Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

22 de març de 2005
0 comentaris

“Estintolar” (crònica d’un retrobament matiner amb una vella amiga).

Potser sigui perquè en Pau Vidal acaba d’inventariar un centenar de paraules i expressions catalanes en perill d’extinció (tant de bo només en fossin cent!) però el cert és que des de fa un temps procuro esmolar l’oïda a la percaça de mots dignes de ser rescatats del desús. Per això quan aquest matí a les sis he engegat la ràdio per escoltar les notícies el dia se m’ha omplert de coloraines (amb tot el respecte pels fets tristos que motivaven la informació) en sentir algú que explicava als periodistes, a propòsit dels enderrocaments del Carmel, que s’havia hagut d’“estintolar” una escala.

La primera impressió de la veu que em portava la ràdio em remetia a un home d’edat madura, que emprava un català puríssim i que no s’atabalava gens a l’hora d’explicar de manera clara i entenedora als periodistes -sabia perfectament amb qui s’estava jugant els quartos, l’home- els penosos afers en què es veia relacionat. Després he sabut que es tractava de Carles Buxadé (Buixadé, segons alguns diaris), arquitecte responsable dels enderrocs controlats en les finques en perill al Carmel. No sé si és el mateix Carles Buxadé i Ribot, catedràtic d’estructures de l’Escola d’Arquitectura, del qual no fa gaires dies parlava en aquestes pàgines i que durant molts anys ha fet companyia professional amb un altre arquitecte de categoria: el poeta Joan Margarit. No penso esbrinar-ho (altres maldecaps tenen ara mateix a Política Territorial i Obres Públiques) però juraria que, atès el tipus de responsabilitat que se li ha encomanat, és ell. I me n’alegro perquè això vol dir que l’afer, el trist afer del Carmel, està en les millors mans possibles.

Segons el diccionari “estintolar” és sinònim d’“apuntalar”. Feia una pila d’anys que no la sentia, aquesta paraula. I recordo perfectament en boca de qui la vaig sentir per primera vegada. Va ser pels volts de 1967 en unes obres de reforma que va fer el meu pare -aleshores jo treballava d’aprenent de paleta- en una farmàcia amb habitatge annex del barri de Sant Andreu. L’operari de confiança del meu pare en aquelles obres era un home ja gran que es deia Felip Gatell i que havia nascut a Sarrià; terra, aleshores, d’excel·lents paletes. I ell ho demostrava a bastament: era finíssim amb les eines a les mans. Un matí ens va demanar a mi i a un altre aprenent que li preparéssim cordes, llates, uns quants taulons, puntes, falques i una serra perquè hi havia una escala de petxina (pura artesania) que calia assegurar i ens volia ensenyar com s’havia de fer: “Ara veureu, ens va dir, com s’estintola una volta d’escala”. Després segurament m’hauré trobat altres vegades amb aquesta paraula. No gaires, però, perquè amb el pas del temps m’havia quedat arxivada en el racó de les coses oblidades. Però estava escrit que avui havia d’apropar-se al meu llit per donar-me el bon dia.

Curiosament -o no, vista la casta de periodistes que patim- cap dels diaris que s’editen en català a casa nostra reprodueix l’expressió d’en Buxadé. Tots parlen d’“apuntalar” i es queden tan amples. Em consolo pensant que com a mínim els redactors de la notícia, en sentir la paraula, han hagut de consultar el diccionari. I aquestes coses, com la calúmnia, sempre deixen un rastre. En aquest cas benèfic, és clar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!