Totxanes, totxos i maons

Mai m’hauria imaginat que la guerra de Troya em divertiria tant com m’ha passat aquests dies que he devorat un llibre de l’editorial Montflorit que es diu “Arde Troya” i que ha escrit Pedro L. Cano.

Amb en Cano ens haurem vist tres o quatre vegades a tot estirar però per mitjà d’un amic comú -que el coneix molt millor que jo- sabia que ensenyava llatí a la Universitat, que és un individu força singular i, sobretot, que té una cultura cinematogràfica molt àmplia. De fet, si no m’erro durant els anys 80 ell va ser un dels pioners en la introducció del cinema i del vídeo en el nostre sistema escolar.

Ara, llegint “Arde Troya” he sabut que Pere-Lluís (jo i el meu amic sempre l’hem nomenat així) Cano va nàixer el 1946, que és catedràtic de Filologia Llatina de la UAB -i jubilat de fa molt poc, el punyetero-, que efectivament el cinema és un dels seus temes forts i que, a més a més, els déus l’han dotat amb un finíssim sentit de la ironia.

En la introducció d'”Arde Troya” Cano explica que la seva intenció ha estat de fer un epítom (“Compendi d’una obra extensa, especialment històrica, fet amb una finalitat didàctica”, segons el diccionari IEC-2)  i crec que se n’ha sortit de manera molt brillant.

L’autor segueix el fil dels vint-i-quatre cants que formen la Ilíada d’Homer però quan li cal tira mà d’altres textos clàssics -Ovidi, Virgili, Eurípides, Tàcit…- per tal d’explicar-nos de la manera més amena i entenedora (*) aspectes col·laterals d’aquella epopeia als lectors del segle XXI. Un segle en el qual, tal com diu Eulàlia Vintró en el pròleg: “La escuela ya no lee a Homero ni a los clásicos, hay quien dice que simplemente ya no lee”.

Com no podia ser altrament en la tècnica narrativa adoptada per Cano m’ha semblat trobar referències al còmic, als grans herois del Far West, a les pel·lícules de dibuixos animats i als Monty Python, tot barrejat. També, per la ironia i la desinhibició del registre lingüístic, m’ha semblat sentir entre les batusses de guerrers i les batalletes dels déus de l’Olimp -una colla de bandarres i impresentables que no tenen res a envejar als mortals- la veu del Terenci Moix més gamberro: el de “Garras de astracán”, “Mujercísimas” o “Chulas y famosas” (i això ho dic en to d’elogi, que consti).

Reproduiré dos paràgrafs de la introducció que Pere-Lluís Cano fa a “Arde Troya” perquè em sembla que és la manera més entenedora i directa d’exposar els motius pels quals aquest llibre m’ha interessat, m’ha divertit i m’ha il·lustrat tant i tan bé com per recomanar-lo des de la petita talaia d’aquestes Totxanes.

“Siempre me ha parecido que debería decirse en voz más alta que el honor de Menelao no merece la que se organiza allí; que Agamenón es un autócrata ambicioso, manipulador y sin escrúpulos; que Príamo es un anciano en decadencia incapaz de controlar un conflicto que le supera; que Paris se permite el lujo -y su padre y su hermano lo consienten- de jugarse el bienestar de los ciudadanos de su país por asuntos privados; que Diomedes o Áyax son incapaces de controlarse y pierden el oremus cuando huelen sangre; que Héctor representa lo mejorcito de la mentalidad militar: “yo soy pacifista, pero si hay que matar, se mata”; que Eneas hace mutis por el foro en vez de morir defendiendo la ciudad, que se aprovecha de tres mujeres al menos para avanzar en su carrera…”

“Así pues, entre las contaminaciones de este epítome, se cuenta el punto de vista de un simple lector del gran Homero, que ha decidido revisarlo una vez más. Pero ésta, sentado, con una taza de café en la mano, y no, como se suele, de rodillas en un reclinatorio. Que pretende manifestar su fascinación por los orígenes de la literatura europea, pero también su horror por las historias que cuenta y por sus temibles personajes. Y todo ello, relatarlo con una sonrisa en los labios, cuya única función es la de dejar claro que los modelos son peligrosos: ojo con las vidas ejemplares. Que algunos insensatos empiezan por admirar a Julio César, que admiraba a Alejandro, que admiraba a Aquiles, y acaban por hacerse una patética foto en las Azores, que produce risa verla, es cierto, pero que causó también, y aún no ha cesado, sangre y desolación no tan lejos de donde hace como tres mil años sucedió lo de Troya.”

—————————————————————————-

(*) Val a dir que, contra la dèria dels nostres moderns als quals els encanta representar Shakespeare amb texans, pistoles i casc de motorista, el aqueus i troians de Pere-Lluís Cano porten armadura i escut, van a peu o a cavall i lluiten a cops d’espasa i de llança. Com els déus manen, vaja.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!