Veritablement en aquestes coses cal anar amb una mica de compte (mireu, si no, el nou carés que està adoptant l'afer Strauss-Kahn) perquè a l'hora d'escampar merda tothom s'hi abona i després ningú reconeix que potser hauria estat millor fotre's la llengua al cul. El cert, però, és que després de saber-se la notícia de la intervenció judicial a la SGAE... (n'hi ha més)
La casualitat em fa encadenar dos apunts dedicats al mestre Puyal.
El d'avui, però, no fa referència al seu recent llibre sinó que intenta sortir al pas del que ahir va comentar en el transcurs de la transmissió del València-Barça sobre el mot (evidentment castellà) "gilipollas" que es veu que el periodista Xavier Sardà havia emprat en un programa de Catalunya Ràdio per referir-se a Jose Mourinho, l'entrenador del Madrid.
En sentir que algun dels seus col·laboradors feia esment de les pàraules de Sardà, Puyal va invitar als seus oients a plantejar-li mots catalans que signifiquin el mateix que "gilipollas".
Va sortir "carallot", "sòmines" i una extensa tirallonga que, sens dubte, cobrien l'espectre expressiu del mot castellà... (n'hi ha més)
La casualitat em fa encadenar dos apunts dedicats al mestre Puyal.
El d'avui, però, no fa referència al seu recent llibre sinó que intenta sortir al pas del que ahir va comentar en el transcurs de la transmissió del València-Barça sobre el mot (evidentment castellà) "gilipollas" que es veu que el periodista Xavier Sardà havia emprat en un programa de Catalunya Ràdio per referir-se a Jose Mourinho, l'entrenador del Madrid.
En sentir que algun dels seus col·laboradors feia esment de les pàraules de Sardà, Puyal va invitar als seus oients a plantejar-li mots catalans que signifiquin el mateix que "gilipollas".
Va sortir "carallot", "sòmines" i una extensa tirallonga que, sens dubte, cobrien l'espectre expressiu del mot castellà... (n'hi ha més)
jotajotai |
Llengua |
divendres, 24 de desembre de 2010 | 06:46h
A Espanya parlen de "estas Navidades" i celebren "la Nochebuena".
A Catalunya -país on segons uns quants mentiders indesitjables, avalats ara pel Tribunal Suprem (vegeu aquí), el castellà recula cosa de no dir- molts catalans parlen d'"aquests Nadals" i de celebrar "la Nit Bona", quan el correcte és parlar d'aquest Nadal (en singular) i de la Nit de Nadal.
A Espanya parlen del "día de Año Nuevo" i celebren "la Nochevieja".
A Catalunya -país on segons uns quants mentiders indesitjables, avalats ara pel Tribunal Suprem, el castellà recula cosa de no dir- molts catalans parlen del "dia d'Any Nou" i de celebrar "la Nit Vella", quan el més genuí és parlar de Cap d'Any i de la Nit de Cap d'Any. (n'hi ha més)
Des que fa anys es va implantar la moda de parlar de "cava" cada vegada que ens havíem de referir al xampany de tota la vida em vaig conjurar a no fer el joc al nou -i horrible- mot.
Per raó de tradició, és clar, però sobretot per motius fonètics: ni punt de comparança entre el so festiu i esclatant de "xampany" i la tonterieta pixa-freda de "cava". Per això he tingut una gran alegria quan, repassant els diaris de les darreres setmanes, he trobat a l'AVUI del 23 d'agost... (n'hi ha més)
Els seguidors d'aquestes Totxanes hauran detectat que gairebé mai m'acullo a la moda del llenguatge no sexista. Una moda que potser sí que deu ser políticament correcta però que, vistos els usos i els abusos que en el seu nom s'arriben a perpetrar, em sembla una mostra més de la immensa tonteria i manca de substància que ens envolta a tots plegats. (n'hi ha més)
Avui, primer dia de juliol, fa exactament vint anys que Màrius Serra va substituir el gran Tísner en la responsabilitat de confegir l'encreuat diari en català a La Vanguardia.
Com vaig explicar ja fa temps (vegeu aquí) vaig tenir la immensa sort de ser testimoni del moment en què Tísner li va proposar que ocupés la seva plaça. No s'acaba aquí la sort: posteriorment, l'A. i jo vàrem formar part de la colla d'amics que... (n'hi ha més)
Mitja tarda de Dimarts Sant. Sóc a la plaça del Guinardó, davant de l'edifici on viu el noi petit de casa, esperant que baixi.
Molt a prop meu veig com va venint una senyora una mica més gran que jo. Carreteja una cadireta amb una nena rossa i tot ulls que no para de mirar-me. Són inequívocament àvia i néta i em vénen ganes de xerrar-hi un moment: (n'hi ha més)
Els diaris del dissabte -almenys els tres que compro els caps de setmana- coincidien a parlar de la possibilitat, força sòlida pel que sembla, que en un futur proper la ciutat de Barcelona aculli una fira internacional dedicada a l'art contemporani.
