Totxanes, totxos i maons

(L’anterior apunt de la sèrie és aquest)

D’aquells anys que em dedicava a fer cases el moment que m’agrada més evocar és quan construïem l’estructura. A part que és una fase summament agraïda perquè al ritme, generalment, d’una planta per setmana el creixement de l’obra es percep gairebé dia per dia, l’espai on s’està treballant, una planta diàfana que cada vegada és més amunt, funciona com l’escenari d’un teatre obert als quatre vents on els diferents oficis desenvolupen la seva part de la representació a la vista de tothom.

Em refereixo, per exemple, a l’encarregat que amb l’ajudant d’obra replanteja a terra el lloc on va cada pilar o controla amb el nivell òptic les cotes de cada sostre, o als encofradors enfeinats amb les planxes dels pilars, els puntals i els plafons de fusta dels forjats, o als ferrallistes amb el seu banc per preparar les peces i la seva habilitat amb les tenalles i el rotlle de filferro per lligar amb un simple gest dels canells les barres de les armadures. Sense oblidar, és clar, la colla dels formigonaires equipats amb els rasclets, l’agulla vibradora, les botes de goma i els remolinadors, i el gruïsta -personatge fonamental en el repartiment de la funció- sempre en primera línia, amb el comandament de la màquina penjant del coll i amatent a les necessitats de cada moment.

Un munt de gent que sap quina feina ha de fer i que l’executa amb una precisió harmònica que moltes vegades, quan la contemplava de prop, em recordava un ballet. Una escena que després, quan els paletes entren en acció i comencen a pujar envans i parets, ja no es tornarà a repetir fins a la següent obra.

En l’apunt anterior deia que, contra el tòpic atribuït als jubilats, mai m’he aturat per tafanejar davant d’una brigada de treballadors que fan obra al carrer. I aquesta actitud l’he mantinguda fins fa tres mesos, quan, per raons tècniques prou justificades i que ara no venen al cas perquè m’allargaria molt, just a sota de la terrassa de casa s’han començat unes obres que han arrasat totalment el jardí d’ús comú dels veïns per construir-ne un altre de nou. Aquesta nova situació m’ha tornat a familiaritzar, un munt d’anys després, amb la feina dels paletes i m’ha permès constatar que el temps passa molt de pressa.

Ho explicaré en el proper apunt. El que, ara sí, tancarà la sèrie.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!