Amb l'obligat cansament de més de vint-i-quatre hores sense dormir, amb la no menys obligada desorientació a causa del Jet Lag, amb els ulls plens a vessar dels horitzons d'Arizona, admirats per la rara bellesa d'Utah, atabalats pels contrastos de Nevada, confortats per la visió de l'endreçada California (quina delícia, San Francisco!) i mentre per l'iPod sona la música -ideal per al Flotàrium- de "The Sounds of Sequoia & Kings Canyon" puc escriure que hem tornat a Barcelona amb tota la feina turística prevista enllestida i amb escreix.  (n'hi ha més)

Quan ahir vaig veure en les portades d'El Punt i l'Avui la fotografia de Josep Espar encadenat com a senyal de protesta pel pas del TGV pel centre de Barcelona em vaig sentir molt a prop d'aquell personatge del poema de Bertolt Brecht que espera assegut al marge de la carretera mentre el conductor canvia la roda del cotxe.

No li agrada el lloc d'on ve, escriu Brecht. Tampoc li agrada el lloc on va. I, tanmateix, el poeta es pregunta per què observa amb impaciència el canvi de la roda.

Conec poc en Josep Espar. Ben mirat, no em puc considerar, ni de bon tros, membre del seu cercle d'amics o coneguts més propers. De fet, si faig memòria crec que no deu baixar de cinc o sis anys el temps que fa que no coincideixo en cap acte amb ell.  (n'hi ha més)

Des de fa cosa d'un any la ciutat de la perpètua samba ha incrementat la seva fauna "friqui" amb un individu que depassa els seixanta anys i que sol passejar a qualsevol hora del dia per la Rambla i els carrers dels voltants totalment despullat.

De lluny -i, sobretot, d'esquena- la seva presència pot passar bastant desapercebuda perquè porta el cul i el baix ventre tatuats amb una taca contínua de color negre que, si no t'hi fixes gaire, fa l'efecte que passeja abillat amb un eslip de bany molt ajustat.  (n'hi ha més)

Divendres passat Quim Monzó explicava a La Vanguardia que des de fa bastants anys en el seu barri -més concretament en la cruïlla de Floridablanca amb Entença- es fa una foguera de Sant Joan com les de tota la vida. És a dir, de les que ja no es fan.

Com totes les coses que funcionen, si en aquest cas es manté viu el foc sagrat de la tradició (expressió ben justa, com hi ha món!) és gràcies a un veí abnegat que es dedica a engrescar la gent perquè guardi fustam, cartrons, caixes i mobles vells per cremar-los durant la nit més curta i màgica de l'any.  (n'hi ha més)

(ep!, i al final de tot unes quantes fotografies que fan patxoca)

Poques setmanes després de la nostra anterior visita (vegeu aquí i també aquí) ahir l'A. i jo vàrem tornar a veure el nostre amic Francesc Castanyer. Com que m'ocuparia uns quants apunts seguits no entraré en els detalls que comporta el privilegi de poder tractar amb una persona de la seva delicadesa, experiència i bonhomia. I de la seva memòria, sorprenent i valuosíssima en un home de noranta-un anys que ha viscut tantes experiències interessants i que encara es manté plenament actiu i amb ganes de ser útil als seus companys de residència i als molts amics que té escampats pel món.  (n'hi ha més)

Aquests dies, seguint pels diaris la decisió del senyor Jordi Portabella d'abandonar l'ajuntament de Barcelona pels poc satisfactoris resultats d'ERC en les eleccions del diumenge passat he pensat molt en els senyors R. I sobretot he pensat en ella, en la senyora R.

El senyor i la senyora R. són un matrimoni més gran que nosaltres que fa uns quinze anys varen venir a viure al bloc de davant de casa. Casualment jo al senyor R. el coneixia d'abans ja que tenia una empresa de fusteria amb la qual, durant l'època que em vaig dedicar a construir cases, havia lligat tractes comercials almenys, que jo recordi, en un parell d'obres.  (n'hi ha més)

(la sèrie comença aquí)