Pel que he entès, darrere de la iniciativa hi ha una bona part del col·lectiu de galeries d'art del país, la Fira de Barcelona... (n'hi ha més)
Fa uns quinze dies, quan a casa ens capficaven altres urgències, l'amic i mestre palindromista Jesús Lladó (vegeu aquí) em va fer arribar uns comentaris a propòsit de dos assumptes que per aquelles dates ocupaven els titulars de tots els diaris: la candidatura d'Ascó com a lloc on instal·lar-hi un cementiri de deixalles nuclears i els conflictes a la ciutat de Vic al voltant de la conveniència d'empadronar, o no, les persones sense papers.
Amb un parell de frases simètriques el mestre Lladó en va tenir prou... (n'hi ha més)
A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d'avui el lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se'ns deia contínuament que en un Pessebre "hi ha d'haver-hi un caganer" i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després.
Com que l'AVUI (vés a saber per quins ocults motius) no penja a la xarxa els continguts del suplement de cultura copio tot l'article del mestre Solà amb el consell que us el llegiu amb calma, que s'ho val. (n'hi ha més)
A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d'avui el lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la tornada de la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se'ns diu contínuament que en un Pessebre "hi ha d'haver-hi un caganer" i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després. (n'hi ha més)
Avui fa just una setmana que vaig publicar l'apunt sobre la cançó de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio (vegeu-lo aquí) en el qual manifestava el meu disgust pel que considero que és una incorrecció lingüística en la tornada -repetida i repetida fins a l'avorriment- de l'esmentada cançó.
Després de set dies a la xarxa puc dir que ha estat un dels apunts més llegits dels que he penjat en les darreres setmanes. I no només això sinó que he de dir que ha generat nombroses respostes de lectors que m'han exposat el seu parer a través del correu electrònic.
Una gran majoria de les opinions secunden la meva queixa. Les resumiré amb la nota que em va escriure el mateix dilluns el senyor T.M., mestre de professió, que es lamenta perquè som un país d'extrems... (n'hi ha més)
Mandrejava al llit escoltant la ràdio fins que una informació m'ha sacsejat com si hagués ficat els dits en un endoll d'alt voltatge. Aquestes orelles que acabaran menjades pels cucs han sentit la nadala oficial de Catalunya Ràdio i TV3 i encara tremolen.
Resulta que els cervellets de la CCMA han volgut retre homenatge a la figura del "caganer" i, coherentment, hi han posat la seva cagaradeta. (n'hi ha més)
Un dels costums més deplorables que últimament estan arrelant en la parla de casa nostra és la confusió entre el temps verbal present i el futur.
Em refereixo al costum de dir "Ens truquem el mes que ve i quedem", per comptes de "Ens trucarem... i quedarem" que fóra el lògic atès que parlem de coses que encara s'han d'esdevenir.
Dic tot això perquè llegeixo a l'AVUI (vegeu aquí) unes paraules que un periodista poc documentat lingüísticament (aviat això serà una redundància) posa en boca del nou crack blaugrana en les que diu... (n'hi ha més)
És una obvietat i s'ha dit moltes vegades, ja ho sé.
Tot i això m'ha agradat veure-la avui al Presència -el suplement dominical d'El Punt- i no dubto a qualificar-la com la frase del dia.
L'escriu Vicenç Pagès -atenció a "Els jugadors de whist", la novel·la que Empúries li publicarà el proper 3 de setembre, "a priori" un dels llibres més prometedors de la nova temporada- en la seva columna setmanal "Des del jardí".
La d'aquesta setmana es titula "Els diftongs de Joan Manuel Serrat" i parla de la importància que tenen per l'aprenentatge correcte d'una llengua les lletres de les cançons que escolten infants, joves i adolescents. (n'hi ha més)
"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..." (n'hi ha més)
Cap de setmana immers en la lectura de novetats de Sant Jordi (que ja avanço que, de moment, no m'estan oferint gaires estones excitants). Faig una aturada en la feina per respondre un SMS del noi gran de casa: em diu que ell i la seva enamorada han arribat ja a Donostia on aquesta nit actua Keren Ann (vegeu aquí). Diu que han coincidit a l'hotel amb ella i he aprofitat per demanar-li que me'n porti un disc dedicat. (n'hi ha més)
Resum copiat del web del Centre d'Estudis Jordi Pujol (vegeu el text aquí)
“La literatura catalana està força bé. Sobretot si la comparem amb la situació del país, que s’està enfonsant, i que tal com el coneixíem està desapareixent,”, ha declarat aquest matí l’escriptor Quim Monzó en el decurs d’un esmorzar amb periodistes organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol (CEJP) per analitzar la situació actual de la cultura catalana. Monzó, en aquesta qüestió s’ha declarat “obertament pessimista”, mentre que Pujol li ha reclamat que també vegi els factor positius: “vostè ens diu el que no va bé, i jo vull prioritzar els actius que tenim. El que cal és no rendir-se. I jo no ho faré”.
Ja he explicat en altres ocasions (vegeu aquí) i també (aquí) les relacions que l'A. i jo mantenim amb la bona gent del Club Palindròmic Internacional (CPI). Unes relacions no gens recíproques ja que cada vegada que coincidim en alguna trobada ens fem un fart d'aprendre coses noves d'ells, fet que de cap manera s'esdevé a l'inrevés.
Ja fa més de vint anys que roda pel món "Semagames", el butlletí del Club que depassa els vuitanta números i ara acaba de veure la llum un llibre que, a tall d'antologia, aplega el bo i millor de la producció dels membres de l'esmentat Club. (n'hi ha més)
