Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
(La sèrie comença aquí)
Les pel·lícules produïdes a Itàlia eren una part molt important del repertori cinematogràfic que a finals dels cinquanta i principis dels seixanta arribaven a les cartelleres de casa nostra i que tots els de casa –els pares, mon germà i jo– anàvem a veure en sessions dobles els dissabtes, tal com evocava Antonio Martínez Sarrión en el poema “El cine de los sábados” o, anys més tard, Terenci Moix, que en va fer matèria per a un volum de les seves memòries.
Generalment anàvem al cine Goya, que era davant de casa. Però si el programa no convencia als pares, anàvem al Rondas, una mica més enllà del Gran Price. Com tothom, ens emportàvem el sopar –entrepans, fruita i cantimplora amb aigua, bàsicament– mentre davant dels nostres ulls meravellats desfilava gent com Vittorio de Sica, Gina Lollobrigida, Sofia Loren o Alberto Sordi. Sense oblidar, és clar, les ‘pel·lícules de romans’, que era el gènere de moda en aquells anys.
Pel que fa a la música, la ràdio ens va portar primerament les cançons de Marino Marini i el seu quartet i poc després varen irrompre els Modugno, Celentano, Carosone, Mina, Fontana, Paoli, Cinquetti, Solo, Pravo… que seguíem tant en versió original com en les adaptacions dels Ramon Calduch, Josep Guardiola, Francisco Heredero, Lita Torelló… Tot plegat una teló de fons musical que ens atreia molt més que les españolades i flamenqueries del moment i que, a més a més, coincidia amb l’educació sentimental dels joves italians. Per això, quan soc a Itàlia i parlo amb algú de la meva edat sé que si li canto algun tros del ‘Volare’, el ‘Vecchio Frac’, ‘La Festa’, ‘Non ho l’età’, ‘Una lacrima sul viso’ o allò del ‘Gira il mondo gira nello spazio senza fine…”, “Sapore di sale, sapore di mare…” o (vegeu aquí) “Tu mi fai girar, tu mi fai girar come fossi una bambola…” ens entendrem de seguida i les fronteres de l’idioma cauran com per art de màgia.
Com deia al final de l’apunt anterior, després de les pel·lícules i les cançons, l’atmosfera italiana dels meus primers anys tenia un tercer component: el llibre “Corazón, diario de un niño”, traducció de ‘Cuore’ publicat per Edmondo de Amicis el 1886, que durant dos cursos seguits, entre 1959 i 1961, va ser el principal llibre de lectura –em sé encara trossos de memòria– de l’escola on els pares em van portar i on vaig estudiar fins acabar el batxillerat elemental. Em refereixo a l’Academia Santo Tomás, un pis principal alt de sostre i amb grans tribunes a la Gran Via, entre Villarroel i Urgell, que des de fa anys és una residència per a gent gran.
No passava dia sense la lectura de, almenys, tres pàgines de “Corazón”. Una lectura que uns dies era en solitari i uns altres en col·lectivitat; és a dir, en veu alta. Una magnífica experiència que mai oblidaré perquè ens ensenyaven a articular el text, a ‘posar’ la veu, a respectar les pauses i els ritmes i, sobretot, a respirar com i quan tocava. Sense oblidar la importància de la posició del cos, erguida perquè els pulmons i la gorja puguin fer la seva feina sense cap trava. No va ser fins molts anys després, quan vaig començar a fer coses a la ràdio, que vaig entendre la utilitat del que aquelles lectures en veu alta m’havien ensenyat.
Dissortadament, no conservo l’exemplar que aleshores feia servir, però fa uns anys, buscant per Iberlibro, vaig trobar-ne un d’idèntic a un preu molt raonable i ara el tinc en la prestatgeria dels llibres que més m’estimo. Val a dir que sempre m’ha meravellat que la direcció de l‘Academia Santo Tomás triés aquest llibre escrit setanta-cinc anys abans com a lectura escolar en aquella època en què tot el que ens envoltava era gris i pudia a resclosit. Ja he dit abans que ‘Cuore’ es va publicar el 1886, deu anys després de la Unificació Italiana, i, com molts textos d’aquell moment, era un llibre clarament orientat a crear en els infants i els joves la consciència nacional d’un país que s’acabava de formar. L’estructura és molt senzilla: és el dietari que escriu Enrico, un noi de Torí de dotze anys entre octubre de 1881 i juliol de 1882, tot un curs escolar. Cada capítol correspon a un mes, el tema de fons és l’exaltació dels valors familiars, humans, espirituals i patriòtics, i com a dietari té unes característiques una mica peculiars perquè, a part de la descripció de les aventures amb els companys, les anècdotes de la vida escolar i les relacions amb els mestres que el noi explica, hi sovintegen les reflexions que el pare o la mare escriuen a propòsit de les coses que Enrico fa o pensa. El llibre de de Amicis es pot llegir també com una breu iniciació al coneixement d’alguns protagonistes de la unificació d’Itàlia com Mazzini, Cavour, Garibaldi o el rei Umberto de Savoia.
Per acabar de completar les explicacions sobre ‘Cuore’ diré que al final de cada mes hi ha un conte protagonitzat sempre per infants abnegats i sacrificats pertanyents a les diverses regions d’aquella Itàlia nova de trinca que tantes il·lusions projectava entre la seva gent. L’exemple més famós –i que m’estalviarà d’entrar en més detalls– és ‘Dels Apenins als Andes’, protagonitzat per l’heroic Marco, nascut a Gènova, que se’n va a buscar sa mare a l’altra banda de l’oceà. Una història que ha fet veritable fortuna en diversos formats audiovisuals i a través d’unes quantes generacions.
Com ja suposareu, el meu gradual enamorament per Itàlia va anar creixent a mesura que hi viatjàvem, però també he de dir que tot aquest procés s’ha enriquit amb unes quantes intuïcions i coincidències que m’han portat fins a la situació actual en què aprofito el confinament provocat pel virus per intensificar les meves pràctiques de lectura en llengua italiana.
Miraré d’explicar-ho en el següent apunt.
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest mateix llibre el teníem a l’escola Baixeras, a tocar de la Via Laietana, a Barcelona. Allà hi vaig estudiar el batxillerat elemental, i el darrer dia de classe en l’esmentat centre (devia ser l’any 1967) vaig veure un exemplar abandonat en un pupitre i, després de dubtar-ho una mica, me’l vaig quedar. No recordo si el llegíem regularment, però el tinc molt present perquè el vaig conservar molts anys. Va ser un dels primers llibres de la meva biblioteca.
La música “pop” italiana, efectivament, gairebé ha desaparegut del nostre entorn, foragitada per la música anglosaxona. Hi ha un programa radiofònic de llibres, “Ciutat Maragda”, on se’n posa sempre (el seu director també deu ser italianòfil), fet que constitueix gairebé una excentricitat. No ha esmentat la Rita Pavone, eixerida com poques i una de les persones amb més domini de l’escenari que he vist mai. El programa que li comento me la va fer recordar.