Pel que llegeixo a Vilaweb (vegeu aquí) i en una nota a Facebook (vegeu-la aquí) sembla que el dret a l'autodeterminació és un assumpte que l'assemblea dels acampats a la plaça de Catalunya de Barcelona no acaba de veure gaire clar. Són cosmopolites, ells, pel que es veu. "Ciudadanos del mundo".

(n'hi ha més)

L'avenç imparable del sentiment independentista a casa nostra s'ha anat produint a través de diverses fases i es manifesta en diversos fronts. En el que podríem definir com "front interior" sembla bastant clar que des de fa uns anys la hipòtesi de l'adéu a Espanya forma part amb plena normalitat del repertori d'alternatives que una bona part dels ciutadans d'aquí consideren plantejables.  (n'hi ha més)

El procés ja ha començat. I de la millor manera que podíem desitjar: amb contundència, de manera endreçada i posant els feixistes en el lloc que els toca. És a dir, al racó de les andròmines.

Arenys de Munt ha estat el primer graó. Berga serà el següent. I una pila de pobles a continuació.

Ara el que ens cal és mantenir l'orgull i posar-nos a la feina. Que ens en queda. I molta.  (n'hi ha més)

Veig que avui el meu diari adopta la via de la conyeta en la mitja pàgina que dedica a la manifestació d'ahir convocada pel Grup Acte de Sobirania. Tot plegat, diu, una Cavalcada de Reis en versió estiuenca per acabar lliurant una carta -també als Reis- a les portes del Parlament (vegeu aquí). Tot són punts de vista.

De fet jo ja ho deia en l'apunt d'ahir quan feia conjectures sobre quin ull de poll independentista trepitjaríem els assistents a aquesta manifestació. Dissortadament la fragmentació té aquestes coses i suposo que la superació de tot plegat és qüestió de paciència i de no posar-se pedres al fetge. Suposo...

De la mani d'ahir destacaria tres coses dignes de lloança. La primera és la gran puntualitat amb què es va desenvolupar...  (n'hi ha més)

Si tot va segons el previst aquesta tarda, cap a quarts de sis, l'A. i jo farem cap a l'Arc de Triomf per donar el nostre modest suport a la manifestació que convoca el Grup Acte de Sobirania (GAS) per demanar la independència de Catalunya (vegeu aquí).

Com que no coneixem els detalls de l'envitricollat mapa organitzatiu del nostre independentisme no descartem que, assistint a la convocatòria d'avui, li estiguem fent la llesca a algun altre sector que no acabi de combregar amb els lemes, estratègies, oportunitats, etc. del GAS.  (n'hi ha més)

Veient ahir la graderia de Mestalla ocupada de manera majoritària -70 a 30- per seguidors de l'Athletic em sembla que va quedar molt clar que el criteri de distribució d'entrades fixat per la Real Federación Española de Fútbol és alguna cosa més que una monumental mostra de matusseria.

És una demostració que a can Villar -i cada vegada estic més convençut que també a molts altres llocs- tenen molt clar qui és l'enemic, quin és l'adversari que cal batre.  (n'hi ha més)

La idea m'ha arribat per dues vies diferents i, per tant, no faig més que rebotar-la i, en la mesura del possible, amplificar-ne l'abast. Sembla que una de les retallades -no pas l'única, val a dir- que prepara el Tribunal Constitucional d'Espanya al projecte d'Estatut de Catalunya -altrament conegut com "l'Estatutet"- va en la línia de treure-li el rang de "nacional" als símbols catalans com ara la bandera i l'himne.  (n'hi ha més)

Com sempre, té més raó que una santa, l'A., quan davant de les difamacions que s'escampen per Espanya en relació a la cruel persecució de què és víctima la llengua castellana a Catalunya opina que hem de ser radicals en el rebuig. Intransigents, vaja. I que davant de tanta infàmia no s'hi valen ni la conyeta ni l'enginy.

A la guerra com a la guerra. Per tant, a aquesta gentussa ni aigua.  (n'hi ha més)

Melilla, Ceuta, Extremadura, Astúries, Galícia, Castella i Lleó, Cantàbria, Andalusia, Castella-la Manxa, Aragó, Canàries i La Rioja: les comunitats que reben més quartos dels que aporten a l'erari públic.

¿Voleu un retrat més precís del perfecte "hidalgo español"? El cap ple de pardals, el cor hipòcrita i dur com una pedra, la boca plena de mots com "solidaridad","grandeza" i "unidad", l'esquena ben dreta i, mig amagada, la mà ben oberta... per recollir el subsidi, és clar.  (n'hi ha més)

Il·lús de mi repasso el programa oficial del Festival Grec d'enguany per veure quina presència d'obres d'autors catalans hi ha prevista i em quedo amb un pam de nas.

De fet ja m'ho hauria hagut d'imaginar llegint la presentació del senyor Jordi Martí, el Delegat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona que fa uns mesos encara confonia Edicions 62 amb el Grup 62, quan diu que dos dels principals eixos del programa d'enguany són el "Panorama UK" i l'Any Europeu del Diàleg Intercultural. Uauuuu...  (n'hi ha més)

Déu meu... (vegeu aquí)

¿Estem tots plegats tocats del bolet?

¿O és que, senzillament, ens va la marxa? 

(n'hi ha més)

"Ja es nota que no et convenç gaire, això del mestissatge", m'escriu la Raquel S. en un correu a propòsit dels elogis que fa uns dies dedicava al darrer disc de Maria del Mar Bonet i les meves reticències respecte "Amic, amat", el disc anterior, ple d'aquells aires moruns que tant agraden als nostres cosmopolites de via estreta.  (n'hi ha més)

Vist l'enrenou que han generat a Espanya les declaracions del senyor Carod-Rovira a La Vanguardia del diumenge passat crec que val la pena recordar el que vaig escriure a principis d'abril en aquestes mateixes Totxanes a propòsit d'una iniciativa de Marcel Campà, l'estimat coblocaire de "Las al jaç" (vegeu-ho aquí).

Només se m'acut insistir en una cosa: no cal esperar al 2014. Serem igual de mal vistos ara com aleshores. Si tot això, doncs, no obeeix a cap tàctica política interna d'ERC (ai, ai...) se'ns gira feina. Ara mateix.

Tot ahir i tot avui uns quants amics, coneguts i companys de la feina sabedors de la meva tirada cap a la ironia i el sarcasme m'han preguntat què pensava del famós reportatge de TeleMadrid.

Aquell gran exemple d'honradesa periodística i de servei a la veritat que analitza la persecució del castellà i com viuen de discriminats a Catalunya els castellanoparlants, pobres. I a tots els he contestat el mateix: "No l'he vist. I, si puc evitar-ho, no penso veure'l".  (n'hi ha més)

Cal llegir de dalt a baix i atentament el "Mail obert" d'avui de Vicent Partal. Vegeu-ne una mostra: "El problema per tant no són ells. Som en tot cas nosaltres que aguantem una situació com aquesta rossegats per dins i encesos en ira però sense capacitat per a trobar i articular una sol·lució. Som molts més, moltíssims més, els qui estem insatisfets amb la situació actual però per la vessant contrària i tanmateix no hi ha manera que aconseguim posar-nos d'acord i fixar un horitzó sensat que acabe amb tanta incomprensió, discriminació i mala bava com ens arriba constantment des d'Espanya. Eixe és el problema. La nostra incapacitat... "  (n'hi ha més)

Tot llegint "Recepta d'un bunyol de calçotada", l'esplèndid article que Iu Forn publicava ahir a l'Avui (vegeu-lo aquí) m'ha vingut a la memòria una facècia que fa una pila d'anys em va explicar l'enyorat Ramon Barnils. Una facècia de la qual desconec si ell n'és l'autor -en té tota la pinta- perquè posteriorment l'he vist reproduïda en altres bandes.

Érem en els prolegòmens d'un claustre de professors de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès i va venir a seure al meu costat. "¿Ja ho saps -em va dir- que hi ha una solució ràpida i incruenta per separar-nos d'Espanya?"  (n'hi ha més)

Davant de l'afer Oleguer-Kelme (vegeu aquí) el que cal fer és ben senzill: abstenir-nos de comprar cap producte d'aquesta marca i escampar-ho tant com es pugui.

Ah, i això: que els moqui la mama, tu.  (n'hi ha més)

(Una acotació a la frase del títol abans de continuar: d'arribar Espanya, res; que ja fa tres segles que la tenim prou instal·lada entre nosaltres. I ben a gust que s'hi troba...)

Doncs resulta que en els primers temps del mierat (em refereixo als dos anys i mig de la senyora Mieras) una directora general de Cultura -militant de l'antic PSC- declarava en un diari (El País, calia aclarir-ho?) que amb tant Teatre Nacional de Catalunya, Arxiu Nacional de Catalunya, Museu Nacional d'Art de Catalunya i altres denominacions similars ja tenia ben avorrida la nació, la nacionalitat i el concepte de nacional i que el que calia era esporgar nomenclatures i anar al gra.  (n'hi ha més)

Des de fa una pila d'anys la gent de la veterana Agrupació per al Foment de la Cultura Catalana -entitat que el 2005 es va fusionar amb la no menys veterana Penya Joan Santamaria- atorga cada 22 de novembre -Santa Cecília, patrona dels músics (i aniversari de l'assassinat del president Kennedy, per cert)- el Premi de Música Francesc Pujol i Pons destinat a reconèixer públicament la feina de persones i institucions que hagin excel·lit en el camp de la música a Catalunya amb el matís addicional -i no gens trivial- de haver-ho fet amb un esperit cívic de servei al país.

El premi de 2006 -el dotzè que s'atorga- va ser per al Festival Tradicionàrius (vegeu aquí) amb motiu de celebrar la seva vintena edició i, com ja va passar en una de les primeres edicions quan el premi va ser per a la Companyia Elèctrica Dharma, els organitzadors varen tenir la gentilesa de demanar-me que fes la glossa del guardonat en el sopar de lliurament del premi.  (n'hi ha més)

(Acabo d'arribar del concert -magnífic- dels Pets a l'Auditori. Per l'hora que és hauria d'estar mort de son i, en canvi, em sento amb les piles carregades fins dalt. Quina gent més energètica, en Gavaldà i la seva colla...) 

Hi ha coincidències cruels, a la vida. Sembla ser que aquest matí, si fa no fa per la mateixa hora que el proper president de la Generalitat explicava al Parlament el seu programa de govern i deia que ja no hi ha motius per al debat identitari la blogosfera catalana treia fum (vegeu aquí) a causa del lamentable oblit que el web del Saló del Llibre feia dels blocs en llengua catalana.  (n'hi ha més)