A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d'avui el lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se'ns deia contínuament que en un Pessebre "hi ha d'haver-hi un caganer" i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després.
Com que l'AVUI (vés a saber per quins ocults motius) no penja a la xarxa els continguts del suplement de cultura copio tot l'article del mestre Solà amb el consell que us el llegiu amb calma, que s'ho val. (n'hi ha més)
A la pàgina 11 del suplement de cultura del diari AVUI d'avui el lingüista Joan Solà, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2009, comenta la tornada de la cançoneta de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio. Aquella en la que se'ns diu contínuament que en un Pessebre "hi ha d'haver-hi un caganer" i que va motivar dos apunts recents -i molt visitats- en aquestes Totxanes. Vegeu aquí el primer (del 14 de desembre) i aquí el que vaig escriure una setmana després. (n'hi ha més)
Avui fa just una setmana que vaig publicar l'apunt sobre la cançó de Nadal de TV3 i Catalunya Ràdio (vegeu-lo aquí) en el qual manifestava el meu disgust pel que considero que és una incorrecció lingüística en la tornada -repetida i repetida fins a l'avorriment- de l'esmentada cançó.
Després de set dies a la xarxa puc dir que ha estat un dels apunts més llegits dels que he penjat en les darreres setmanes. I no només això sinó que he de dir que ha generat nombroses respostes de lectors que m'han exposat el seu parer a través del correu electrònic.
Una gran majoria de les opinions secunden la meva queixa. Les resumiré amb la nota que em va escriure el mateix dilluns el senyor T.M., mestre de professió, que es lamenta perquè som un país d'extrems... (n'hi ha més)
Mandrejava al llit escoltant la ràdio fins que una informació m'ha sacsejat com si hagués ficat els dits en un endoll d'alt voltatge. Aquestes orelles que acabaran menjades pels cucs han sentit la nadala oficial de Catalunya Ràdio i TV3 i encara tremolen.
Resulta que els cervellets de la CCMA han volgut retre homenatge a la figura del "caganer" i, coherentment, hi han posat la seva cagaradeta. (n'hi ha més)
Un dels costums més deplorables que últimament estan arrelant en la parla de casa nostra és la confusió entre el temps verbal present i el futur.
Em refereixo al costum de dir "Ens truquem el mes que ve i quedem", per comptes de "Ens trucarem... i quedarem" que fóra el lògic atès que parlem de coses que encara s'han d'esdevenir.
Dic tot això perquè llegeixo a l'AVUI (vegeu aquí) unes paraules que un periodista poc documentat lingüísticament (aviat això serà una redundància) posa en boca del nou crack blaugrana en les que diu... (n'hi ha més)
És una obvietat i s'ha dit moltes vegades, ja ho sé.
Tot i això m'ha agradat veure-la avui al Presència -el suplement dominical d'El Punt- i no dubto a qualificar-la com la frase del dia.
L'escriu Vicenç Pagès -atenció a "Els jugadors de whist", la novel·la que Empúries li publicarà el proper 3 de setembre, "a priori" un dels llibres més prometedors de la nova temporada- en la seva columna setmanal "Des del jardí".
La d'aquesta setmana es titula "Els diftongs de Joan Manuel Serrat" i parla de la importància que tenen per l'aprenentatge correcte d'una llengua les lletres de les cançons que escolten infants, joves i adolescents. (n'hi ha més)
"Ja n’hi ha prou. Al cap d’una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l’única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. Tenim el país ja del tot castellanitzat, i el català que s’hi usa està extremament degradat, de manera que difícilment podrem salvar la situació; doncs encara no n’hi havia prou: calia estrènyer més el caragol. I nosaltres, en el millor dels casos, a callar, a conservar la calma, a calcular si podem reclamar davant la llei, la llei del més fort.
Qui intenta destruir la llengua d’un poble és un enemic d’aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos..." (n'hi ha més)
Cap de setmana immers en la lectura de novetats de Sant Jordi (que ja avanço que, de moment, no m'estan oferint gaires estones excitants). Faig una aturada en la feina per respondre un SMS del noi gran de casa: em diu que ell i la seva enamorada han arribat ja a Donostia on aquesta nit actua Keren Ann (vegeu aquí). Diu que han coincidit a l'hotel amb ella i he aprofitat per demanar-li que me'n porti un disc dedicat. (n'hi ha més)
Resum copiat del web del Centre d'Estudis Jordi Pujol (vegeu el text aquí)
“La literatura catalana està força bé. Sobretot si la comparem amb la situació del país, que s’està enfonsant, i que tal com el coneixíem està desapareixent,”, ha declarat aquest matí l’escriptor Quim Monzó en el decurs d’un esmorzar amb periodistes organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol (CEJP) per analitzar la situació actual de la cultura catalana. Monzó, en aquesta qüestió s’ha declarat “obertament pessimista”, mentre que Pujol li ha reclamat que també vegi els factor positius: “vostè ens diu el que no va bé, i jo vull prioritzar els actius que tenim. El que cal és no rendir-se. I jo no ho faré”.
Ja he explicat en altres ocasions (vegeu aquí) i també (aquí) les relacions que l'A. i jo mantenim amb la bona gent del Club Palindròmic Internacional (CPI). Unes relacions no gens recíproques ja que cada vegada que coincidim en alguna trobada ens fem un fart d'aprendre coses noves d'ells, fet que de cap manera s'esdevé a l'inrevés.
