Passaven cinc minuts de dos quarts de quatre quan m'he despertat de manera sobtada. En aparença tot semblava normal: si fa no fa era l'hora que cada nit m'alço del llit per anar a orinar (i, certament, tenia pixera).

Mentre em plegava a les servituds de la fisiologia m'ha arribat una remor del menjador que m'ha fet pensar que, més que la coïssor urinària, el que de debò havia interromput el meu son havia estat una altra cosa menys habitual: la mateixa remor (un gemec, potser?) que ara tornava a sentir. 

(n'hi ha més)

El dimarts passat, com cada 30 de novembre, l'A. i jo vàrem celebrar el nostre habitual doble aniversari: el de casament (el trenta-vuitè) i el del primer dia que vàrem començar a sortir junts (el quaranta-tresè).

Ni un sol any ens ha passat per alt la data i sempre l'hem celebrada d'alguna manera especial. Procurant trencar rutines. Fent-la grossa quan podíem i, quan no, sentint-nos a gust en la mútua companyia d'un àpat especial. L'any passat, per exemple, ho vàrem celebrar amb dos dies inoblidables al delta de l'Ebre (vegeu aquí), els vint-i-cinc anys a Granada, els trenta a Nova York... i en la present ocasió amb un sopar al Mundial acompanyats pel noi petit de casa, el noi gran i la seva enamorada bretona (la "jolie J."). Ben mirat, no ens cal res més.

Amb una companyia tan jovenívola era obligat sentir-nos cofois del trajecte recorregut però, sobretot, s'imposava fer una aposta a favor d'allò que ells representen: el futur. Per això precisament vàrem brindar.  (n'hi ha més) 

"No cal que ens tornem a veure fins al novembre de l'any que ve. Ja està". Amb aquestes senzilles paraules ahir per la tarda l'A. va saber que es tancava de la millor manera que podíem esperar un incident que va irrompre en les nostres vides sense avisar ara ha fet deu anys.

Un incident la superació del qual es deu a mèrits atribuïbles només a l'A. (i als metges, és clar) i en el qual jo no he estat gaire cosa més que una companyia discreta i un suport atent totes les vegades que ha calgut.  (n'hi ha més)

Enguany l'A. i jo hem celebrat el 30 de novembre, l'aniversari del nostre casament, al Delta de l'Ebre. Hem aprofitat un regal que els bons amics J. i G. ens varen fer l'agost passat quan l'A. va fer seixanta anys (vegeu aquí) i ens hem allotjat al Delta Hotel, de Deltebre.

Ha estat un cap de setmana singular en el que la meteorologia  ha exhibit dues cares: un diumenge fred i ennuvolat i un dilluns d'una lluminositat esclatant.  (n'hi ha més)

L'endemà de la festa grossa (vegeu aquí) evoco els detalls de la jornada. Va començar amb sessió matinera als Banys Àrabs, a tocar del Born. Un regal de Reis que encara no havíem aprofitat i que ens va proporcionar hora i mitja de banys de vapor combinats amb immersions a piscines amb aigua a diferents temperatures. Relax i, alhora, un sotrac als nostres cossos poc avesats a atresorar tanta salut en tan poca estona.  (n'hi ha més)

A casa som festers de mena. Vull dir que tant a l'A. com a mi ens encanta celebrar coses. I val a dir que després de tants i tants anys de convivència -amb l'afegitó de la meva dèria per anotar els esdeveniments importants- en tenim una bona pila, de coses a celebrar.

Especialment els aniversaris. I encara més especialment els aniversaris rodons.  (n'hi ha més)

Com cada 30 de novembre avui l'A. i jo celebrem aniversari per partida doble: el de casament i el del dia que vàrem començar a sortir junts. Va ser el dia de sant Andreu de 1972 i de 1967, respectivament. Gairebé en el plistocè, vaja.

¿Què hauria d'explicar d'especial avui que no hagi explicat en aniversaris anteriors... (n'hi ha més)

Com fem cada 9 d'agost el dissabte passat vàrem celebrar l'aniversari de l'A. amb la corresponent festa grossa. Aquesta vegada l'escenari va ser Sant Pol de Mar.

