L’Agulla del Mèdol.

Venint des de Barcelona per l’autopista, deu o dotze quilòmetres abans d’arribar a Tarragona, s’arriba a l’àrea de servei del Mèdol. Un indret en aparença tan insubstancial com qualsevol altre espai pensat per alleugerir momentàniament l’existència dels qui fan vida al volant. Un indret a oblidar si no fos perquè encara no a cent metres de l’últim surtidor de benzina es troba un dels monuments més insòlits i desconeguts del nostre país: l’Agulla del Mèdol(n’hi ha més)

El Mèdol era la pedrera de la qual s’extreien els blocs amb què es va construir la Tàrraco romana. Encara avui, emmascarats pels arbres i la vegetació, es poden veure els talls verticals i les plataformes de treball escalonades en la roca per facilitar l’extracció. És, en estat salvatge, la mateixa pedra que trobem totalment domesticada per la mà dels artesans a l’Arc de Berà, a la muralla, al Fòrum o a l’Amfiteatre de Tarragona.

Al Mèdol no s’hi acostaven ni els emperadors, ni els governadors, ni els procònsuls. No hi tenien res a fer. A tot estirar s’hi deurien acostar els mestres d’obres per decidir de quin racó triaven la pedra per confegir els carreus que necessitaven. Era, doncs, un indret per feinejar. Per treure i picar pedra. Com més quantitat i més de pressa, millor.

I tanmateix un bon dia algú va decidir deixar escrit un missatge per als homes del futur. Un missatge en forma d’obelisc de pedra d’uns dos metres de costat i situat en el centre mateix de l’esplanada principal de la pedrera. Un obelisc que no va ser erigit posteriorment -buidant primer tot el solar i enfilant després una pedra damunt l’altra- sinó que es va generar de resultes d’anar excavant tot el recinte menys la zona central.

¿Qui va tenir aquesta pensada? ¿Per a què servia complicar-se la vida d’aquella manera? ¿A qui li feia profit aquella excentricitat?. Ja he dit que a la pedrera no s’hi acostaven els poderosos. Aquests es limitaven a passar sota els arcs de triomf o a presidir els edificis fets amb la pedra que sortia del Mèdol. Tampoc crec que la figura de l’Agulla fos gaire grata als que havien d’esllomar-se cada dia arrencant blocs dels murs de la pedrera. Vull pensar que, en el fons, la idea la va tenir algun capatàs eixerit i amb ganes de transcendir per l’art. Perquè si d’una cosa estic convençut és que l’Agulla del Mèdol és una obra d’art. L’obra d’algú amb ganes de deixar a la gent del futur el senyal tangible d’un objecte totalment innecessari però bell. Bell precisament per la seva excelsa inutilitat en aquell lloc i en aquell moment.

Com un missatge llançat a la gent del futur amb la certesa que, segles enllà, algú l’entomaria i entendria que les coses no sempre han de ser pràctiques ni han de generar un rendiment immediat. L’Agulla del Mèdol és tot això. O, si més no, així m’ho sembla a mi, és clar. Per això sempre que passo per aquell lloc i tinc temps aturo el cotxe i em disposo a escoltar la veu d’aquell capatàs que un bon dia de fa vint segles va voler deixar-me escrit un bell poema de pedra enmig d’un bosc ombrívol molt a prop de la majestuosa, imperial i elegant Tàrraco.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *