Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

31 de gener de 2008
0 comentaris

“… o simplement a punt”. Sobre la versió de Joan Oller de “Coral romput”.

Escric aquest apunt apressat tot just arribar a casa després d’assistir a la primera de les quatre representacions del “Coral romput”, el monumental poema de Vicent Andrés Estellés, que es va estrenar a Salt fa un parell de mesos i que es faran al Teatre Lliure d’avui al diumenge. No he sortit entusiasmat. Aquest podria ser un bon resum d’urgència. O, més exactament, sí que he sortit entusiasmat, però no pel global de l’obra sinó pels cinc excelsos minuts finals. Quan el protagonisme l’ha pres la veu d’Ovidi Montllor recitant els versos finals amb l’acompanyament de les veus dels actors que de vegades duplicaven el recitat i d’altres feien breus subratllats d’alguns mots.  Em sembla simptomàtic.

Sense voler amagar que el teatre no és pas el meu fort (i que el meu nas no està avesat a flairar segons quines subtileses coreogràfiques) he de dir que no tinc gens clar que l’alternativa a la irrepetible nuesa del duet original Ovidi/Toti -que vaig tenir la immensa sort de conèixer en directe- sigui la d’omplir l’escenari d’actors la meitat dels quals es limiten a deambular com zombis, a entrar i sortir d’escena amb solemnitat o a accentuar amb el gest algun fragment del text especialment colpidor. Potser en el fons la gran pregunta a fer és com ens arriba la veu d’Estellés a través d’aquesta versió. La meva resposta és que és tan brutal la força de “Coral romput” que el doll de les seves paraules supera fàcilment els obstacles que se’ls posi davant.

Des de l’inicial “Una amable, una trista, una petita pàtria, entre dues clarors, de comerços antics…” fins a l’estremidor final “… amb el seu llum groguenc enmig de la foscor. Atent d’alguna forma, o simplement a punt” el talent d’Estellés ens permet assistir a un prodigi de sentiments profunds i sincers expressats de la forma més planera -i, doncs, colpidora- que ha donat la poesia en la nostra llengua del darrer segle.

No voldria transmetre, però, una impressió de desastre que de cap manera fóra justa. De fet, si li hagués de posar nota a l’espectacle aniria cap a un aprovat alt a tocar del notable. El que dic és que aquesta manera de servir Estellés -amb el record d’Ovidi indestriablement associat- a partir de tres actors (excel·lents Anguera i Arquillué, menys en Farelo) i una actriu (Montserrat Carulla) -més una aparició diguem-ne peculiar d’Ariel García Valdés- amb veu més un acompanyament de tres actrius, un actor i un nen muts i només passejant per l’escenari m’ha semblat desproporcionada.

Punt i a part per un Toti Soler en un moment d’esplèndida maduresa que arriba a emocionar en el fragment final quan reforça en directe la música que ell mateix va enregistrar aviat farà trenta anys.

I acabo ja que he d’anar a dormir. Per una feliç coincidència quan he sortit del despatx per anar al Lliure he vist que m’havia arribat l’últim llibre d’Àlex Broch -“Sobre poesia catalana” (Proa)- que aplega les seves lectures crítiques de poesia entre 1973 i 2006.

En el capítol dedicat a Vicent Andrés Estellés llegeixo: “La poesia de VAE és directa, simple i col·loquial. És poesia de la reflexió més que de la imatge, de l’explicació més que del concepte. És, per tant, una veu narrativa i discursiva que explica el que pensa del món, que, com a producte d’aquesta meditació explicada en veu alta,  construeix una àmplia crònica personal i social, subjectiva i històrica de l’època en què el poeta ha viscut i de les condicions en què ha viscut.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!