Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica de dilluns a divendres a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dijous 14 de maig és la frase clau de la sèrie fantàstica de TV ‘Watchmen’: ‘Quid custodiat ipsos custodes?’, ‘Qui vigila els vigilants?’. Un tema ben d’actualitat. La pronuncia en el primer episodi el cap de la policia abans de revelar, de manera no gens casual, una natura ambigua. Prové de la sisena sàtira de Juvenal: ‘Barra la porta, impedeix la sortida, però qui vigilarà els vigilants?’. Passa també per la República de Plató on ‘és certament ridícul que un custodi tingui necessitat d’un custodi’ i arriba fins als nostres controladíssims dies en els que un científic que prescriu la clausura la viola després per mera diversió, un president imposa la cautela però no es posa la mascareta i un ministre favorable al distanciament no el respecta. Qui té cura, doncs, dels vigilants?. Cada ordenament jurídic és una piràmide de normes i de càrregues gestionada pels homes. La confusió la converteix en una pila de llenya, la revolució, en una ardent pira.

Cada llei hauria de ser controlada per un superior, a cada càrrega un superior. I al cim? El filòsof del dret amb el qual m’he barallat més vegades, Hans Kelsen, parlava de la ‘grundnorm’, la norma fonamental, no posada però sí pre-suposada, més enllà de cada constitució, una entitat jurídica vàlida per ella mateixa. Vindria a ser com posar al damunt del president Déu. Però, què passa si no hi creiem? Quin àngel tindrà cura de l’àngel custodi?

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

————————————————————————————————

La primera cosa bonica del divendres 15 de maig és l’efecte acústic que fa la volta de sota del Palazzo del Podestà, en ple cor de Bolonya. Una petita màgia que ens aporta un bri d’esperança. Jo soc de Bolonya i la primera persona que em va ensenyar aquella curiositat va ser la mestra de primària durant una excursió de la classe.

L’estructura arquitectònica de la volta, que s’aguanta sobre quatre pilars, fa possible que si dues persones parlen de cara a la paret i des d’angles oposats els vianants no senten res i, en canvi, la veu d’una li arriba nítida a l’altra com si, fent una cabriola invisible, s’esmunyís entre els arcs.

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

És una cosa que es mostra amb orgull als forasters i que he retrobat en una escena de la novel·la (vegeu aquí) ‘Di guerra e di noi’ (Marsilio), escrita amb felicitat per Marcello Domini, que treballa a Bolonya com a cirurgià. El personatge que ensenya el portent explica: “Diuen que durant una epidèmia aquest va ser el sistema que van utilitzar els sacerdots per confessar els infectats sense tenir-hi cap contacte. D’això fa tres-cents anys.” A Bolonya tothom coneix l’efecte, però són molts menys els qui saben l’ús que se li va donar en aquella ocasió.

Penso que seria bonic que d’aquí a trenta anys algú trobés en un calaix una mascareta, que sabés que, efectivament, és una peça que serveix per filtrar l’aire, però que no tingués ni idea del perquè va ser necessari, fins i tot obligatori, portar-la. I confessar als quatre vents que hem viscut.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

————————————————————————————————

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!