Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Aquí teniu una tria d’alguns dels articles que Gabriele Romagnoli ha escrit aquesta setmana a la secció ‘La prima cosa bella’ que publica diàriament a La Repubblica. Gaudiu-la força, que em sembla que s’ho val (i si en la traducció hi detecteu algunes errades, dispenseu-me: l’he feta jo en pla totalment autodidacte):

La primera cosa bonica del dilluns 4 de maig és demanar excuses, una epidèmia d’excuses mentre ens adonem que hi ha coses més importants que els motius pels quals una relació es va interrompre. Sembla que és això el que ara està passant. Hem sentit el primer ministre Conte demanar disculpes pels retards administratius, i uns quants diaris alemanys fer-ho per la pila de tòpics que han escampat a propòsit dels italians. És una qüestió força estesa i més banal, i alhora més profunda, del que pot semblar.

Al New York Times apareixen testimonis d’antigues parelles que vint anys després de separar-se amb males maneres s’escriuen per posar-se al dia i dir-se que potser no tot justificava la desfeta. S’arxiven els retrets dels artesans que ens apujaven el preu abans de fer la feina i que per això no varen cobrar i vàrem acabar als tribunals. Els psicòlegs no estan pas sorpresos: consideren natural que la sospita del final de la vida (individual o col·lectiva) ens impulsa a endreçar les coses, a minimitzar els conflictes, a aplanar l’agitada superfície de l’aigua que són (i han estat) les nostres vides. La qüestió és complexa. I variada. Un amic m’ha suggerit que hi dediqui una reflexió. Si mai ho faig sé com culminarà: amb la forma més noble d’una disculpa. Aquella que, tot i tenir la convicció que la justícia és a la teva banda, ofereixes perquè tens la certesa que el destinatari val molt més que totes les teves raons.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

————————————————————————————————

La primera cosa bonica del dimarts 5 de maig és la lliçó d’història alternativa reescrita per l’alumne Quentin Tarantino: res és tan dolent com realment va ser. Me n’he adonat tot revisant unes quantes pel·lícules seves en el cicle que li han dedicat a Sky. El secret no està en la violència, sinó en la contraviolència: en l’anul·lació del passat a cops de pistola, espasa o amb els punys. La venjança és una magnitud igual i contrària i el desig impossible del cineasta és eliminar el mal que s’ha fet. D’aquesta manera (no és un ‘spoiler’, el final és prou conegut) a ‘Inglourious Basterds’ s’inventa una explosió en un cinema a dintre del qual hi ha tot el Tercer Reich, i els dos amics de ‘Once upon a time in Hollywood’ massacren els maníacs de la secta de Manson abans que puguin arribar a la mansió de Sharon Tate. Els professors ensenyen la història tal com ha passat; els alumnes, en canvi, la imaginen tal com hauria pogut passar. Ara els protagonistes no són actors ferits sinó contrafigures indemnes: l’11 de setembre els pilots van eliminar els kamikazes a cops de destral i van poder aterrar sense més incidents a JFK, l’any 63 a Dallas JFK, fatigat, va inclinar-se per descansar el cap sobre els genolls de Jackie i va evitar els projectils mentre des del cel un helicòpter llançava una bomba sobre els magatzems on hi havia Oswald, o qui fos. ¿Quantes vegades, com infants decebuts, hem volgut reescriure el guió de les nostres vides a partir de l’instant en què es van esgarriar? És el moment –sempre és el moment– de dissenyar un futur diferent. No de ciència ficció, sinó la realitat que voldríem.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

———————————————————————————————–

(si cliqueu al damunt, la imatge creix)

La primera cosa bonica del dijous 7 de maig és la imatge de Sinisa Mihajlovic (*) entrenant-se en solitari, amb menys cabells i més prim. Sembla que ha passat una eternitat des que el seu cas acaparava l’atenció de tots els mitjans i ens resultava difícil trobar alguna cosa que fos més dolorosament simbòlica. La fragilitat de l’home fort. El guerrer que lluita des d’un llit. Després ens ha arribat allò que era impensable. S’han imposat noves unitats de mesura pel patiment i la malaltia s’ha consolidat a escala 30.000:1. Tot allò que passa més enllà dels confins de la pandèmia sembla de sobte llunyà, aliè, situat (com diria un locutor de ràdio) en un territori amb el qual ja no estem familiaritzats. Però l’experiència del dolor no és mai col·lectiva. És la suma de totes les experiències individuals que li planten cara. És una orquestra d’instruments que toquen i que mai paren. És el que llegeixes i veus cada dia: una dona de 104 anys supervivent d’un càncer i del Covid-19 que ens aconsella que beguem vi negre, una nena de 5 anys que al final de la darrera sessió de quimioteràpia és festejada a distància pels clàxons de cent cinquanta cotxes, i aquest home que corre en solitari, com tothom, perseguit per la seva ombra. La resistència no és un ideal, és una pràctica. No és un ensenyament, és un exemple. Perquè, us ho cregueu o no, sobreviure és també un acte de fe.

(*) Entrenador del Bologna F.C. nascut a Sèrbia el 1969 que el juliol de 2019 va haver de deixar la banqueta a causa d’una leucèmia greu.

(vegeu i escolteu aquí l’article en versió original)

——————————————————————————————

(La sèrie continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!