Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

17 d'octubre de 2020
0 comentaris

Algunes coses boniques d’aquesta setmana segons Gabriele Romagnoli (24).

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha publicat aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que apareix de dilluns a divendres al diari La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes imprecisions, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 12 d’octubre de 2020 és saber (no suposar-ho, saber-ho) que davant d’una tragèdia la gent reacciona molt millor del que es podria preveure inicialment. Quasi totes les històries que explicaré aquesta setmana estan inspirades en un llibre fonamental: ‘Una nuova storia (non cínica) dell’umanità’ (*), escrit per Rutger Bregman i editat per Feltrinelli. La primera ens porta a la segona guerra mundial. Els alemanys varen decidir bombardejar Londres fins a deixar-la arrasada. Hitler havia llegit ‘Psicologia de les masses’, de Gustave Le Bon, llibre que sostenia la tesi que en situacions d’emergència l’individu baixa uns quants graons en l’escala de la civilitat. La veritable naturalesa humana es mostra quan predominen el pànic i la violència. Churchill també l’havia llegit i s’esperava un ensorrament psicològic del país. I tanmateix el país va resistir. Amb dolor, ràbia i dol, cert, però va tirar endavant sense histèria ni caos. Quan ho explico de seguida em diuen: perquè eren anglesos. Precisament aquest va ser l’error en què varen caure els alts comandaments militars de la Gran Bretanya quan varen decidir aplicar a Alemanya el mateix tractament de bombardeigs intensius tot esperant ensorraments psicològics, histèria, caos. I tanmateix, res. La resistència (avui en diríem ‘resiliència’) no és típicament anglesa, ni alemanya. Senzillament és típicament humana. Ara veig els milanesos oportunament distanciats i els romans disciplinadament amb màscara. I penso que podria ser perfectament un nou capítol d’una història optimista, positiva, sense cinisme…

(*) ‘Una nova història (optimista) de la humanitat’. Tradueixo ‘non cinica’ com ‘optimista’, ‘positiva’ perquè crec que s’entèn millor.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del dimecres 14 d’octubre de 2020 és l’home que no dispara. Ni en una batalla de debò ni en les del cinema. Pot semblar increïble. Des de fa segles els homes que van a la guerra afronten una qüestió de supervivència: o mates o et maten. I, tanmateix, la major part d’ells quan es troben en combat no disparen ni un sol tret. Està comprovat.
Per exemple, la batalla de Gettysburg, durant la guerra civil americana, el 1863. Al final es varen recuperar 27.000 mosquetons dels quals el 90 per cent encara estaven carregats. D’aquests, 12.000 tenien una càrrega múltiple, doble o fins i tot triple. N’hi havia un que tenia vint-i-tres projectils a la recambra. Atès que els mosquetons només disparaven un projectil a la vegada els historiadors varen deduir que molts soldats carregaven l’arma una vegada i una altra i una altra buscant una excusa per no disparar. George Orwell, un testimoni d’excepció a la guerra d’españa, ho confirma a ‘Homenatge a Catalunya’: “Tant els uns com els altres procuraven sempre fallar, cosa humanament ben comprensible”.
Mel Gibson, que, curiosament, com a director sí que és digne de remarca, va rodar una magnífica pel·lícula, ‘La batalla de Hacksaw Ridge’, basada en la història de Desmond Doss, el primer objector de consciència de l’exèrcit americà, condecorat per haver salvat setanta-cinc companys, sense fer servir cap arma. D’acord, algú deuria disparar als nazis, però no és cert que tothom vagi a la guerra per guanyar, guanyar i guanyar. La majoria signaria un empat i cadascú a casa seva.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

—————————————————————————

La primera cosa bonica del divendres 16 d’octubre de 2020, en temps perillosos, són els que malgrat tot fan servir els transports públics. Els diaris en publiquem les imatges, amuntegats als autobusos o en els vagons del metro. De vegades les posem al costat de les aglomeracions a la sortida dels locals d’oci nocturn, com si fossin coses comparables. S’ha aconsellat l’ús de guants, després de no fer-ho. I el concepte ‘aforament limitat’ no és tan difícil d’entendre. Sentim les queixes dels qui no troben taxi, però després algú fa comptes i s’adona que amb un trajecte d’anada i un altre de tornada es fonen tots els guanys d’un dia de feina.

Els veig mentre circulo per la ciutat amb la moto. A la parada, a punt de pujar, acoten el cap i s’hi llancen com submarinistes en un mar contaminat. Durant el trajecte, darrere els vidres, tenen l’expressió de qui intenta pensar en una altra cosa però que no se’n surt. Baixen de pressa, expulsant amb força l’aire. I si un monopatí els esquiva exploten (amb molta raó).

Certament vivim temps absurds: els infermers han esdevingut herois i els passatgers han de jugar-se-la en aquesta trinxera amb rodes per complir un deure que hauria de ser l’exercici d’un dret reconegut en la constitució.

(si entreu aquí –i esteu abonats als serveis digitals de La Repubblica— podreu llegir i escoltar l’article en versió original)

(Continua aquí)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!