A casa, des de fa uns quants anys, els símbols de la tardor ens arriben en forma de bossa plena de faves. No és la primera vegada que ho explico aquí, em sembla: un bon dia em vaig adonar que treballar a tocar de la Rambla era un privilegi que calia aprofitar.
Des d'aleshores -i de broma en broma d'això farà ja uns deu anys ben bons- cada divendres entre un i dos quarts de vuit del matí aturo la Vespa davant de la Boqueria i m'encamino cap a la plaça de les pageses (oficialment de Sant Galderic) a carregar carxofes, faves, alls tendres, raves, cebes tendres i altres meravelles per l'estil que em càpiguen a la bossa. El lot el completo amb botifarra negra de can Salgot comprada en una de les parades de dintre del mercat.
Ahir va fer quinze anys que vaig deixar de fumar. Com que cada vegada que comento la meva abstinència de tabac durant tot aquest temps em trobo amb gent que exclama "Quina enveja...", "Ja m'agradaria a mi..." o coses per l'estil m'apresso a dir que no crec que la decisió que vaig prendre aquell 27 d'octubre de 1994 tingui cap mèrit. Per una raó molt senzilla: mai no he estat captiu del vici irreprimible del fum.
Quan tenia disset o divuit anys els pares estaven molt mosquejats amb mi perquè, en no veure'm mai amb una cigarreta a la boca, es pensaven que fumava d'amagat, cosa que molta gent de la meva edat feia però absolutament falsa en el meu cas. Fins al dia que mon pare es va atrevir a preguntar-m'ho directament. Va ser aleshores quan li vaig prometre que el dia que em decidís a fumar la primera cigarreta me la fumaria davant seu. I així va ser. (n'hi ha més)
Durant aquests dies de guàrdia (en espera de no se sap ben bé què) que estem passant a la planta de Neurologia del Clínic al costat de mon pare -inconscient durant bona part del temps- han anat passant algunes persones per veure'l, fer-li companyia i expressar-nos el seu suport.
Com fàcilment es pot imaginar el panorama que es divisa entre aquelles quatre parets no és, precisament, dels que inciten a l'entusiasme i, de fet, la majoria dels que som allí presents al costat d'algun malalt -sobretot si, com és el nostre cas, és una persona d'edat avançada- projectem una imatge que reconec que no és gaire engrescadora. (n'hi ha més)
Dintre de la lepra dels que jo denomino "intel·lectuals profunds" sol trobar-se una caspa especialment patètica: la dels enterats, altrament coneguts com "autèntics".
Em refereixo als "conaisseurs" inefables del cop de colze i la picada d'ull còmplice que quan, per exemple, han de referir-se a Montserrat Roig, Gabriel García Márquez o Manuel Vázquez Montalbán et parlen invariablement de "la Montserrateta", "el Gabo" o "el Manolo". Encara que la seva única aproximació a l'obra d'aquests autors -ja no dic al contacte personal- no vagi més enllà de la lectura ritual de la ressenya corresponent a la (seva) sacrosanta Babelia.
Una variant cap a la baixa -vull dir que la intel·lectualitat no els envaeix en excés- d'aquestes falses i ridícules familiaritats la tenim en la colla pessigolla que a TV3 ens retransmet les curses de Fórmula 1. (n'hi ha més)
El meu apunt d'ahir sobre Leonard Cohen (vegeu aquí) -el primer d'una sèrie de tres o quatre que estic preparant (avisats esteu)- en el que parlava del meu pas per la caserna del Bruc ha merescut un comentari en el meu correu electrònic de Jesús Lladó, mestre de música i palindromista genial, en el que em diu que uns quants anys després del meu pas pel Regiment Jaén 25 com a "Cabo de Obras", ell va ser nomenat "Cabo Músico" de la banda del Regiment.
El correu del mestre Lladó em porta a la memòria que els anys 70 i 71 el director de la banda era el capità Escolà, germà del cantant Dodó Escolà... (n'hi ha més)
Em llevo una mica més tard del que és el meu costum ja que ahir un bon amic em va convidar a anar al Camp Nou i amb l'excitació pròpia de l'esdeveniment -hi vaig un cop cada dues o tres temporades- em va costar una mica agafar el son.
Repasso breument les notícies del dia i em trobo amb una primera informació que em conta que, aprofitant que està internat en un centre estètic del nord d'Itàlia fent una cura per aprimar-se, la policia fiscal italiana ha confiscat les arracades de Maradona, valorades en 4.000 euros, amb l'objectiu de recuperar part dels diners que el minyó deu a la hisenda del país.
