Totxanes, totxos i maons

A can Lluïsos vàrem començar, lògicament, amb el noi gran de casa i un parell d’anys després amb el petit. Segurament l’herència genètica paterna -tan poc sensible als plaers de clavar una bimba dins d’una cistella- va influir-hi perquè no crec que el noi gran superés les dues temporades entrenant. El petit, en canvi, va arrelar una mica més. Va començar l’octubre de 1986 -amb vuit anys- i va anar progressant fins arribar a jugar competició. Quatre o cinc temporades en total, diria.

Una bona part dels companys de l’equip varen continuar la seva cursa en l’esport de la cistella i nosaltres, sense cap èmul de Pau Gasol a casa, ens en vàrem distanciar. De tota manera la colla s’anava trobant de tant en tant i aquells lligams es varen afegir als que els pares establien a força d’acompanyar l’equip i d’animar-lo quan anaven per aquests móns de Déu a jugar partits.

Així va ser com, fa quinze anys, els pares d’aquell primer equip d’Escola i de Mini -els que continuaven al peu del canó i alguns, com nosaltres, que ja no hi érem- varen entronitzar el costum anual de fer una calçotada a la casa d’una de les famílies situada en els boscos de Valldoreix.

Fa uns mesos algú va adonar-se que enguany tots els xicots d’aquella promoció arriben a la llinda dels 30 anys (vegeu aquí) i que, per tant, una data com aquesta no podia passar desapercebuda.

Després de molts preparatius ahir diumenge es va celebrar la gran festa i vàrem tenir la immensa fortuna que no va faltar cap dels nois que formaven aquell equip de Lluïsos. Els nois que, amb tot mereixement varen ser els grans protagonistes de la trobada no ens varen fallar. Més calbs, més grassos, molts amb les seves enamorades al costat i, com sempre, ben disposats a fer el que calgués.

Hi va haver un partit de bàsquet en la pista de la torre d’uns veïns, un pastís commemoratiu, fotografies i vídeos dels temps heroics i el descobriment d’una plaça (vegeu la foto que il·lustra l’apunt) en la paret contigua a la zona on socarrimem els calçots, les carxofes i les botifarres. Com es pot veure la iconografia és prou entenedora: una cistella de bàsquet i un calçot que hi fa diana.

La diada va ser rodona. Cada família havia redactat prèviament un text amb els respectius records i anècdotes que es va aplegar en un llibre conjunt i que va ser lliurat a cada noi. Quan la festa es va acabar tots vàrem marxar amb el convenciment que havíem contribuït a crear un grup de bones persones i de bons amics.

No sé quina part de mèrit cal atribuir-li a aquest esport tan estrany per a mi com és el bàsquet. M’inclino més aviat a atribuir-ho a l’ensenyament i a l’exemple que els nois han vist des del primer dia al casal dels Lluïsos i, més concretament, en la gent que els impartia la iniciació al món de l’esport. Una cosa que té molt més a veure amb la civilitat i la bonhomia que amb els marcadors dels partits i les classificacions dels campionats.

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!