Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

18 de maig de 2020
1 comentari

Picasso, el retrat de Gertrud Stein i la iuca de l’escultor Ros Sabaté.

Conta la llegenda que quan Picasso, l’any 1906 a París, va pintar el retrat de la seva protectora Gertrud Stein començava a superar l’època rosa i feia les primeres aproximacions al cubisme. Continua contant la llegenda que quan va tenir el quadre enllestit va veure que el rostre no li havia quedat com ell volia i va tornar a pintar aquella part de la tela sense reprimir la inspiració cubista amb la qual treballava i investigava cada vegada amb més convenciment.

Quan va veure el resultat final Gertrud Stein li va dir que no li agradava perquè no se li assemblava gens, cosa a la qual Picasso va respondre: ‘No s’hi amoïni: amb els anys acabarà assemblant-s’hi’.

Aquí podeu veure algunes imatges significatives: una fotografia de Gertrud Stein de 1902 o 1903,  el retrat de Picasso del 1906 i l’aspecte de Stein uns quants anys després. Jutgeu vosaltres mateixos…

(si cliqueu al damunt, les imatges creixen)

Potser és cosa del confinament, que et dona molt més temps per rumiar, però aquest cap de setmana contemplava les restes del jardí de baix després que un equip de jardiners passés a retirar tota la vegetació a causa de les obres al pàrquing de sota que començaran de seguida. Mirava el jardí, dic, i molt especialment dues zones: l’espai on fins ara hi havia unes quantes iuques que amb els anys s’havien fet excepcionalment grans, i la peça escultòrica –al·legoria d’una iuca– que l’artista Joaquim Ros Sabaté va instal·lar al centre del jardí durant els primers anys setanta, quan el conjunt d’edificis estava encara en construcció.

(les iuques que ja no hi són)

(la peça escultòrica sense vegetació al voltant ni iuques al fons)

A la vista del paisatge desolat del jardí em va venir a la memòria l’anècdota de Picasso amb el retrat de Gertrude Stein i vaig imaginar-me una conversa entre Lluís Marsà, promotor de La Llave de Oro, l’arquitecte de l’obra i l’escultor Ros Sabaté enmig del jardí encara en obres i amb els plànols de la jardineria a les mans. Veig que teniu previst plantar iuques”, comenta l’escultor. “Si tenim sort i arrelen bé és el que ens agradaria”, li respon Marsà. “Doncs faré una iuca metàl·lica encastada en una peanya de formigó amb les quatre barres en relleu en al·lusió a Pompeu Fabra ja que l’avinguda porta el seu nom”.

Segurament no va ser així com varen anar les coses, però la imaginació és lliure i a mi m’agrada pensar que aquell dia el mestre Joaquim Ros Sabaté va pensar, com Picasso, que amb els anys art i vida confluïrien i que, per tant, aquella iuca escultòrica i les iuques naturals acabarien formant un tot ple d’harmonia i coherència formal. Vegeu, si no, aquestes dues fotografies fetes unes setmanes abans de començar a fer destrosses en el jardí i ja em sabreu dir si l’artista anava errat o no.

(NOTA: Aquest és el cinquè apunt que he escrit sobre la peça escultòrica de Joaquim Ros Sabaté. Si teniu interès a seguir el rastre dels anteriors els trobareu aquí degudament indexats i ordenats.)

(el retrat de Gertrude Stein: aquí comença tot…)

  1. Totalment d’acord!!!! cada vegada que trepitjo el jardi penso això no és nostre.. la bellesa la potència que tenia el jardi amb les nostres plantes tan rumiades i adequades al lloc ha desaparegut….. tristessa quan hi passo……

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!