Tambe llegeixo (vegeu aquí) el que la senyora Sánchez-Camacho, candidata del PP a la presidència de la Generalitat, va dir ahir en un míting: "No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles dels nostres fills". (n'hi ha més)
Truquen i obro amb el porter automàtic. És l'Andrés, el xicot que des del dissabte es combina amb nosaltres per fer companyia a mon pare a casa seva després de la caiguda que va patir dies enrere (vegeu aquí).
Mentre puja -70 graons sense ascensor- m'acosto a la barana per contemplar l'ull d'escala. Evoco vagament Hitchcock amb la quasi espiral que graons i replans composen sota meu mentre veig l'Andrés com va pujant a poc a poc, ajudant-se amb el passamà.
A mesura que es va apropant m'arriba un so similar al cant d'un grill accelerat que identifico de seguida: és el que fan les rodes de les bicicletes quan giren en l'aire, sense cap obstacle. Efectivament quan enfila el darrer tram de graons veig un Andrés esbufegant que carreteja una bicicleta d'aspecte pesant i sòlid. Just en aquell instant se'm fa present una imatge de fa més de mig segle. (n'hi ha més)
Magnífica notícia (vegeu-la aquí) la desaparició -tot i que encara ens la farà gruar fins al final de la legislatura- de l'escena política del senyor Joan Saura.
Ai, sí. Marxi, marxi. I descansi (amb la senyora Mayol en el mateix paquet, si pot ser), que ja ens ho sabrem manegar sense vostè i tot el que representa.
Pèssima notícia, en canvi, la de l'accident fortuït del pilot de Ferrari Felipe Massa, ferit greument per l'impacte d'una peça metàl·lica procedent del cotxe de Rubens Barrichello.
Per cert, un dels impresentables locutors de TV3 -en aquest cas en Francesc Rosés, àlies "el iaio" (però el nivell fa pensar que qualsevol altre de la colla podia haver-se-la apuntat)- ens va deixar la cagada lingüística de la setmana... (n'hi ha més)
En certa ocasió li varen preguntar a Xavier Cugat quins records tenia de les cinc dones amb què s'havia casat. "De moltes ja ni m'enrecordo. A qui no he oblidat, però, és a les seves mares. Cinc sogres meravelloses", va dir. Fins i tot em sembla que va publicar un llibre titulat "Mis cinco suegras".
A mi em passa una cosa similar. Però no amb la sogra -vull dir que NO NOMÉS amb la meva sogra (que és una santa)- sinó amb les enamorades dels meus fills. (n'hi ha més)
Ahir vaig xalar més que el senyor José Zaragoza escoltant la SER: vaig dedicar la tarda a llegir "La tele sota Franco. L'aventura de Miramar", del periodista Ramon Solanes, primer cap de programes de TVE a Barcelona i home amb responsabilitats directives en l'ens televisiu oficial entre 1959 i 1970. El llibre acaba de sortir, l'ha editat Ara Llibres i l'eloqüent imatge que il·lustra l'apunt d'avui n'és la coberta.
Em sembla que ja he dit en alguna altra ocasió que jo em considero membre d'una generació privilegiada: els que recordem el dia que el nostre pare va arribar a casa carregat amb una andròmina coronada amb un parell de banyes que es deia "televisor". Parlo dels que ara estem fregant la seixantena. Els que gaudiran com jo amb la lectura d'aquest llibre.
De vegades la memòria genera curiosos aparellaments. A mi, per exemple, la imatge de la matança d'estudiants a la plaça de Tiananmen -de la qual avui es commemoren els vint anys- em porta el record del viatge a Xina del meu amic Quim T.
En Quim hi havia anat en nom del Departament de Cultura de la Generalitat per preparar una exposició sobre la cultura antiga xinesa que es faria a Barcelona. (n'hi ha més)
Quan aquesta tarda aterri al Prat l'avió amb els herois de la Copa-Lliga-Champions l'A. i jo ens estarem envolant en direcció a Pisa des del camp d'aviació de Girona per començar el nostre cap de setmana de primavera a la Toscana.
És ben curiosa la relació que ha tingut amb Itàlia, a casa nostra, aquesta temporada tan gloriosa del Barça. La primera jornada de la Lliga -amb aquella derrota al camp del Numància- l'A. i jo érem a Sicília, a casa de la família del nostre amic Giovanni. De fet (vegeu aquí) va ser per boca de son pare que vàrem saber la mala notícia -allò tan culé de l'"ai, ai, ai, que ja la ballem..."- mentre menjàvem unes fantàstiques "arangine" que encara recordem.
Com he dit en l'apunt anterior la jornada constava de dues parts. La primera era l'arribada en autocar a Can Perxés des de Barcelona i la segona era la visita al Coll de Manrella.
