Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte).

L’elixir improbable

La primera cosa bonica del dijous 7 de gener de 2021 (i amb quanta emoció i confiança escric ‘2021’ per primera vegada!) és l’elixir improbable: no l’impossible, l’improbable. Em refereixo a aquells remeis als quals acudim en la privadesa més absoluta i que quan els descobriu en els altres els contempleu amb tendresa. Són formes inabastables de la dolçor que trobes en l’esperança, en la manera com distreus la desesperació amb paraules infantils.

Un amic m’ha escrit: els últims dies de l’any no em trobava bé, però no he dit res a ningú pensant que potser em passaria. També el silenci és un remei. Com ho són certes pomades que ens apliquem en la intimitat del bany dient-nos que potser serà una inflamació i res més. I, sobretot, la indescriptible panacea a la qual recorren fins i tot aquells que presumeixen de ser, per damunt de tot, lògics: la superstició. Per no esmentar ningú us parlaré de mi: en els moments més foscos llegeixo Paul Auster.

Ja han estat dues les vegades que tenia entre mans una novel·la seva mentre travessava un túnel i després retornava a la llum. Abans d’una operació em vaig posar a llegir ‘Leviathan’ en l’anglès original i quan vaig sortir de l’anestèsia la infermera em va preguntar per què parlava en anglès i a quin Benjamin em referia. Així doncs, en començar aquest fragment de temps que numerem amb el 21 us proposo, pel bé meu i de tothom, la lectura d’una pàgina de Paul Auster: 4, 3, 2, 1… som-hi.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original) 

———————————————————————————

Just republican

La primera cosa bonica del divendres 8 de gener de 2021 és el republicà just, el que va contra ‘el seu’ president si resulta que aquest actua contra el país i les seves lleis. Bret Stephens, col·laborador de la secció d’Opinió del New York Times, n’és un exemple. Va abandonar el partit per haver donat suport a Trump, i ara en demana l’arrest. Esmenta cinc polítics republicans coratjosos (Hogan, Raffensperger, Riggleman, Romney, Sasse), una llista que troba ‘tristament breu’ però que, no obstant, existeix. La salvació ha estat sempre present. De vegades li ha calgut un sol home. Ho va ser Edmund Ross, senador republicà el vot del qual va impedir l’’impeachment’ del president demòcrata Andrew Jackson, al qual detestava amb la mateixa mesura que estimava la correcta aplicació de les lleis. A les seves memòries recordava que abans de fer públic el seu vot ‘havia dit adéu a amistats, carrera i riquesa’. No va ser reelegit, va emmalaltir i es va morir. John Kennedy el va rehabilitar en el llibre ‘Profiles in Courage’ (*). Sempre paga la pena: no hi ha carrera, o amistat o riquesa que pugui substituir l’honestedat intel·lectual i moral. I tant és en quin bàndol milites. Pot ser seguidor de la Juve i admetre que Muntari havia marcat. Pot ser seguidor del Milan i reconèixer que Chalanoglu l’havia espifiat abans del gol de Calabria. Has de saber oposar-te als interessos de la teva família si trepitgen els drets d’algú. Contra el teu germà, si cal. I fins i tot contra tu mateix pels retrets que la teva consciència et faci a la nit, en la llarga nit que és la injustícia.

(*) Vegeu aquí més informació sobre el llibre.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original) 

————————————————————————–

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!