Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica de dilluns a divendres a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dimecres 20 de maig de 2020 és el rescat artístic dels internats en el Pio Albergo Trivulzio (*) retratats en diversos quadres d’Angelo Morbelli. Ha passat més d’un segle de la mort de l’artista i cent trenta anys de la primera vegada que va entrar a l’hospici armat amb una màquina de fotografiar i un quadern per dibuixar esbossos. Aleshores tenia trenta anys. D’aquesta visita en sortirien uns quants quadres ara exposats al Museu d’Orsay de París i a la Galeria d’Art Modern de Torí. Els vells no són representats de manera heroica, no es reflecteix el seu passat ni s’intueix cap llegenda de vida viscuda. Només el present, tal com és. L’obra més important del conjunt és una tela titulada ‘Dies darrers’. Presenta una enorme sala plena de gent; de fet, tan sobresaturada com ha estat sempre aquell lloc. Els homes estan estibats, els sans barrejats amb els malalts i les epidèmies pertot fent arrels. Porten roba fosca, barrets, barbes. Uns quants, esgotats, ajeuen el cap damunt la taula d’uns bancs del que sembla una escola severa i fora del temps. La sala només està il·luminada per un parell de làmpades i l’únic ornament de la paret del fons és un aparell escalfador. Els crítics van dir que Morbelli havia representat la mirada de la societat sobre els seus vells abandonats. Jo hi veig l’esguard d’un home a la primera fila -el quart comptant des de l’esquerra- la mirada fixa en l’objectiu de la càmera o en el pintor que travessa el temps i arriba fins a nosaltres, més d’un segle després, com si ens estigués dient: ‘Si em poguéssiu veure potser hi posaríeu remei…’

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

(*) El Pio Albergo Trivulzio de Milà és l’asil més antic i més gran d’Itàlia (vegeu aquí) i en aquests darrers temps de pandèmia ha saltat als titulars de l’actualitat per motius tristos que ens haurien d’avergonyir a tothom. Tant pels fets d’allí com pels que ens toquen de més a prop. Us he destacat un article (vegeu-lo aquí) que en parla. Sento que sigui en llengua del 155 i d’un paper tan infecte i tòxic com és ‘La Razón’, però en català no n’he sabut trobar cap

————————————————————————————————

La primera cosa bonica del divendres 22 de maig de 2020 és Cate Blanchett. La més gran de la seva generació d’actrius. També a ‘Mrs. America’. Tot i que no hauria estat de més que abans hagués escrit al New York Times un article titulat: “No soc Mrs. America”. L’autèntica ‘Mrs. America’, en la vida real Phyllis Shlafly, va ser la passionària de l’antifeminisme (*). Cate Blanchett no l’aprova en absolut, i potser és per això que el paper l’ha atret tant. Ara corre el perill de la identificació per part del públic.
Entenc el problema dels actors. Fa anys vaig escriure guions per a ficcions televisives. Una actriu a la qual vàrem fer que es morís al final de la segona temporada d’una sèrie em va trucar per dir-me: “No et pots imaginar la popularitat que he guanyat des que soc morta!” En aquell moment jo era en un taxi, el conductor va frenar i em va obligar a baixar: “Així aprendrà a no carregar-se la psicòloga, tan maca que era!”, em va dir.
Uns quants anys després un actor va refusar la part del seu protagonista en què la seva primera parella es casava amb un altre. El motiu: “Després la gent em dirà cornut”. Com que la història d’aquell personatge era real no se li podia canviar el guió. Es va canviar l’actor. I va ser un desastre. Potser li hauríem hagut de preguntar a Cate Blanchett. Com a home era també creïble. Si més no a la pel·lícula ‘I’m Not There’ (**): dels sis Bob Dylan que hi surten el més convincent és el seu.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

(*) Trobareu més informació sobre la sèrie ‘Mrs. America” aquí. (alerta: és en llengua del 155)

(**) Trobareu més informació sobre ‘I’m Not There’ aquí.

————————————————————————————————

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!