Per les característiques de la data la majoria de les vegades l'aniversari ens agafa de vacances. Recordo que els 30 els vàrem celebrar a Mallorca ("Oda als trenta anys d'una nina... i a un hostal de cagarrina"), els 40 a Cantàbria -amb un tec, per cert, digne de remembrança al "Capricho de Gaudí", de Comillas- i els 50 al Canyon de Chelly (Arizona), en terra dels indis navajo. (*)  (n'hi ha més)

Ara fa justament dos anys explicava (vegeu aquí) una curiosa tradició que l'A. i jo vàrem conèixer durant els nostres estius asturians a Vegadeo (dècada dels 80). Es tracta de "la gira" i per explicar-la de manera molt resumida diré que era una manera d'allargar una setmana més la festa major del poble. "La Patrona", que en diuen allí.

Des de fa uns anys l'A. -persona especialment dotada per encertar el regal més oportú pel moment més adient (vegeu aquí)- va adoptar el costum a l'inrevés: una setmana abans del meu aniversari em va fent la seva particular "gira" a base de petits obsequis diaris. Francament, no puc dir que no estigui ben tractat, jo, a casa.  (n'hi ha més)

Dijous de la setmana que avui acaba. Quedem a un quart de tres a Rambla-Portaferrissa. Jo vinc de la feina i ella de fer unes quantes gestions i un tip de caminar. Volem anar a la sastreria Modelo per dos motius: per veure si els queda alguna jaqueta d'estiu per a mi i per acomiadar-nos de la botiga ja que aquest mateix dissabte tanca definitivament les portes (vegeu aquí).

Com era d'esperar, de talles grans només els quedaven unes poques peces no gaire atractives. Pel que fa al comiat la cerimònia té un cert sentiment de pèrdua però mentiria si digués que Modelo és un establiment lligat a la meva vida perquè no és així.

De fet, tant amb el meu germà com amb mi, en el ritual de vestir-nos per a la Primera Comunió els pares varen ser fidels a can Casarramona -"Un traje Casarramona / de Primera Comunión / es para todos los niños / su más grande ilusión. / Allí lo compraré / pues muy bueno yo seré...", deia la cançó que escoltàvem per la ràdio- i no a Pantaleoni Hermanos -que era el nom que, si no m'erro, per aquella època tenia can Modelo- que era més de roba per vestir de cada dia que de mudar-se per a una cerimònia.  (n'hi ha més)

L'escena s'esdevé a casa,  anit, poc abans de començar el sopar de celebració del meu 57è aniversari. Mentre fem temps perquè arribi el noi gran amb la J., la seva enamorada, engego l'ordinador i  ensenyo al noi petit de casa i a la seva enamorada C. (quin gran invent, això de l'abecedari!) les imatges -fixes i en moviment- que vaig capturar amb la meva càmera digital durant els tres dies que l'A. i jo vàrem estar a Roma.  (n'hi ha més)

Són detalls que no els oblides per molts anys que visquis. L'escena té lloc un vespre de principis de setembre de l'any 2000 en uns despatxos annexos a la Clínica del Remei. Fa molt pocs dies que l'A. s'ha hagut de sotmetre a una nova operació -la segona en un mes i mig- i esperem el veredicte del metge. Ens han donat visita per dos quarts de nou del vespre i vint minuts abans ja som asseguts a la sala d'espera. Hi ha tres persones citades abans i que encara no han entrat. Jo porto un llibre de Joan Margarit i faig veure que el llegeixo.  (n'hi ha més)

Avui és 30 de novembre, diada de sant Andreu. Els nois de casa estan bé i semblen raonablement feliços. A la feina m'envolta gent bona que, a més a més, és bona gent. La situació laboral de l'A. s'ha resolt ja de forma definitiva. "Love", dels Beatles, és un disc extraordinari. Els Stones acaben de tancar la seva gira més multitudinària. El mestre Dylan ens ha sorprès una vegada més amb un gran disc, "Modern Times", i un parell de DVD's, sota la direcció de Martin Scorsese, fonamentals per a la supervivència...  (n'hi ha més)

Ahir pel matí, durant els vint minuts que tinc per esmorzar, vaig coincidir amb la MM., una companya de feina que, davant de la meva sorpresa, se'm va declarar lectora assídua d'aquestes totxanes i a més a més molt coneixedora dels seus continguts. (glups!)

