Magnífica, la carta als Reis que va escriure per a mi l'A. i que aquest cap de setmana s'ha fet realitat amb una estada sorpresa a Collbató: un poble tranquil i acollidor. Si més no en aquestes dates de gener, tan allunyades de la temible "temporada alta". Jo ja m'hi hauria quedat...
A més a més, hem posat a un lloc d'allò més recomanable: Can Missé (vegeu aquí), a tocar del taller dels Blancafort, els mestres orgueners (vegeu aquí) de fama internacional i de la casa... (n'hi ha més)
Fa quatre anys, de resultes de la nostra primera visita a la Toscana, un matí de dissabte a primera hora -el moment ideal per no fer gaire cua- l'A. i jo ens vàrem enfilar fins al mirador que hi ha al cim de la cúpula que Brunelleschi va construir a la catedral de Florència.
Tal com explicava en l'apunt que vaig escriure aleshores (vegeu-lo aquí), allí vaig tirar la que potser és la millor fotografia que mai hagi fet: la de l'ombra de la cúpula projectada damunt de les teulades de la ciutat.
La intuïció, el sentit de l'oportunitat -i, per què no dir-ho també, la sort- que em van acompanyar en aquell moment em varen convéncer que a Itàlia les coses tenen una secreta mecànica interna que connecta amb la nostra sensibilitat i ens predisposa cap a la bellesa. (n'hi ha més)
Ara fa quatre anys l'admirat amic i coblocaire Marcel Campà, arran d'una visita que va fer als frescos de Piero della Francesca que hi ha a l'església de San Francesco a Arezzo (Toscana), comentava en el seu Bloc (vegeu-lo aquí) com aquelles imatges excelses li recordaven algunes obres de l'època rosa de Picasso.
En Campà, que d'aquests afers hi entèn molt més que jo, és a més a més un devot lector de Josep Pla. Va ser ell precisament qui em va fer veure com al capítol de les "Cartes d'Itàlia" ("Les escales de llevant", Obra Completa, 13) dedicat a Arezzo l'empordanès escriu: "El Museu Romànic de Barcelona i els Piero della Francesca d'Arezzo constitueixen els precedents que Picasso ha més copiosament utilitzat."
I coneixent la cura amb què Pla triava els adjectius... (n'hi ha més)
Itàlia és terra de bon art i de bon menjar. I en aquest darrer apartat hi incloc no només els àpats normals sinó també la meravella dels seus gelats i el seu excels cafè.
Des que l'A. i jo ens hem convertit en visitants assidus d'aquell país hem procurat combinar el gaudi estètic davant d'un fresc de Piero della Francesca o la façana d'una església dissenyada per Palladio amb el gaudi més físic -però igualment sublim- d'uns bons "picci al ragú", un gelat... o un cafè. Sobretot quan aquest cafè el prenem entre quatre parets carregades d'història.
Aleshores, un cop asseguts i ben instal·lats, despleguem la segona fase de l'operació: resolem els encreuats de Màrius Serra i de Fortuny d'una Vanguardia que ens hem emportat prèviament de Barcelona.
L'escena té lloc a la terminal 1 del camp d'aviació del Prat. Són quarts de 10 del matí del divendres 30 de setembre i per la megafonia acaben de dir que comença l'embarcament del nostre vol en direcció a Venècia.
Com és habitual en aquests casos de seguida s'ha format una llarga cua davant del taulell on un parell d'empleats ens demanaran per enèsima vegada el carnet d'identitat i la targeta d'embarcament... (n'hi ha més)
Un dia d'aquesta setmana, aprofitant la calma de l'agost barceloní, l'A. i jo vàrem visitar la magnífica exposició de fotografies de Francesc Català-Roca que es pot veure a la Pedrera (vegeu-ne aquí les dades) fins al 25 de setembre.
Passejant pels diversos àmbits de la mostra vàrem poder gaudir del talent de l'artista i de la seva intel·ligent utilització de la llum, present en tota la seva obra en blanc i negre. I molt especialment en l'apartat dedicat a les fotografies d'arquitectura, una modalitat potser no tan coneguda de Català-Roca però tan o més interessant que la resta de treballs que es poden veure en l'exposició. (n'hi ha més)
Llegeixo a El Punt Avui que uns quants gironins van recordar ahir la figura del recentment desaparegut Miquel Pairolí (vegeu aquí) de la millor manera que es pot evocar la figura d'un escriptor: llegint la seva obra i vivint-la amb la màxima proximitat i intensitat.
Pel que s'explica en la crònica (vegeu-la aquí) un grup d'amics i admiradors de Pairolí, als quals es varen afegir la mare i la germana de l'autor, varen fer un passeig comentat pels carrers de Girona tot seguint el fil del capítol "Girona, carrers i ombres", que pertany al dietari "Octubre", publicat per Acontravent a finals de l'any passat i que considero (i no és d'ara; ja ho vaig dir en el seu moment) que és un dels grans llibres del 2010. (n'hi ha més)
És cinc anys més jove que jo. Tot i això ja està retirat de la feina per culpa d'un desafortunat accident que va patir caminant per la muntanya ara fa dos anys.
La cosa va començar amb un cop inofensiu en aparença al genoll i va derivar cap a una bursitis que primerament es va infectar i després va degenerar, en bona part per negligència mèdica,... (n'hi ha més)
Carrers estrets i costeruts, que es cargolen al voltant de l'abadia. Una mar que puja i baixa quatre cops al dia i que cada vegada reinventa el paisatge, pedres carregades d'història i un magnífic claustre de doble columnata. Som al Mont Saint-Michel i ells caminen davant nostre i riuen.