Per arribar al Coll els assistents podien triar entre dues opcions: fer una ascensió a peu de vuit quilòmetres o anar-hi en microbús. L'A. i jo, és clar, hem optat per aquesta darrera. (n'hi ha més)
En el marc de la magnífica exposició -no us la perdeu, creieu-me- "Literatures de l'exili. Retorn a Catalunya" (vegeu aquí) la Institució de les Lletres Catalanes ha convocat per aquest dissabte una visita als llocs més emblemàtics de la fugida a l'exili dels escriptors catalans i les seves famílies organitzada -amb el grau d'organització imaginable en aquelles tràgiques circumstàncies- fa setanta anys per la Institució republicana. (n'hi ha més)
Vist el que es va veure ahir al Bernabéu, ¿hem de trigar gaire a convéncer-nos que anar a camps com Getafe, Betis, la Rosaleda, el Sardinero, Los Pajaritos, el Metropolitano o Cornellà-Sant Joan Despí (si es demostra que hi ha tres equips encara més desmanegats que els pericos) és perdre el temps i, el que és més greu, és posar en risc un patrimoni esportiu d'altíssima volada que té meravellat a mig món?
Un equip així ha de jugar amb els de la seva categoria. I aquests només els trobes a Europa. ¿Hem de trigar molt a tenir una Lliga Europea? ¿Cal que perdem gaire més temps a Espanya?
Mentre rumieu la resposta us invito a llegir la columna de Salvador Sostres d'avui. Es titula "T'imagines?" i diu així: (n'hi ha més)
* Riu-te'n d'en Quini, que sempre tenia la canya a punt. Aquest matí en obrir el correu electrònic m'he trobat amb un missatge de Jesús Lladó, mestre palindromaire (vegeu aquí), que després de veure el meu apunt dedicat a Rita Pavone (vegeu-lo aquí) m'etziba un "Rita Pavone no va patir" que m'ha deixat meravellat. Llarga vida als capicues! (i als capicuaires).
* No m'atreveixo a posar la mà al foc -més que res perquè l'animalada em sembla tan gran que em costa de creure- però juraria que ahir, durant la retransmissió per TV3 del Gran Premi de Fórmula 1 un dels locutors, tot ell excitació,... (n'hi ha més)
A primera vista jo hauria de dir que per edat i per circumstàncies personals tot això del pla de Bolonya i les transformacions que comportarà en els estudis universitaris de casa nostra m'agafa una mica lluny. Potser és per això que no m'he aturat a pensar-hi i, sobretot, a analitzar a fons el seu contingut. Ho admeto i confesso que no me n'enorgulleixo. (n'hi ha més)
El darrer cap de setmana l'he passat escoltant amb molta atenció i prenent notes en una llibreteta perquè he tingut el privilegi d'estar envoltat de gent sàvia. Vull dir que he assistit al primer Congrés Palindròmic Internacional que s'ha celebrat a Torredembarra amb la presència de bojos de la simetria lingüística de Catalunya, Espanya, Euskadi, Mèxic i Xile.
No cal dir que aquestes Totxanes faran la corresponent crònica dels actes que s'han desenvolupat en terres tarragonines però avui voldria explicar una història molt curiosa que va començar fa uns mesos quan es va saber que la localitat que acolliria el congrés seria Torredembarra. Immediatament els malalts de la simetria es varen posar en acció... (n'hi ha més)
Cada vegada estic més convençut que hi ha llocs especials. Indrets normals a primera vista però que posats en contacte amb determinades influències esdevenen escenaris de situacions peculiars.
Jo en sé d'un, d'aquests indrets. És la cabina d'extracció de sang del tercer pis de la clínica Delfos de Barcelona. El lloc on cada any passo la revisió mèdica que l'empresa on treballo té contractat pel seu personal. (n'hi ha més)
* "Perquè el món està fet de nacions, i la qüestió ineludible és saber quina és la pròpia i viure en conseqüència", Joan F. Mira.
Avui, dia de Sant Josep, faig anys. Aquesta vegada en cauen cinquanta-nou. D'aquí a dotze mesos festa grossa: seixanta!
Els seguidors més veterans d'aquestes Totxanes ja saben que és norma de la casa aprofitar la data per fer un apunt introspectiu que m'ajudi a esbrinar amb quina temperatura anímica vaig pel món.
Doncs bé; per ser breus i clars he triat com a introducció una frase que tal com està ara el pati descriu molt bé el meu estat d'ànim en relació als reptes col·lectius del país. Qui no ho entengui que s'ho faci mirar. (n'hi ha més)
