Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Inicialment el nostre viatge de nuvis tenia dues etapes: Cuenca i Salamanca. De fet, el pas per Castelló el vàrem afegir a darrera hora gràcies al meu company Josep Lluís.

Quan li vaig explicar que volíem visitar el museu d’art abstracte que hi ha a les Casas Colgadas em va dir que a Vilafamés, un poble aleshores mig abandonat de Castelló, acabava d’obrir-se un museu en la mateixa línia que el de Cuenca (vegeu-lo aquí) que segurament ens interessaria. Dit i fet. Ens vàrem posar en les seves mans i així durant un parell de dies faríem estació a Almassora i coneixeríem racons i personatges de les terres castellonenques de difícil accés pels passavolants.

Com ja he dit, en Josep Lluís i jo érem companys de curs a l’Escola d’Aparelladors aquell llunyà 1972 que l’A. i jo ens vàrem casar (vegeu aquí). A més a més la casualitat va fer que ell i dos companys més sobre els quals parlaré de seguida tinguessin llogat un entresol d’estudiants al carrer del Telègraf, al barri del Guinardó. Just a cinquanta metres del pis que nosaltres havíem comprar pocs mesos abans de casar-nos.

Els col·legues que compartien pis amb Josep Lluís -i amb els quals l’A. i jo vàrem acabar fent un grup molt ben avingut- eren Amat Bellés, de la Pobla Tornesa, aleshores estudiant de Belles Arts i avui pintor de prestigi (vegeu aquí), i Josep Palomero, de Borriana, aleshores estudiant de Filologia Hispànica i amb una carrera posterior d’escriptor (vegeu aquí) i home públic força notable.

Josep Lluís va acabar uns anys després la carrera d’Aparellador amb mi i, de la mateixa manera que jo tot seguit vaig provar de començar els estudis d’Enginyer de Camins sense èxit, ell es va decantar cap a Arquitectura amb molta més constància que jo -va fer uns quants cursos- tot i que tampoc va acabar els estudis. De fet, a ell sempre li havien interessat més els aspectes creatius i de disseny de la construcció i a mi la part més prosaica del càlcul d’estructures.

La vida ens ha distanciat físicament però encara ens veiem de tant en tant, amb en Josep Lluís. Ell, casat i amb un parell de filles,  continua vivint a Almassora i la seva ocupació principal és la de donar classes de dibuix a un Institut, crec, de Vila-real.

Amb aquest panorama per endavant i acabadets de casar l’A. i jo enfilàvem la tarda del divendres 1 de desembre en direcció Sud a cavall de la nostra furgoneta Renault 4-F. Recordo que durant una bona part del trajecte fins a Amposta, que és on vàrem fer nit, ens va acompanyar un emprenyador sol de cara i que per la ràdio explicaven que el Barça estava fent tràmits per fitxar dos jugadors sudamericans fills de pares espanyols. Es deien Heredia i Echecopar i crec que va ser aleshores quan vaig sentir per primera vegada en la meva vida la paraula “oriünd”.

L’endemà pel matí vàrem fer algunes voltes amb la furgoneta pel delta de l’Ebre on, pel que ens havien dit a la fonda d’Amposta, en la zona de l’illa de Buda estava de cacera Gregorio López Bravo, aleshores ministre d’Afers Exteriors. A ell -si realment hi era- no el vàrem sentir. Els trets, però, sí.

Allí mateix vàrem poder contemplar un ramat de toros pasturant pacíficament. Una imatge que, per cert, pocs dies després tornaríem a veure a Salamanca, més concretament per la carretera que ens portava cap a La Alberca.

Una mica més enllà vàrem fer parada a Peníscola (en el meu atles Ramon Sopena d’estudiant sempre m’havia fet gràcia quan parlaven de “Peñíscola y su tómbolo”) per visitar el castell del Papa Luna. Allí l’A. em va fer una fotografia assegut en un dels merlets en la que faig una espectacular cara de criatura. De “pipiolo”, vaja. La tenim ampliada, per cert.

Així doncs, a primera hora de la tarda del dissabte 2 de desembre de 1972 l’A. i jo féiem la nostra entrada triomfal a casa del Josep Lluís. Era l’estanc del poble i, per si hi havia cap dubte dels temps que corrien, érem en un lloc de nom inequívoc: el carrer del “Generalísimo”.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!