Totxanes, totxos i maons

La M., una companya de la feina practicant molt fervorosa de les seves conviccions religioses em comentava que un dia d’aquests un dels seus fills havia rebut el sagrament de la Confirmació com a pas previ per a la Primera Comunió.

La notícia m’ha cridat l’atenció perquè jo ja em pensava que això de confirmar les criatures havia passat a la història i, pel que veig, sembla que era jo qui anava força errat.

Si els meus càlculs no fallen diria que a mi em varen confirmar els primers mesos de 1958. Ho dic perquè la Primera Comunió la vaig rebre (“fer” la Comunió, en dèiem) el juny d’aquell any al monestir de Pedralbes. Un delicat homenatge, per cert, del senyor Droguet, el director de l’acadèmia de pis de la Gran Via -l’Academia Santo Tomás, “donde enseñan más”, jo hi afegia- on estudiava, a la seva muller, que es deia Elisenda, ja que el monestir es deia aleshores “de la Reina Elisenda”.

Recordo que en el catecisme que ens feien estudiar de memòria es definia la Confirmació com “el sacramento que nos convierte en soldados de Cristo”. I que el ritual consistia en una untada dels Sants Olis al front i un cop d’estímul a la galta del neòfit en la mateixa línia que el famós “espaldarazo” que es donava als cavallers en la cerimònia de la seva ordenació.

Iconoclastes de mena, els nanos de l’època acompanyàvem -mentalment, és clar- aquesta cleca amb la jaculatòria que encapçala aquest apunt: “Para que te acuerdes del Papa de Roma, toma!”

Recordo que als nois de la meva escola ens varen confirmar una tarda de dijous -aleshores era la festa setmanal- a la Catedral. Jo hi vaig anar amb la meva mare. I el que era el meu amic més amic -en Q., ara rector de Sant Genís dels Agudells- hi va anar acompanyat de la seva àvia, la senyora Rosalia (un nom, per cert, preciós i que em fa l’efecte que està en fase de desaparició).

La meva Confirmació va lligada al record del que segurament és el primer joc de paraules que he confegit en la meva vida. No sé si la norma continua encara vigent però fa quaranta-nou anys l’administració del sagrament de la Confirmació no era atribut d’un capellà qualsevol sinó que l’havia d’impartir un bisbe. En el nostre cas ens va tocar un home molt vellet, menut i d’aspecte fràgil, com un vidre a punt d’esquerdar-se.

L’homenic es deia Fray Matías Solà Farell i, com l’atribut ja expressa, era un frare que havia fet carrera ja que el seu títol -en virtut del qual ens va impartir el sagrament- era el de “Obispo de Colofón”. Un títol que, en veure la insignificança física del personatge accentuada per l’aparatosa vestimenta de ritual, em va suggerir la trapelleria de canviar-li pel de “Obispo de Celofán”.

Espinguet com era, recordo que l’endemà vaig explicar-ho a la classe i que la mestra -precisament la senyoreta Elisenda- em va clavar una bronca monumental. Per irreverent, toma!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!