Un dia de finals dels 50 la Flor Natural dels Jocs Florals de l'exili, celebrats a París, la va guanyar una poeta desconeguda que es deia Maria Castanyer i Figueras, nascuda a Girona el 1913. No va trigar gaire Josep Carner, que era el mantenidor d'aquells Jocs, a saber que la guardonada era filla del seu amic olotí. Això va generar una breu correspondència entre ella i Carner descoberta pel nostre amic entre els papers personals de la seva germana quan aquesta es va morir fa quatre anys. Una correspondència que fins al moment roman inèdita i que ell conserva entre els seus tresors carnerians. (n'hi ha més)

En la trobada palindromista d'Olot de finals de març (vegeu aquí) havíem quedat amb l'amic Francesc Castanyer -enginyer retirat i fascinat per la combinatòria dels números, la psicologia, les connexions neuronals i mil coses més- de tornar-nos a veure a Barcelona i passar un diumenge junts a casa nostra. Així de passada ell podria veure l'extensa col·lecció de bitllets capicua de tramvia, autobús i metro que va començar el meu avi i que jo vaig heretar i continuar mentre vaig poder.

El que no ens podíem imaginar ni l'A. ni jo era que, a través del nostre veterà amic -noranta-un anys esplèndids, lúcids i, com ja he dit, plens d'idees i projectes- tindríem accés a informacions i documents sobre Josep Carner que mai ens hauríem imaginat trobar.  (n'hi ha més)

Per motius que ara mateix no puc desvelar -"desvetllar", escriuria un comunicador dels d'última generació- però que suposo que demà explicarà la premsa aquest migdia interrompré uns moments la meva vetlla -ara sí, comunicadors moderns, que ve de "vetllar"- del segon postoperatori de l'A. -l'ull que faltava, l'esquerre- per saludar Joan F. Mira i explicar quatre coses sobre ell i la seva obra a uns quants periodistes.  (n'hi ha més)

La Mercè ha complert la seva paraula i, tal com li vaig demanar (vegeu aquí), m'acaba d'enviar dues magnífiques fotografies de Venècia fetes per ella ahir per la tarda. I jo, tot cofoi, compleixo el meu compromís de penjar-les en aquest Bloc perquè tothom en gaudeixi.

Gràcies, Mercè!

(Al final d'aquest apunt trobareu els arxius que contenen en format més gran les dues, la que he posat aquí al costat a tall d'il·lustració i una altra.) 

Estimada Mercè:

He sabut que aquest cap de setmana els teus pares i tu agafeu un avió i us aneu a fer el turista a Venècia. Déu n'hi do! Amb només set anys ja coneixeràs la ciutat dels canals. Una ciutat que jo, que tinc exactament cinquanta anys més que tu, encara no he visitat mai (tot i que, si es compleixen les planificacions que fem a casa, aquesta mancança es resoldrà d'aquí a dos o tres estius com a màxim).  (n'hi ha més)

Els qui em coneixen saben que malgrat la meva façana d'home assenyat solc ser bastant bèstia quan faig conyeta d'alguns costums socials nous i de la perversió del llenguatge que arrosseguen.

Em fa molta gràcia, per exemple, quan algú que estava aparellat m'explica que "ha conegut una altra persona". Si és una dona qui m'ho diu li responc: "Una altra persona? Una tia, vols dir?". I quan em diu esverada que no, que el que ha conegut és un manso llavors li recomano que s'expliqui millor. Que digui clarament que ha conegut un altre paio, que s'ho passa de collons amb ell i que es deixi d'eufemismes i de punyetes. (*)  (n'hi ha més)

El que avui comentaré -una història de l'any 1991- no ho vaig viure de primera mà tot i que procuraré reproduir fidelment tot el que m'han explicat els que sí que hi eren. La raó és que, encara que aleshores jo ja era membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (vegeu aquí), el meu grau de militància era similar al que tinc en aquests moments. Era, simplement, un soci de base.

Aneu a la continuació, que la història bé que s'ho val.  (n'hi ha més)

Un dels plaers romans que per a un català no té preu és anar a l'Antico Caffè Greco (vegeu aquí), instal·lar-se en un dels seus historiats salons i posar-se a llegir amb tota la unció del món les "Notes sobre Itàlia" de Josep Pla.