Mercat de dissabte a la Place des Lices de Rennes. És Sant Jordi i busquem una parada per comprar roses. Poca estona després, amb els regals florals convenientment repartits, l'aperitiu... (n'hi ha més)
"Bretanya és molt gran i no ho podrem veure tot, però si fem més o menys el programa que us proposo coneixereu "la meva" Bretanya, la de la meva vida de sempre, de la meva família i de la meva infantesa..."
Amb aquestes paraules, la dolça J.-l'enamorada del noi gran de casa- resumia a finals de gener el programa que ens proposava per passar cinc dies de Setmana Santa al país bretó. Cinc dies que s'han exhaurit just aquesta tarda quan l'avió que ens portava des de Nantes ha aterrat al camp d'aviació del Prat... (n'hi ha més)
Els nostres camins es creuen molts dies de bon matí, entre un quart i dos de vuit, a la cruïlla de la Travessera de Dalt amb el carrer de Larrard.
Ell passeja un gos petit de pèl negre i rinxolat que en la meva ignorància sobre el món caní associo a la raça caniche o similar. I jo, des de la moto, aturat en el semàfor del carrer de Larrard camí del despatx, observo com travessen a poc a poc -ell i gos- davant meu pel pas de vianants. (n'hi ha més)
L'endemà de l'atemptat, de bon matí, recordo la imatge d'una pila de veïns aplegats de manera espontània que ajudaven a buidar el local de les restes cremades. També recordo en Gaspar, blanc i abatut, assegut en una cadira al carrer incapaç d'articular un mot i la Marina al seu costat que, tot i els seus ulls plorosos, intentava inocular una mica d'ànims en el seu home. (n'hi ha més)
Un cau ple de llibres. Així és com un passavolant descriuria l'espai ocupat per la botiga d'en Gaspar. Però un cau ple de llibres pot ser perfectament una llibreria. Només cal que al capdavant hi hagi un llibreter, no un simple venedor. La llibreria Maga era una cofurna de pocs metres quadrats a la cantonada dels carrers d'Amèrica i del Trobador, sí. Però quanta grandesa, saviesa i generositat va saber irradiar l'amic Gaspar des d'aquelles quatre parets atapeïdes de llibres fins al sostre.
I, deixeu-m'ho dir ara que començo l'apunt, també la Marina, la seva muller. La discreta i imprescindible MA a qui pertany la primera síl·laba del nom de la botiga. (n'hi ha més)
Ara fa dos anys (vegeu aquí) explicava que el quiosquer de la plaça Sanllehy tancava la seva parada després d'uns quants anys de servei al barri. Al tram final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, a tocar de la plaça i de la Clínica Quirón -un espai que no arriba als cinquanta metres-, quedaven dues petites papereries per disputar-se la clientela: la Montserratina i la Pica-soques. Si més no en teoria ja que de seguida... (n'hi ha més)
Ara que som a punt de tancar el cicle festiu de Nadal, Cap d'Any i Reis i de tornar a la rutina habitual tinc ganes d'evocar la nostra darrera visita a Girona.
Hi vàrem anar el dimarts 28 de desembre amb la idea de veure el quadre de Martí Alsina"El gran dia de Girona" (vegeu aquí i aquí), tot i que, francament, a l'A. i a mi no ens calen gaires excuses per anar a aquella magnífica ciutat que sempre ens reserva alguna sorpresa per justificar de sobres el desplaçament. (n'hi ha més)
El divendres i el dissabte hem tingut boires intenses al Mugello i avui, diumenge, el dia de la tornada a casa, la Toscana ha patit el pas d'un front de pluges bastant potent.
Plovia amb ganes quan a les vuit del matí l'A. i jo ens hem acomiadat, a Poggiolina Bassa, dels nostres amics Franco i Lorella, però a mesura que ens acostàvem cap a la zona de Pisa les perspectives semblaven decantar-se per la banda d'una millora del temps. (n'hi ha més)
Seguint el nostre costum -el novembre de 1982, quan va venir Joan Pau II vàrem agafar la canalla i ens en vàrem anar a viure a Girona un parell de dies- aquests dies que tindrem pontífex i pontifical a Barcelona l'A. i jo aprofitarem per fer la nostra pelegrinació de tardor a la Toscana.
Sembla que hi serà tothom, a Can Fanga: la borbonalla, el ZP, la plana major del clero i una nodrida representació... (n'hi ha més)
Tan cofois que estàvem l'A. i jo fa tres anys amb la nostra visita al Caffè Greco de Roma (vegeu aquí) i resulta que, pel que hem llegit després, el cafè autèntic de Roma -i considerat amb força consens com el que serveix el millor cafè del món, poca broma- és el Sant Eustachio, situat a la petita plaça del mateix nom, just al costat de l'església consagrada al culte d'aquest sant caçador i a un centenar de metres del Panteó. (n'hi ha més)
Al doctor Francesc Rams el vaig conèixer fa uns deu anys. Des d'aleshores la nostra relació ha estat molt especial: ens hem vist només un cop l'any durant la revisió mèdica que l'empresa on treballo fa al seu personal fins fa dos anys, quan un altre equip de metges va guanyar el concurs i va entomar la cura de la nostra salut laboral.
Comptat i debatut, doncs, en Rams i jo ens haurem vist en set o vuit ocasions com a molt. La primera part de la visita era d'actualització. Repassava la meva fitxa, em preguntava com em trobava, quines novetats hi havia hagut en la meva vida, feia les anotacions pertinents... (n'hi ha més)
