El Bloc de Joan Josep Isern
|
|
Batalletes  Ja m'ho imaginava, que ahir seria un dia estrany. Certament, això d'entrar en un quiròfan (per cert, la visió del sostre en moviment mentre t'arrosseguen amb la llitera pel passadís fins entrar a la sala d'operacions és clavada a les pel·lícules), això d'entrar en un quiròfan, dic, no passa tots els dies. I menys que a dintre t'esperi una dosi d'anestèsia total que t'allunyi del món durant un parell d'hores. (n'hi ha més)  Si tot va segons les previsions demà al matí entraré en un quiròfan de l'Hospital General de Catalunya, m'adormiran una estoneta i mentre somio en les platges de Califòrnia el meu otorino de confiança m'endreçarà les parts internes del nas i de la gola que tenen més relació amb l'hàbit nocturn de roncar. Sembla ser que quan em desperti seré un home nou: a la nit dormiré com els angelets i sense música de vent. S'haurà acabat, doncs, el martiritzar a cops de trompeta respiratòria la pobre A. (o, per expressar-ho a la manera tifa com es diu ara: s'haurà acabat el martiritzar "la persona que dorm amb mi"). (n'hi ha més)  Aquest darrer cap de setmana, tot remenant caixes de roba antiga dels armaris, hem retrobat les dues bufandes de colors que els Reis ens van portar a l'A. i a mi l'any 1968. Poca broma perquè es tracta del primer regal que ens vàrem fer a les poques setmanes de començar a sortir junts (què hi voleu fer, aquestes coses aleshores es despatxaven així i amb aquesta terminologia: sortíem junts; ara tot és molt diferent, ja ho sé). La gràcia de la cosa és que sense haver-nos-ho dit abans ella i jo vàrem coincidir a fer-nos el mateix regal: una d'aquelles bufandes llargues de tres o quatre colors que Joan Manuel Serrat havia posat de moda (vegeu la il·lustració de l'apunt). (n'hi ha més)  (Escrit i penjat per primera vegada aquí el 6 de gener de 2005) Cada dia festiu pels volts de les vuit del matí baixo al quiosc de Sanllehy a comprar la premsa. Per salvar els quatre pisos que separen casa nostra del carrer tiro habitualment d'ascensor. Tret d'un dia l'any. Un dia molt especial en el qual retardo un pèl més la meva sortida i baixo les escales a peu i lentament. De manera gairebé furtiva. És el matí d'avui. El del dia de Reis. (n'hi ha més)  Avui fa exactament 30 anys que vaig estrenar la primera Vespa de la meva vida. Va ser una decisió important que vaig prendre de resultes del canvi radical de feina que vaig fer l'any 1981, quan vaig deixar d'anar pel món construint cases (per compte d'altri) i vaig entrar a treballar a l'aleshores incipient administració autonòmica amb unes responsabilitats molt allunyades de l'univers del formigó, les totxanes i els maons amb el qual m'havia anat guanyant la vida fins aleshores. Els meus inicis i la història de la meva fidelitat a la Vespa ja us la vaig explicar amb pèls i senyals fa exactament cinc anys aquí i no és cosa d'anar repetint la mateixa batalleta per molt que sigui dia d'aniversari rodó, que la paciència del lector té un límit. Sigui com sigui, en relació al que explicava en complir el quart de segle puc afegir que continuo amb la mateixa moto -vermella com un Ferrari-, que el comptador de quilòmetres ja exhibeix el número 57.000 i que continua sent una eina imprescindible... (n'hi ha més)  Vint-i-dues fileres més enllà d'on sec una gran pantalla reprodueix un Power Point on s'hi llegeix: "Propietat intel·lectual i edició digital: encontres i forats negres". A sota, assegut davant d'un ordinador, un home amb pinta d'advocat va explicant coses pel micròfon. A banda i banda del cap que tinc just davant meu apareixen dues mans que enlairen i recullen, amb quatre o cinc gestos maquinals, una notable tofa de cabells panotxa que des de fa una estona captiva la meva atenció. Sorgeix un clatell de dona esplendorós. Amb un ràpid moviment giratori una de les mans va cargolant la cua fins a confegir una espècie de macarró rogenc que sembla dotat de vida pròpia. Després l'altra mà fa un nus a la macarrònica (morfològicament parlant, no pejorativa) cua... (n'hi ha més)  Començo el dia a l'Hospital de Sabadell. Mon germà hi està ingressat per uns problemes dels quals ara no em ve de gust parlar. D'aquí a tres o quatre dies segur que ja serà a casa i serà el moment, potser. Li porto l'Ara amb el CD de l'Eugenio, que sé que li agradarà. Poc abans de dinar torno a casa i l'A i jo anem a votar. No entenc això que diuen que hi ha més abstenció que en anteriors ocasions. El nostre col·legi, a tocar de la plaça de Sanllehí, és més ple que mai. (n'hi ha més)  Fa uns quants anys vaig prendre dues decisions: 1a) per poc que pugués mai pagaria ni un cèntim per veure la televisió a casa meva, i 2a) mai tindria un animal domèstic, ni engabiat ni solt pel pis.  