l'antic PSC". També em diu que, coneixent-me com li sembla que em coneix (jo, innocent, eh?), ja s'imagina què és el que vull dir però de tota manera li agradaria que li ho confirmés de viva veu. Li explico què vull dir... i sí, sembla que els seus temors es confirmen. És dura, la vida, noia... (n'hi ha més)
Que l'Ajuntament de Barcelona és una formidable maquinària propagandística al servei dels diversos alcaldes que l'han presidit des de la restauració de la democràcia -fins ara tots pertanyents a una única formació política: l'antic PSC- és un fet que ningú no s'atreveix a qüestionar perquè les evidències són notòries.
El pitjor, però, és que no només ningú no ho dubta sinó que, a més a més, cada vegada hi ha més gent que això ho troba normal. És a dir, que després de tants anys de pluja fina la situació ha arribat a uns nivells de saturació propagandística tan sibil·lins que, sense adonar-nos-en, tendim a creure'ns que la normalitat és precisament això: anuncis amunt i avall. O si més no ens ho creiem els habitants de Barcelona que som, a fi de comptes, el públic objectiu de tota aquesta pirotècnia. La clientela, vaja. (n'hi ha més)
No puc, ho reconec. No tinc espera fins a demà, que és quan tocaria penjar aquí un nou apunt, perquè aquest migdia mentre dinava, a l'hora dels Simpson, tot aprofitant l'habitual tall quilomètric antenatresià per a la publicitat he saltat al TeleNotícies de TV3 i he pogut veure la perla de la setmana. De moltes setmanes, m'atreviria a dir.
Ni més ni menys que un fragment de les declaracions de la senyora Imma Mayol al programa de Josep Cuní en les que, emparant-se en que quan veu una injustícia el cos no li demana altra cosa que rebel·lar-s'hi, se'ns ha definit tota ella com una antisistema. Davant la consternació del Cuní l'argumentació l'ha reblada pocs segons després dient que en el seu fur intern se sent molt més a prop d'un okupa que d'un espekulador (ai, perdó: d'un especulador) per allò que quan entren en un local abandonat generalment van i li donen una funció social. (n'hi ha més)
Llegeixo la columna setmanal de Xavier Bru de Sala al suplement "Cultura/s" de La Vanguardia titulada "Hasta pronto, Ferran" que, com ja s'albira des del títol és el manifest número dos-cents setanta-quatre dels apareguts en els darrers quinze dies de plany pel canvi de Ferran Mascarell al capdavant de la conselleria de Cultura i em trobo amb una frase que si vol dir el que em sembla que vol dir crec que és una bomba... (n'hi ha més)
