Quan jo em dedicava a fer de jurat de premis literaris -una perversió que fa dos anys que ja he abandonat- tenia una norma que procurava seguir escrupolosament i que deia que la feina d’un jurat es desenvolupa en tres fases: llegir, fallar… i callar. (n’hi ha més)
Potser són manies meves, ho admeto, però sempre m’han semblat sobreres les declaracions solemnes dels jurats. Tant per justificar la concessió d’un premi (cas del Sant Jordi de 1982 a “Christian”, de Toni Pascual) com per explicar els motius per declarar-lo desert (cas del recent premi Prudenci Bertrana de novel·la). El poder d’un jurat es manifesta en el seu veredicte inapel·lable i el silenci és la paraula més eloqüent. La resta és soroll… o ganes de fer el mec.
I, pel que fa al Bertrana (premi que ja té en el seu palmarès mitja dotzena de deserts, fins i tot en dues edicions consecutives), si aquesta era la solució més justa atès el peix que hi havia al cove mil felicitacions als jurats, als patrocinadors i a l’editorial Columna, que s’ha quedat amb un pam de nas precisament el primer any que entrava a editar l’obra guanyadora.
Si creiem que una cosa és la literatura i una altra són els premis literaris (nombrosíssims a casa nostra, per cert) i que, en conseqüència, no es poden establir a la lleugera paral·lelismes automàtics entre una cosa i l’altra potser ho veurem més clar. El dictamen que se li demana a un jurat es limita (i deu n’hi do la feina i la responsabilitat que això ja suposa) a un univers molt concret: els 25 o 30 mecanoscrits que s’han acollit a la convocatòria del premi. Les valoracions s’han de cenyir, doncs, al que hi ha damunt la taula. Qualsevol extrapolació que intenti determinar la temperatura literària del país a partir d’això a mi em sona a trampa. A soroll, vaja.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!