Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

26 de setembre de 2007
0 comentaris

A Sant Jaume de Galícia el profeta Daniel riu (ara sí).

Suposo que aquestes coses que em passen a mi li passen més o menys a tothom. Hi ha uns llocs, unes músiques, unes imatges determinades que cada vegada que les tinc a l’abast em fan sentir especialment bé. Són ocasions molt singulars en les que percebo, encara que sigui de manera fugaç, l’harmònica geometria del cosmos. Moments en els que em sento en la plenitud i que quan els estic vivint m’adono que totes les presses i els neguits del dia a dia queden de banda.

Em passa -ja ho vaig explicar fa unes setmanes (vegeu aquí)- davant la immensitat i el silenci de Grand Canyon. O quan m’assec a contemplar la sàvia simfonia de volums i espais de la Fundació Mies van der Rohe. O quan estic just a sota de l’Agulla de la pedrera romana del Mèdol (vegeu aquí) i em sento en contacte amb algú que va ser allí mateix molts segles abans.

Em passa també cada vegada (procuro fer-ho un cop l’any, almenys) que escolto el “Coral romput”, de Vicent Andrés Estellés, recitat per Ovidi Montllor amb Toti Soler a la guitarra. O el miracle de la “Música callada” de Frederic Mompou.

Són moments d’exaltació dels sentiments per mitjà d’una emoció estètica que em porta, no em fa res de dir-ho, al caire de la llàgrima. En cinema em quedo materialment clavat a la cadira quan veig la seqüència final de “Cinema Paradiso”, amb la projecció continuada de tots els petons retallats (vegeu aquí). El mateix em passa davant dels crèdits inicials de “Breakfast at Tiffany’s” (vegeu aquí), amb Audrey Hepburn i el “Moon River” de Mancini com a música de fons, o quan contemplo el diàleg entre l’encarregat i el seu fill mentre marquen una escala a “En construcción”.

Tot això em passa també quan em planto davant del Pòrtic de la Glòria de la catedral de Santiago de Compostela. Una extraordinària obra escultòrica que en la part central representa el Judici Final i en els dos arcs de dreta i esquerra l’Antic i el Nou Testament.

He estat quatre vegades fins ara davant d’aquesta meravella i en les quatre m’he sentit tocat per la mateixa exaltació davant de tanta bellesa. Tant és per on comenci. Són, per exemple, els vint-i-quatre ancians de l’Apocal·lipsi que ocupen l’arc més exterior. Tots ells equipats amb instruments musicals i cada un amb un gest especial que el diferencia de la resta. La il·lustració de l’apunt recull els dos ancians del centre de l’arc, just damunt del cap de Jesucrist, tocant una viola de roda.

De tots, però, el meu personatge preferit és el profeta Daniel, situat en un grup que ocupa la columna esquerra del tram central. Caracteritzat com un home molt jove és l’única figura del conjunt que, per comptes de contemplar l’escena principal, desvia la mirada cap al davant… i riu. Una rialla comprensible perquè els seus ulls juvenils s’entretenen en la contemplació de la reina Ester situada just al seu davant.

Tota aquesta meravella la devem al Mestre Mateo, un veritable geni, un poeta de la pedra que s’ha posat ell mateix en la part més humil del conjunt escultòric aguantant el pilar central de marbre -un pilar desgastat pel frec de milions i milions de mans dels pelegrins- agenollat i de cara a l’altar. Pels gallecs aquesta imatge és la de “o santo dos croques”, és a dir, el sant dels cops de cap -“coscorrones” en espanyol- ja que era tradició dels estudiants donar tres capades contra la pedra tot demanant que el Mestre els transmetés els dons del talent, la memòria i la inteligència dels qual ell n’era posseïdor en generosa proporció.

Una vegada més aquests dies que hem estat fent el turista m’he assegut damunt del piló que hi ha per recollir almoines i que per a mi és la talaia perfecta que em permet contemplar sense presses una obra d’art que m’emmudeix, que em deixa sense capacitat de reacció i que em fa comprendre que, efectivament, per aquell punt passen uns quants vectors tel·lúrics que transmeten una energia molt especial.

Segurament no faré mai el Camí de Sant Jaume però aquests moments viscuts d’ara i de les vegades anteriors han estat per a mi una experiència similar a la de la plenitud i goig dels pelegrins que arriben al final del seu trajecte.

Hi tornarem, a Sant Jaume de Galícia…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!