Quarts de quatre de la tarda d'avui, diumenge. Tenia ja triada la fotografia per il·lustrar l'apunt (una de les que he fet aquests dies a Frankfurt) i acabava d'escriure les primeres paraules de la meva crònica -"Tot és gran, fora de mesura, a la Fira..."- quan ha sonat el telèfon. Una veu desconeguda de dona barrejada amb un rerefons ple de xivarri de cotxes em deia que mon pare acabava de caure a la Via Laietana i que s'havia fet mal a la cara. Tenia un parell de ferides que no paraven de sagnar. (n'hi ha més)
jotajotai |
Pares |
dimarts, 22 d'agost de 2006 | 21:31h
No he parlat gaire de ma mare durant aquests dos anys que porto escrivint en aquest Bloc però, en tot cas, les dues ocasions en què ha aparegut han estat notòries ja que van motivar uns quants correus de lectors en els que m'expressaven la seva sorpresa i admiració pel que hi explicava.
Curiosament són dos apunts cronològicament seguits. El primer és de l'1 de juliol de l'any passat i parla de la relació de la meva mare -nascuda a la província de Cadis- amb la llengua catalana. El podeu llegir aquí. (n'hi ha més)
jotajotai |
Pares |
dilluns, 21 d'agost de 2006 | 11:20h
A les 6 i 20 minuts del matí del divendres 18 d'agost la meva mare va morir a l'Hospital Clínic de Barcelona. D'aquí a un mes hauria complert 82 anys.
Tot i que la seva salut s'havia deteriorat progressivament en les darreres setmanes la mort és una notícia que mai s'espera i que quan arriba et deixa amb una sensació d'impotència i d'estupor que et trasbalsa. Tant pel que se n'ha anat com pels que quedem. I, en el nostre cas, molt especialment per mon pare que es queda sol amb 86 anys i després de 57 anys de vida en comú. Els fills, sí, som un consol i un suport tot i que no resol la pena i la solitud de qui es queda sense la companya de tota la vida. (n'hi ha més)
jotajotai |
Pares |
divendres, 17 de febrer de 2006 | 19:15h
És la protagonista de la fotografia d'aquí al costat. Avui en fa 82 i dinem en un restaurant per celebrar-ho. L'acompanyen la filla, el fill, les respectives parelles i una bona representació dels néts. Som al cor de Gràcia -el seu barri- en un restaurant bastant nou que fa menús degustació. Està contenta. Cofoia és, potser, la paraula. Encara té el cap clar tot i que d'un temps ençà ha anat perdent. La memòria immediata sobretot, no pas els records. De vegades es despista una mica. Avui no. Almenys l'estona que sóc amb ella, assegut al seu costat en el restaurant.
Com no podia ser altrament el tema de la infantesa a Gràcia, durant la guerra, no tarda a aparèixer. Eren sis, set... una tirallonga de germans (més algun passavolant) i una mare feinera que treia petroli de les pedres. Pel que es veu aquesta és una família de dones menudes però d'empenta. I jo sé per què ho dic. (n'hi ha més)
jotajotai |
Pares |
divendres, 1 de juliol de 2005 | 18:02h
La companya J.E. m'envia un correu en el que em comenta la seva sorpresa quan va llegir en la "totxana" d'ahir la frase "avui no estic de filis". Amb la seva habitual energia em diu: "Em pensava que era un d'aquests jocs de paraules als qual ets tan aficionat i resulta que no, que estar de filis apareix en el diccionari!" Vet aquí, doncs, una expressió que, efectivament, avui ja està en desús (si més no per les àrees que jo freqüento) i que vaig aprendre de ma mare. Ella la feia servir quan volia dir que no acabava d'estar fina del tot. Que no estava "gaire catòlica", que deia la meva àvia paterna. Tothom em dirà que és una cosa ben normal, això d'aprendre paraules de la mare. I sí; en el meu cas també ho seria, de normal. Si no fos... (n'hi ha més)
