Totxanes, totxos i maons

Com tantes coses a la vida el que avui explicaré té la importància que cadascú li voldrà atribuir. És probable que per a molts lectors sigui una nimietat. Per a mi, en canvi, no ho és en absolut. Així doncs, em fa molta il·lusió deixar constància escrita aquí que avui fa vint-i-cinc anys que vaig apuntar-me com a soci, amb el número 254, a l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. La veterana -que no vetusta- AELC.

Com ja vaig comentar el dia que parlava del meu homònim Joan Josep Isern, president del Club Esportiu Europa (vegeu aquí), en els afers relacionats amb la participació en entitats i en col·lectius tinc una forta tendència a l’autisme.

Tanmateix durant tres anys i mig vaig formar part de la junta directiva de l’Associació (vegeu aquí) amb el càrrec de tresorer. Un càrrec al qual vaig accedir l’octubre de 2001 per via de cooptació -les circumstàncies van propiciar que la meva entrada a la junta no fos a través de cap procés electoral- i que vaig abandonar l’abril de 2005 en no presentar-me a la renovació del càrrec.

I m’apresso a dir que tot i la meva tendència autista no me’n penedeixo gens ni mica de l’experiència viscuda i de la feina feta durant aquells anys conjuntament amb la resta de companys de la Junta.

Recordo com si fos ara el dia que vaig anar a inscriure’m a la seu d’aleshores de l’Associació, un petit despatx situat en un edifici al costat del Col·legi d’Advocats. Clara reminiscència de les circumstàncies que varen propiciar el naixement de l’AELC, l’octubre de 1977, en el marc del Congrés de la Cultura Catalana.

Aquell 1982 del meu ingrés el president era Josep Maria Castellet, l’actual Degà de la Institució de les Lletres Catalanes, i el secretari -la veritable ànima de l’AELC- era l’enyorat Jaume Fuster, que ens va deixar l’últim dia de gener de 1998, l’any vinent farà deu anys.

D’aquells primers temps recordo la campanya a favor de la informatització dels escriptors portada personalment per Jaume Fuster i, si no em falla la memòria, per Josep Albanell. Gràcies a les gestions de l’Associació uns quants escriptors i escriptorets d’aquella època -any 1987- vàrem ser pioners a l’hora d’accedir a aquella andròmina -meravellosa pels temps que corrien- denominada Amstrad.

Més endavant, cap el 1996, recordo una trobada a un dels primers cibercafès que hi va haver a Barcelona, just al costat de la llibreria Ona de la Gran Via. Allí Jaume Fuster, president des de l’any anterior, va presentar davant d’una concurrència d’unes trenta persones un xicot valencià que es deia Vicent Partal que volia ensenyar-nos una cosa que es deia La Infopista i que funcionava a través d’un enginy que es deia Internet. Aquell dia vaig aprendre una infinitat de coses. I no crec que fos l’únic.

D’aquí a unes setmanes estan convocades eleccions a l’AELC per canviar la meitat de la junta. Començant pel president (o presidenta), que haurà de ser nou ja que l’actual, el poeta valencià Jaume Pérez Montaner, ja ha exhaurit els dos mandats que fixen com a màxim els estatuts.

D’aquí a una setmana s’acaba el termini per a la presentació de candidatures i, per tant, desconec quins noms acabaran sortint. Lògicament la junta actual propiciarà una candidatura i cal saber si serà l’única o n’hi haurà alguna altra d’alternativa.

Instal·lat, ara, en la distància dels soci de base he de dir que m’estimo l’AELC i la gent que l’ha anat fent possible dia rere dia. Estic plenament convençut que és una entitat que continua sent necessària per bé que la situació del col·lectiu dels escriptors catalans -i de la societat en general- de 2007 és força diferent a la que hi havia el 1977.

A la nova junta -i, sobretot, a la persona que des de la presidència n’assumeixi el lideratge- se li ha de demanar aquest esforç d’adaptació als nous temps i a les noves generacions que ja han fet altres entitats i institucions de casa nostra. Des del Barça fins a la Generalitat passant per l’Òmnium i l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu.

Estem entre bona gent i això em fa pensar que, sigui amb una candidatura només o bé després d’una pugna electoral, la junta directiva que sortirà sabrà fer el canvi de pas que els temps demanen i que, per tant, els meus propers vint-i-cinc anys com a soci em permetran veure una AELC en plenitud en un país lliure, culte, madur i sobretot -com diuen a França “fier de lui”- és a dir orgullós.

Rabiosament orgullós d’ell mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!