(La sèrie comença aquí)
Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, la culpa és meva: l’he feta en pla totalment autodidacte).
La primera cosa bonica del dilluns 21 de desembre de 2020 és, encara que sembli difícil de creure, un passadís d’hospital a la nit. Quan el pitjor ja ha passat i t’adones que el repòs és una forma de felicitat. Potser l’única que tens disponible. Ho vaig viure fa anys, en aquesta mateixa època de l’any: de dia sonen els timbres que criden les infermeres, les bates es mantenen ajustades i els vidres dringuen amb suavitat. De nit, però, baixa un tel transparent. Em vaig aixecar només per experimentar la sensació de poder-ho fer. Vaig sortir al passadís. Es sentia el silenci de les treves. Un desconegut roncava. Un altre li responia tossint. Les sales pels visitants eren desertes. Un arbre de Nadal s’encenia i s’apagava, com és la seva obligació. La pau només es percep de debò després d’una guerra. Si no, qui se n’adonaria? La trinxera de l’hospital vivia el seu temps en suspensió. A la paret el rellotge marcava les dues. Un metge m’havia explicat que és a l’alba quan es perceben millor els contorns nocturns de la vida. Algú, gairebé sense adonar-se’n, se’n va cap a l’altre barri. O potser supera la fosca i ho celebra al matí amb llet i galetes. Recolzat a la paret com un sentinella en la mitja foscor em feia la il·lusió que podria plantar cara a qualsevol atac. Per l’aire hi havia alguna cosa molt difícil de descriure. El mateix metge m’havia citat un gran anatomista del segle divuit, von Virchow: ‘He fet milers d’autòpsies i no m’he trobat mai amb l’ànima’. Potser la buscava en el lloc equivocat.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
—————————————————————————
La primera cosa bonica del dijous 24 de desembre de 2020, vigília de Nadal, és un regal que m’agradaria que li fessin a tothom: una amistat nova que sigui com una línia convergent. És veritat que a partir d’un cert moment és difícil fer nous amics i que el que convé és cultivar els que ja tens, però un nou amic és com un fragment de vida que et regalen, una ocasió especial. A la vida moltes de les relacions són com rectes paral·leles, caminem junts però sense tocar-nos mai. En canvi les línies convergents es toquen, profundament, i després cadascuna se’n va en busca del seu destí. En aquell punt comú conviuen, es coneixen i es confessen algun secret perquè saben que aviat s’allunyaran. Són com les relacions entre estrangers, lleugeres i alhora molt íntimes: nits passades en una barcassa al Nil, rutes per Amèrica recorregudes en cotxes exagerats, començar el dia perplexos en qualsevol habitació a Àsia amb tots aquells bars arran de l’aigua, aquells camps de joc, el telèfons sense horari. Després, un nou banc, una altra ambaixada, un altre encàrrec, un nou món i uns nous amics. En aquest final d’un any tan avar en amics em conformaria només amb un al qual li confiaria no pas un secret, però sí una petita veritat: no he cantat mai de debò en una coral; ho he fingit movent només els llavis. Les excuses sinceres són com un duel en el qual tot dos disparen alhora. M’he cansat d’esperar. Torno el 7 de gener de 2021.
(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)
————————————————————————–
(Continua aquí)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!