Totxanes, totxos i maons

Avui fa exactament una setmana exposava aquí mateix les meves primeres impressions en calent (vegeu-les aquí) després d’assistir a la primera de les quatre representacions programades al Teatre Lliure de la versió de Joan Oller del poema “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés.

Aquella nit escrivia que no tenia gens clar que la millor alternativa a la nuesa escènica del duet Ovidi-Toti de fa trenta anys fos la solució que adopta Joan Oller consistent a omplir l’escenari de gent. Set dies després, i ja en fred, puc dir que ara ja ho tinc clar. I la resposta és NO. (n’hi ha més)

NO crec que sigui una bona alternativa en primer lloc perquè fragmentar la veu d’un home que ens parla de solitud, desesperació, trasbals, tristesa i abandó en cinc persones diferents (quatre actors i una actriu) més la colleta de figurants sense frase és una invitació a la dispersió en un poema la força del qual gravita precisament en el fet de ser un tot compacte i coherent del primer al darrer vers.

I NO tampoc perquè, després de preguntar aquests darrers dies a diversa gent que va veure el muntatge de Joan Oller m’he trobat amb dues grans línies d’opinió. Els qui coneixien el poema, ja sigui pel text en sí com per la versió Montllor-Soler, es pronuncien en un ventall que va des d’un benèvol “No és exactament això” fins a la queixa més amarga i desencisada.

Pel que fa a la gent que descobreix ara el “Coral romput” em trobo que quan els explico que tot allò que han sentit recitar damunt de l’escenari és un poema unitari posen uns ulls com plats. “Pensava que era una selecció de poemes de tota l’obra d’Estellés”, m’han dit tres persones. I després han afegit un “Però com espectacle m’ha agradat molt, eh?” que a mi em sona com quan la meva mare deia d’una pel·lícula “està molt ben feta” sense entrar en més detalls perquè potser no hi havia gaire més cosa a afegir. 

Potser m’equivoco, és clar, però crec que la dispersió que propicia la dramatúrgia pensada per Oller té aquests efectes col·laterals.

RECOMANACIÓ
Si podeu no us deixeu perdre el concert de “The League of Crafty Guitarists” (vegeu aquí) del dissabte vinent a la Sala Apolo. Quinze mestres de les sis cordes amb guitarres acústiques amplificades pertanyents a l’escola del supermestre Robert Fripp, l’ànima de King Crimson. Ahir els vaig veure tocar a l’FNAC i encara no m’he refet de la impressió. Talent, força i sensibilitat en dosis perfectament subministrades. No us els perdeu.