Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí el primer Romagnoli d’agost)

La primera cosa bonica del dilluns 10 de febrer de 2020 és un llamp caigut del cel una nit a Calàbria que va servir per resoldre un misteri i obrir un debat filosòfic. La nit era fosca i tempestuosa i una parella d’amants diabòlics havia decidit carregar-se el marit de la dona. Li pararien una trampa, l’atacarien i després li calarien foc. L’home que havia concebut el pla va sortir de casa per carregar unes llaunes de benzina. Va pujar al cotxe i perquè fos impossible reconstruir els seus moviments va circular amb els llums del cotxe apagats enmig del temporal. Havia previst tots els detalls. Sobretot que no l’enxampés per casualitat cap càmera de seguretat del recorregut i no pogués justificar la coartada del seu allunyament. Però tan bon punt va sortir, aquell llamp va il·luminar el vehicle i la matrícula per uns instants, els suficients perquè quedés enregistrat en el circuit tancat de seguretat d’un veí. Un petit detall perdut entre els informes de la crònica negra de la setmana passada. Diuen que el dimoni s’amaga precisament enmig dels detalls, però hi ha qui ho nega. La interpretació, doncs, és subjectiva: electromagnetisme o la mà de Déu, ciència o fe, determinisme o miracle. Vosaltres mateixos. Però la cara del policia que revisava a la filmació el moment que queia el llamp, aquella sí que tenia una indiscutible bellesa.

———————————————————————————————-

La primera cosa bona del dilluns 3 de febrer de 2020 és l’infart d’Antonio Banderas i la imprevisible conseqüència que ha tingut: una nominació a l’Oscar com a millor actor. Fa tres anys Banderas va patir un atac de cor. En aquell moment l’últim paper que li havíem vist fer com a protagonista va ser el de Barba Burguer a ‘Bob Esponja’. Havia fet una altra pel·lícula, ‘Altamira’, tan insignificant que ni a Itàlia ni a mig món va ser distribuïda. Després va entrar en l’atur. Segurament es pensava que seria per sempre. Però no: ha tornat; amb una altra expressió i una manera d’enraonar diferent, més lenta. S’ha rapat el cap, ha deixat que els cabells li tornessin a créixer ara ja de color blanc i ha rodat l’última pel·lícula d’Almodóvar fent el paper d’alter ego del director. I per primera vegada la seva interpretació ha estat distingida amb una nominació.

Curiosament, en els mitjans americans el tenen com a persona ‘de color’. En les entrevistes més recents explica que ha canviat i que se sent en pau amb ell mateix. Afegeix que ‘encara que pugui semblar estúpid’ l’infart ha estat la millor cosa que li podia haver passat. Després d’haver tingut la mort a tocar hi ha qui se sent enlairat per damunt de tot, i hi ha qui aprofundeix en el seu interior. La pel·lícula de Banderas es titula ‘Dolor y gloria’. I ens recorda que, encara que no sigui del tot necessari, el dolor pot ser una via de pas cap a alguna cosa bona. I que, mentre ho intentem, de vegades el que fem és apropar-nos a la glòria.

(Els Romagnoli d’agost continuen aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!