Totxanes, totxos i maons

Recordo haver-ho escrit alguna altra vegada en aquestes mateixes Totxanes: de la mateixa manera que crec que tinc un bon sentit de l’olfacte, una solvent oïda musical i una competent memòria auditiva -que, entre altres coses, em permet ser ràpid a l’hora d’improvisar jocs de paraules- sóc un pèssim fisonomista i un recordador de noms i cognoms encara més pèssim. Un impresentable, vaja.

Em sembla necessari aquest preàmbul perquè la batalleta que avui contaré ja fa un temps que s’arrossega per culpa de la meva ineptitud a l’hora de lligar rostres, noms, cognoms i records.  (n’hi ha més)

Molts dies, quan a les set i pocs minuts de cada matí enfilo Rambla avall amb la Vespa venint des del carrer Pelai per anar cap el despatx, em crida l’atenció una figura femenina que espera l’autobús en la parada situada davant d’on fins fa poc hi havia la sastreria Modelo. Una figura femenina que em resulta vagament familiar.

Val a dir que potser coincidim un parell de matins a la setmana però, entre unes coses i les altres, ja deu fer ben bé quatre o cinc mesos que vaig adonar-me que aquella dama uns quants anys més jove que jo que llucava fugaçment quan passava davant seu amb la moto m’era coneguda. El problema era escorcollar en la meva memòria per posar nom i cognoms a aquell rostre i situar-lo en un temps i en un lloc concret dels meus records.

Així he anat deixant passar el temps -sense atrevir-me, és clar, a aturar un matí la moto i abordar-la, que fóra el més senzill- fins que el divendres passat se’m varen encendre totes les llums. Aquesta dona es diu Teresa E. i resulta que durant un any i escaig -1987 i part del 88- va compartir amb mi el seient de la Vespa. La meva primera Vespa (també vermella com la d’ara, que és la tercera).

En aquella època ella i jo treballàvem al Departament d’Ensenyament. Ella a Inspecció, em sembla, i jo al Servei de Centres. La Teresa vivia a Gràcia, molt a prop de la Travessera de Dalt, cosa que em permetia recollir-la pel matí (jo no matinava tant com ara, tot s’ha de dir) i desembarcar plegats a l’edifici de la Diagonal, a tocar de la Facultat de Dret, on aleshores hi havia Ensenyament.

Recordo que amb ella de paquet vaig tenir una de les poquíssimes caigudes que he sofert en els vint-i-sis anys que vaig en moto. Va ser a l’alçada de Lesseps i per culpa d’un bassal d’oli que no vaig saber veure a temps. Res d’importància, tret de l’ensurt, perquè anàvem a poc a poc.

Recordo també que la Teresa estava relacionada amb moviments altruïstes -ara en diríem oenagés- i que a més a més tenia força traça dibuixant. Fins i tot havíem arribat a parlar de mancomunar esforços i presentar-nos a algun premi de contes il·lustrats. Jo escriuria el text i ella en dibuixaria els sants.

De fet el projecte no va passar mai del nivell de les idees però, ara que hi penso, alguna cosa em deuria quedar a dintre perquè un parell d’anys després (jo ja treballava a Cultura) vaig enviar un text fet a mitges amb la Cristina A. -la meva secretària d’aleshores- que anava precisament d’això, d’un "jefe" bastant sòmines i d’una secretària venjativa, al programa "La caixa sàvia". La historieta -que es deia "Vudú, blanc vudú" i en la qual l’entranyable Tipp-Ex tenia un notori protagonisme- ens la varen seleccionar i premiar. A més a més la varen representar en un programa en el que vàrem ser entrevistats per l’Alsius (*). De record de tot plegat m’ha quedat una litografia de Viladecans que tinc penjada al menjador i una cinta de video que jeu a l’armari corresponent per rescatar-la de l’oblit el dia que tingui néts.

Ara que (per fi!) ja tinc perfectament encaixada la Teresa E. espero resoldre satisfactòriament la part que em falta: aturar la moto davant seu, treure’m el casc i fer-li la pregunta fatídica: "Em recordes?". Sé que ho tinc tot en contra perquè a aquella hora encara és fosc i la Rambla -encara que sigui a l’alçada de Canaletes- no és indret on els contactes inesperats entre senyor i senyora s’acullin sense recances però vaja… miraré de sortir-me’n.

Segons com vagi sóc capaç fins i tot d’explicar-ho aquí…

———————————————————————————–

(*) Un Salvador Alsius amb qui, per cert, no gaire temps després coincidiria en les primeres sessions de Scrabble en català al bar Queimada.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!