Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí el primer Romagnoli d’agost)

La primera cosa bona del dimarts 25 de febrer de 2020 és Elizabeth Fitzsimmons, que va adoptar una nena xinesa tot i saber que estava greument malalta. La seva història és, de lluny, la més bonica entre els centenars que s’han explicat a la secció ‘Modern Love’, que es publica des de fa setze anys al New York Times. Una secció sobre la qual s’ha fet un llibre (editat a Itàlia per Rizzoli) i una sèrie de televisió a Amazon Prime. Elizabeth i el seu marit es van posar en contacte amb una agència per adoptar una criatura a Orient. Després d’un munt de proves varen rebre una fotografia de la petita xinesa i de seguida la varen enganxar a la porta de la nevera. Finalment varen fer el viatge per emportar-se-la cap a casa. Al primer canvi de bolquers la nova mare es va adonar d’una cicatriu que la nena tenia a l’esquena. Era el resultat d’una operació mal feta per extirpar-li un tumor. Ja havia passat tot? No. En un TAC va resultar que, a més a més, tenia espina bífida, i que quedaria paralítica i incontinent. L’agència els va proposar de canviar-la per una altra, com es fa amb els productes defectuosos. Elizabeth i el seu marit varen estar pensant-hi tota una nit. I al matí varen decidir que se l’emportarien perquè ja era la seva filla i no varen voler esbrinar d’on venia el problema. De tornada a Amèrica la varen portar a diversos metges i va resultar que sí, que hi havia hagut un tumor i una operació poc afortunada, però res més. El diagnòstic era erroni. La nena ha crescut amb retard però ara és com les altres excepte que balla només si li posen unes sabatilles que té estampades amb flors. És una història com les que surten a la Bíblia o a la nit mentre somiem. Quan Déu és inesperadament benèvol amb Abraham o els éssers humans amb els que consideren fills seus.

———————————————————————————————-

La primera cosa bonica del divendres 21 de febrer de 2020 és l’estranya història de dos homes que es diuen igual: Latif Nasser. El primer treballa en una emissora americana dirigint recerques sobre programes de ràdio i podcast. Un dia li va arribar una piulada en la que apareixia el seu nom però que no parlava d’ell, sinó d’un altre Latif. I precisament ‘Un altre Latif’ és el nom del projecte que ha muntat per difondre la història del seu homònim. Es tracta d’un home nascut a Casablanca, Marroc, detingut el 2002, fa divuit anys, i internat a la presó de Guantánamo amb l’acusació de militar a Al Qaeda i d’haver ajudat Osama bin Laden a escapar-se a Tora Bora. Els seus advocats sostenen que es tracta d’un treballador humanitari que es trobava en el lloc equivocat en el moment menys oportú. El 2016 el govern americà va reconsiderar el cas i va suggerir l’excarceració, però ni tan sols Obama, al final del seu mandat, se’n va ocupar. Ara ho intenta l’altre Latif, amb gestions i documentació que va aplegant pacientment. No ho tindrà fàcil. És curiós com de vegades ens agafem un cas amb el cor. Només cal que hi trobem un punt d’afinitat. Ens mobilitzem pels estudiants de la que va ser la nostra universitat, per qui ha patit una desgràcia amb la qual ens identifiquem, per algú que es diu com nosaltres. Tot perfecte, però no hauríem d’oblidar que com més gran és la distància més generositat ens cal.

(Els Romagnoli d’agost continuen -i s’acaben- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!