Decididament 2011 serà per l'A. i per mi un any especial: l'any que vàrem descobrir dues meravelles: la Bretanya i Venècia.  Quan camino pel Parc Güell no em fixo únicament en els infants escamarrats en els seus cotxets. També m'agrada observar els turistes que contemplen cada racó (les vistes de Barcelona, impagables...) amb avidesa, com si vulguessin endur-se el record d'aquells instants clavat en la memòria per evocar-lo després moltes vegades, durant molts anys...  Un dels punts culminants de les meves passejades terapèutiques pel Parc Güell és una esplanada que hi ha una mica més enllà -i més amunt- del magnífic mirador de l'escola Virolai (conegut també com mirador Joan Sales).  Fa tres dies, cap a les deu del vespre, l'A. i jo érem en plena fase de desenvolupament de la logística habitual dels dilluns: ella ja era al llit llegint en el seu flamant Sony Reader i jo, amb el pijama posat mirava el "Crackòvia" i esperava el primer "Convidat" de la nova temporada, dedicat a Quim Monzó.  No és pas aquesta la primera vegada que ho explico: després de la mort del pare, en desmuntar el pis de tota la vida mon germà i jo ens hem trobat amb una quantitat inesperada de documents antics de la família que a poc a poc -tot i que, ai las, irremissiblement a deshora- ens permet reconstruir parts de les vides dels avis, dels besavis i fins i tot de més enrere.  Hi ha una imatge que m'agrada perseguir quan passejo pel Parc Güell ara que encara és temps de bonança climatològica. És la dels peus dels infants quan estan instal·lats a les cadiretes que arrosseguen els seus pares. (*)  No, per saurí no em refereixo a ningú que segueixi les doctrines del feliçment oblidat Joan Saura. Segons el Diccionari de l'IEC un saurí és una "persona que amb una vareta a la mà o altre mitjà, endevina o pretén endevinar l'existència d'aigües subterrànies o altra cosa oculta sota terra."  Un dia de la setmana passada vaig rebre un correu del senyor Fèisbuc en el qual em deia que portava mooolts dies sense entrar a la meva pàgina i que, per tant, tenia pendent una llaaarga llista de missatges, invitacions i sol·licituds d'amistat que m'urgia a atendre.  Aprofitant una promoció de La Vanguardia l'A. i jo hem actualitzat la caixa d'eines per a feines domèstiques que no renovàvem des de temps immemorial. I de passada hem endreçat el tros d'armari on fins ara aplegàvem tots els estris i el material relacionats amb la detestable especialitat que coneixem amb el nom de bricolatge.  Recordo que quan tenia 9 o 10 anys -parlo, doncs, de finals de la dècada dels 50- entre un grup de companys de l'escola es va posar de moda durant una temporada apuntar les matrícules de tots els Seat 600 que anaven trobant.  Ahir vaig llegir en el diari Ara un reportatge de Jaume Clotet sobre l'Estatut de 1931 i el fet que en el referèndum del 2 d'agost d'aquell any -ara en fa, doncs, vuitanta- es recollissin més de 400.000 signatures de dones que demanaven el canvi de la legislació espanyola que no permetia el sufragi femení.  La notícia de la mort del periodista Carles Sentís ha coincidit amb uns dies força atrafegats a la meva feina. Res de nou, d'altra banda: és el que des de fa uns anys vaig detectant que sol passar per aquestes dates: la síndrome del "tot per abans del 31". Com si el món s'acabés el mes d'agost i totes les feines s'haguessin d'enllestir sense excepció la darrera setmana de juliol. |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosACTUALITAT CULTURAL
BLOCS
COMUNICACIó
ENIGMíSTICA I JOCS
LLIBRES I MOTS
MúSICA I CINEMA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
Vilaweb Lletres
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