Ja fa més de vint anys que roda pel món "Semagames", el butlletí del Club que depassa els vuitanta números i ara acaba de veure la llum un llibre que, a tall d'antologia, aplega el bo i millor de la producció dels membres de l'esmentat Club. (n'hi ha més)
Escoltem per la ràdio com algú comenta els resultats del darrer Estudi General de Mitjans i, més concretament, la curiosa interpretació que en va fer el Telenotícies de TV3 del dijous passat. Una interpretació que camuflava la notòria baixa de Catalunya Ràdio en la darrera onada i, molt especialment, de l'espai matinal que ha substituït la marxa d'Antoni Bassas.
"Quina barra!", em surt des del fons del cor. I l'A. es despenja amb una de les seves admirables mostres de seny i sentit comú: "És poc, "barra"; per coses així hauria d'estar admesa en el diccionari la paraula "desfatxatés", que ho descriu molt millor".
Hi penso i veig que, com sempre, té raó, l'A. Hi ha conceptes amb els quals el diccionari es queda curt i, per anar bé, caldria tirar mà d'algun apèndix de mots admesos en circumstàncies excepcionals. Jo, ara mateix, puc aportar uns quants exemples... (n'hi ha més)
La pila de revistes i diaris per repassar, les nou-centes fotografies per triar, endreçar i catalogar, els discos acabats de comprar que cal passar a l'ordinador, l'arxiu dels papers sicilians més interessants... vet aquí els signes inequívocs del retorn a la vida habitual després de les vacances.
Dissortadament hi ha altres indicis de la tornada a casa. Per exemple el retrobament amb l'estultícia lingüística dels que parlen per la ràdio. (n'hi ha més)
Una definició d'estiu que a casa nostra, ai las, s'està refermant d'uns anys ençà podria ser "època de l'any en la que les emissores catalanes s'omplen de becaris que rivalitzen entre ells per veure qui destrossa més la llengua".
Fa una estona, remenant retalls de premsa de les darreres setmanes he trobat un article de l'escriptor Vicenç Pagès Jordà que va aparèixer a la seva secció "Des del jardí" del setmanari "Presència". Es titula "La pitjor consigna", va sortir publicat el 18 de juliol i trobo que il·lustra molt bé tot el que ens està passant. Continueu llegint, si us plau... (n'hi ha més)
Continuant amb la sèrie d'apunts dedicats a blasmar l'esgarrifosa manera de tractar el català que tenen molts dels comunicadors que ens ha tocat de patir avui aquestes Totxanes, travestides més que mai de servei públic, centraran els seus esforços en la dèria reductora que ens ataca.
Una variant lingüística d'aquell lema tan acreditat que diu "feina fuig, mandra no em deixis", com si diguéssim. (n'hi ha més)
Abans d'ahir La Vanguardia va publicar un article del professor Lluïs de Yzaguirre, de la Universitat Pompeu Fabra, titulat "Análisis del manifiesto monolingüista" (vegeu-lo aquí) que crec que no hauria de passar desapercebut.
La frase que el diari va seleccionar per fer-ne el destacat era eloqüent i dóna una idea de per on van les argumentacions de l'autor: "El manifiesto hace gala notoria de ignorancia de la historia y la sociología o de un cinismo inagotable". (n'hi ha més)
Diumenge, sense anar més lluny, parlàvem d'estultícia sense aturador (vegeu aquí) quan tocàvem el tema Media Markt. Avui continuarem pel mateix camí -em sembla que per dissort no serà l'última vegada que ho hàgim de fer- amb un apunt que no va adreçat (ja em perdonareu) a les persones normals que habitualment em llegiu.
Avui faré un extra amb un apunt dedicat en exclusiva a periodistes, comunicadors, locutors, oradors i altra llopada d'aquesta espècie que va pel món fent gala d'una esgarrifosa ignorància en general i d'un absolut menyspreu per la llengua catalana en particular. (n'hi ha més)
En la magna enciclopèdia "Verbàlia" el mestre Màrius Serra defineix el contrapet així: "Artifici de transposició que consisteix en l'intercanvi de lletres o síl·labes a l'interior d'una frase per generar-ne una altra que canviï el significat anodí de la primera per un de xocant, amb una certa tendència a l'obscenitat, com a: Observava les cames de la moixa / Observava les mames de la coixa."
Per entendre'ns, un contrapet vindria a ser com un joc dels trilers en el que una boleta en forma de lletra o de síl·laba canvia de refugi a sota de la closca de nou que menys t'imagines. (n'hi ha més)
Ja fa temps que els cinc components de La Banda del Coche Rojo (vegeu aquí), el grup en el que el noi petit de casa toca la guitarra, van decidir actuar uniformats amb unes granotes de color vermell que vistes damunt de l'escenari fan un efecte d'allò més espectacular.
Dies enrere varen pensar de fer-se brodar al darrere el nom de guerra de cada músic, si fa no fa com els futbolistes però sense el número. I com que volien una feina ben feta l'A. -que és una santa- es va encarregar de buscar per la xarxa empreses de confecció domiciliades a Barcelona que poguessin fer aquest servei amb la màxima garantia. (n'hi ha més)
Potser no és el més normal del món (o sí, vés a saber) però de tant en tant em vénen al cap paraules o frases que vivien adormides en el sac dels meus records des de molts anys enrere. Són com flaixos del passat que surten a la superfície disparats per no sé quin estrany mecanisme del subconscient.
Precisament això és el que em va passar ahir quan travessava amb la Vespa el desgavell urbanístic conegut amb el nom de plaça de Lesseps: sense cap relació causa-efecte em va venir al cap la paraula "xarxó".
I immediatament vaig evocar la imatge de ma mare dient-nos fa més de quaranta anys a mon germà i a mi "aneu fets un xarxons", per donar-nos a entendre que anàvem mal abillats, vestits de qualsevol manera. Cosa, d'altra banda, molt pròpia dels adolescents. (n'hi ha més)
