He dedicat tot el diumenge a llegir “La derrota de l’àngel”, la novel·la de Vicenç Villatoro que va guanyar recentment el premi Carlemany. Val a dir que no és el seu millor llibre -no supera, al meu parer, l’esplèndida “La claror del juliol”– però crec que funciona i que té qualitat suficient com per recomanar-ne la lectura. L’edita Columna i sembla que la seva arribada a les llibreries està prevista per d’aquí a uns quinze dies. Reprodueixo un fragment del text -una preciosa llegenda de la tradició jueva- en el qual es fa referència al títol de la novel·la. (n’hi ha més)
“Segons una llegenda antiga, l’infant en el ventre de la mare ho sap tot, coneix i entén fins els últims i més amagats secrets de l’univers.
Quan surt del ventre de la mare, savi de tot, i pot veure finalment el món i pot parlar en veu alta, voldria explicar a tothom allò que sap. Però immediatament ve a veure’l un àngel, l’àngel del silenci, que li posa el dit damunt de la boca, com un segell, li xiuxiueja un xssst! I fa que tot se li oblidi.
Tots tenim damunt del llavi el senyal d’aquest dit de l’àngel, que ens va prémer la boca per tal de fer-nos oblidar.
Alguns, aquells en els quals el desig de parlar era més gran, els més xerraires de tot, tenen també un senyal a la barbeta: l’àngel va haver de prémer més fort i més estona per imposar-los el silenci.
Des d’aquell primer moment, tota la nostra vida és un intent de recordar allò que ja sabíem i que l’àngel del silenci ens va fer oblidar.
Llavors, tot allò que al llarg d’aquesta vida aconseguim saber i entendre, seria una victòria nostra contra l’oblit imposat; tot allò que aconseguim dir serà la nostra victòria contra el primer silenci.
Serà la derrota de l’àngel.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!