Com un personatge de Rohmer (publicat el 26 de juny). La senyora M. m’aconsella que redueixi pressió i espongi l’agenda. Que aprengui novament a conquerir espais per al dolce far niente. Poques hores després m’arriba un significatiu regal de l’atzar que confirma una cosa de la qual estic plenament convençut: tot lliga. (n’hi ha més)
Reviso en format DVD “Conte d’automne“, d’Eric Rohmer, i de sobte m’adono que tot el que la senyora M. em recomana és a la majoria de les pel·lícules del director francès. Vaja, podríem dir que el secret per desprendre’s de l’estrés no és altre que saber transformar-se en la cosa més assemblada possible a un personatge de Rohmer. I en aquest deliciós conte autumnal -premi al millor guió del Festival de Venècia de 1998- en tenim una mostra preclara: uns quants personatges instal·lats en la maduresa, de vida plàcida, sense cataclismes personals ni angúnies còsmiques al damunt que van descabdellant les seves vides davant de la càmara -i el guió previ- del director francès. No els dominen passions arravatadores. Tampoc grans odis. Van fent, com si diguéssim. Van circulant pel món a la velocitat de les velles sàvies. Gaudint de coses petites com els canvis que comporten els diversos cicles de la natura.
Són personatges que, a més a més, s’estimen i no es tallen ni un pèl a l’hora de demostrar-ho. Gent que sap que el plaer d’una conversa reposada o el gaudi d’una estona en mútua companyia han de passar per davant dels tràfecs de cada dia.
Aquella vida llarga i tranquil·la a què feia referència dies enrere existeix. La trobem, per exemple, a “Le genou de Claire”, a “L’amour l’aprés-midi”, a “Le beau mariage”, a “Le rayon vert” i a molts títols més. Mira que bé: entre la senyora M. i el senyor Rohmer ja tinc una bona pila de motius per no deixar passar gaires dies sense visitar el videoclub de la Travessera de Dalt…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!