Val a dir que el diumenge passat l'A. i jo no portàvem literatura d'aquest nivell però tot i això ens en vàrem sortir d'allò més bé. Mentre féiem temps després de dinar (i quin dinar, mamma mia...) per anar cap al camp d'aviació vàrem entrar al Caffè Greco -en el 86 de Via Condotti, a tocar de la Piazza di Spagna- amb la intenció de complir el nostre ritual dels caps de setmana: resoldre junts els encreuats de La Vanguardia.

Així doncs no ens va acompanyar el mestre Pla però ens vàrem arreglar amb els mestres Serra i Fortuny. Que tampoc està gens malament, com hi ha món.  (n'hi ha més)

Tornem d'un cap de setmana de tres dies a Roma. De fet, han estat els primers tres dies romans de les nostres vides i estem convençuts que no seran ni de bon tros els últims. Tornem amb els ulls enlluernats per tanta bellesa a l'abast del vianant i amb les cames i els peus adolorits per tants i tants racons que hem volgut conèixer. I, sobretot, marxem amb la certesa que, per moltes vegades que hi tornem, no ens l'acabarem mai, Roma. Ni Itàlia, m'imagino.

Ben aprofitades, setanta-dues hores en aquesta ciutat donen per a molt. Si més no a nosaltres ens han servit per començar a enllaminir-nos-hi i per aplegar un grapat d'imatges i de bones sensacions per al record. Em refereixo, per exemple, a la sorpresa permanent de les places romanes, a la bellesa de les seves escales monumentals o al just equilibri compositiu de les seves fonts ornamentals, sempre posades en el lloc idoni. (n'hi ha més)

Rebo un correu de la senyora Loles Castelló, coordinadora responsable d'operacions del Circ Cric, amb un títol que em crida l'atenció: "El Circ Cric atura la seva gira per Catalunya". El llegeixo, em poso les mans al cap i em faig creus de tot el que s'hi exposa. Tant, que em falta temps per fer-me'n ressò en aquestes Totxanes perquè, amb tota la modèstia del seu abast, ajudin a donar a conèixer una mica més aquesta història tan poc edificant que està passant a casa nostra.  (n'hi ha més)

"No he pas viscut anys enters a Roma; hi he passat llargues temporades, certament, i sempre m'ha semblat una ciutat molt curiosa i molt diferent de tantes altres en què he viscut. És una ciutat única, molt diversa i complicadíssima. I molt gran. Quan un foraster arriba a Roma, el primer que el sorprèn són les ruïnes. N'hi ha d'enormes: ruïnes d'una història aclaparadora, immensa. És una ciutat molt grossa. A part les ruïnes romanes, moltes construccions d'èpoques més acostades a la nostra també semblen ruïnes."  (n'hi ha més)

Si tot va bé, d'avui en vuit l'A. i jo estarem passejant per Roma més contents que un gínjol. També si tot va segons les previsions tal dia com avui d'aquí a cinc mesos l'A. i jo -i una parella de vells amics que ens hi acompanyaran- serem a les portes del Sequoia National Park de California en el que serà un dels darrers dies del nostre viatge d'estiu als Estats Units per veure sortir i pondre's el sol del dia 26 de juliol a Grand Canyon.  (n'hi ha més)

Déu meu... jo que em pensava que en vigílies d'arribar a la meva cinquanta-setena diada de Sant Josep ja les havia vistes de tots colors i resulta que no. Al contrari.

La de coses que estic aprenent aquests dies, tu. Com per exemple el que un tribunal molt internacional i molt saberut acaba de dictaminar a propòsit de la guerra dels Balcans.

Ara resulta que tot allò va ser una batussa convencional i prou. Res, quatre trets per aquí, un parell de bombes per allí i para de comptar. Ni un pensament de genocidi. Ni un polsim de neteja ètnica. Una guerra normal. Com Déu mana, vaja...  (n'hi ha més)

Ja ho he explicat alguna altra vegada: cada dilluns de bon matí quan compro El Temps (en el meu quiosc de la Rambla la revista ja sol ser-hi a quarts de nou) el primer que faig és obrir-la pel final on hi ha l'article de Joan F. Mira, sempre interessant, sempre savi, sempre sensat...

Amb La Vanguardia em passa una cosa similar. Des de fa temps el primer que miro és l'entrevista del darrere. La secció "La Contra" que des de fa uns quants anys porten de dilluns a dissabte Víctor Amela, Ima Sanchis i Lluís Amiguet.  (n'hi ha més)