Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

9 de desembre de 2007
0 comentaris

A propòsit de “Coral Romput”.

Els seguidors d’aquestes Totxanes saben que tinc una flaca especial per “Coral romput”, el monumental poema de Vicent Andrés Estellés escrit el 1957 de resultes de la mort de la seva filleta i enregistrat per Ovidi Montllor i Toti Soler el gener de 1979.

Crec que sóc un dels escassos posseïdors de l’edició original d’Ariola -un doble LP- i no cal que digui que la conservo entre les meves possessions més estimades. Dintre de la carpeta -avantatges del vinil que hem perdut en el format CD- hi conservo retalls de premsa de quan l’obra -no enregistrada encara- es va presentar al Saló del Tinell l’estiu de 1978.

Una presentació a la qual no hi vaig faltar -acompanyat, si no em falla la memòria, per la mare de l’A- i que tinc allotjada en el racó de la memòria on hi conservo el record dels moments irrepetibles.

Fa tres anys, molt pocs mesos després d’obrir aquestes Totxanes, jo ja parlava dels efectes diguem-ne terapèutics que, entre altres rituals, té per a mi l’audició un parell de cops l’any d’aquesta extraordinària obra.

(Recomano, per cert, la lectura de l’apunt que vaig escriure aleshores (vegeu-lo aquí) perquè, a més a més, va ser un dels últims que en aquest Bloc varen tenir oberta l’opció de posar-hi comentaris. Si teniu ganes de fer antropologia us el recomano i així és possible que entengueu perquè un bon dia vaig suprimir aquesta opció.)

Poc després de l’estiu d’enguany vaig començar a veure als diaris que Joan Ollé estava preparant una nova versió del “Coral romput”. Una versió, per entendre’ns,  més “teatralitzada” que la de l’Ovidi i el Toti. Immediatament vaig posar l’antena en posició d’alerta i així va ser com en rebre el programa de la temporada 2007-2008 del Teatre Lliure em vaig assabentar que a finals del proper mes de gener representen l’obra durant quatre dies en aquell escenari.

A mesura que passaven els dies m’anaven arribant més detalls del muntatge de Joan Oller. Damunt de l’escenari hi hauria en Toti i la seva guitarra. I les paraules del poeta les dirien quatre actors i una actriu, més una altra que, pel que sembla, es passa tota l’estona despullada.

(Aquí he d’obrir un altre parèntesi amb cursives per dir que jo, que reconec que sóc una mica repatani i que quan veig que a Shakespeare se’l representa amb texans i pistoles m’agafen tots els mals, a la vista de tots aquests antecedents se’m va començar a posar la mosca sota el nas.)

L’estrena d’aquest “Coral romput” va tenir lloc fa dos dies a Girona com a cloenda, si no m’erro, del festival Temporada Alta i, de moment, la majoria dels comentaris que he llegit a la premsa han estat positius i elogiosos. De tota manera encara no les tinc totes perquè dues persones que jo habitualment llegeixo s’hi han pronunciat en sentit diametralment oposat.

Em refereixo a David Figueres, que en el seu Bloc “Els dies i les dones” (vegeu-lo aquí) ha parlat de manera excelsa d’aquest “Coral romput” de Joan Ollé, i a Xevi Planas, que en la seva crítica a El Punt (vegeu-la aquí) l’ha deixat força malament.

La solució la tinc ben fàcil. Mantindré la primera pensada i em passaré pel Teatre Lliure a veure de què va l’invent del senyor Ollé. Després, si Nostro Sinyor em dóna temps, ganes i enteniment, ho explicaré aquí mateix. Queda promès.

(vegeu aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!