I com a prova va i em diu que aquests darrers temps estic dedicant molt espai a comentar la situació política i que, en canvi, nota que he deixat una mica abandonats els apunts de caire més personal. "Especialment quan parles de la teva estimada A.", em diu. (glups i reglups!)

Casualment l'amical -i sorprenent, per inesperat- comentari de la MM. va coincidir amb l'arribada a la meva bústia electrònica del primer missatge al futur que vaig autoenviar-me aprofitant la proposta que feia la revista Forbes i de la qual ja vaig parlar ara fa just un any (vegeu-ho aquí). Val a dir que vaig generar uns quants missatges més però aquests trigaran encara una bona temporada a arribar.  (n'hi ha més)

Quan l'A i jo ens vàrem casar -parlo de novembre de 1972 i ja avanço que va ser per l'església- sembla que vàrem cometre unes quantes irregularitats respecte els costums de l'època. Unes irregularitats que vistes ara poden considerar-se ingènues però que aleshores -si més no en els cercles familiars respectius- eren prou sorprenents, per no dir "trencadores", tot i que m'apresso a aclarir que sé perfectament que no vàrem ser ni els més agosarats, ni els primers ni els únics a fer-les.  (n'hi ha més)

^{(NOTA: Per un d'aquells inescrutables misteris de la tecnologia en l'encapçalament d'aquest apunt figura una data i una hora que no són les de la seva publicació. La data correcta és el dilluns 17 de juliol i l'hora les 00:05)}
La fotografia mostra dos personatges fent punta de coixí. Una dona d'edat indefinida que podríem situar entre els trenta-cinc i els quaranta-cinc anys i al seu costat una nena d'uns set o vuit anys. Sé algunes coses sobre aquesta fotografia tot i que em manquen unes quantes dades que serien importants si es tractava de catalogar-la dintre d'un arxiu. No em preocupo, però. Em veig amb cor de suplir amb una mica d'imaginació els petits forats negres que hi pugui haver per explicar tota la història que neix al voltant d'aquesta fotografia.

Sé, per exemple, que l'escena té lloc a Castellbisbal, segurament a can Rabella o a alguna casa de les rodalies. I m'imagino que la imatge pertany a un dia de l'estiu de 1956. Qui ho sap? Potser avui en fa cinquanta anys...

Els trets del personatge més gran són rotunds, de dona pagesa, tot i que es percep un aire d'acolliment protector en el detall de les trenes, en l'agradable perfil del rostre, en el somrís tot just insinuat i en l'atenció que posa en la feina que porta entre mans la nena que té al seu costat.  (n'hi ha més)

Un dia dino per motius de feina amb gent de TV3 i aprofito per preguntar-los si comercialitzaran en DVD el "30 minuts" dedicat als assassinats al poble de Tor aprofitant l'èxit del llibre editat per La Campana. Em diuen que de moment no tenen previst de fer-ho i ho deixo escrit aquí. L'endemà, de bon matí, ella ho llegeix.

Un altre dia -una nit, vaja- anem ella i jo al Petit Palau per veure el concert de presentació del darrer disc de Joan Isaac. Entre els cantants convidats per l'amic Joan hi ha Petra Magoni, una mossa que ens deixa impressionats. També ho explico aquí i l'endemà, de bon matí com sempre, ella ho llegeix.  (n'hi ha més)

Dels nostres tres o quatre estius de vacances a Vegadeo (Astúries) durant la dècada dels 80 a l'A. i a mi ens ha quedat un grapat de bons records i unes quantes amistats que, ai las, darrerament tenim un xic abandonades. A Vegadeo, com a bona part dels pobles de la península ibèrica, se celebra el 15 d'agost la festa major (allí en diuen "la Patrona") i amb aquest motiu s'organitzen tota mena de gresques gastronòmiques, esportives, musicals i religioses començant per una impagable "Noite celta" que és la cosa més semblant que us pugueu imaginar a la darrera vinyeta de les històries d'Astèrix però amb gaiters i "escanciadores" de sidra incorporats a l'escena.

Va ser justament a Vegadeo que vàrem conèixer l'existència d'una variant de la celebració que allí denominen "la gira" i que no és més (ni menys) que la repetició de les gresques de "la Patrona" el cap de setmana següent al dia 15 d'agost. Com un repicó de la festa grossa, vaja.  (n'hi ha més)