Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

28 de febrer de 2020
0 comentaris

Eduard Márquez: l’home que escriu (i 4).

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior apunt el teniu aquí)

El 18 de gener de 2013 l’escriptor Enrique de Hériz va publicar aquest article a El Periódico:

“Pamplinas”

Conozco a unos cuantos buenos escritores que están sin escribir. Cuando les preguntas, todos tienen razones supuestamente pasajeras: los hijos; las mil cosas que hay que hacer para ganarse la vida; el hundimiento de expectativas que, en estos últimos años, ha representado la superposición de capas de eso que llamamos crisis: la global, la local, la cultural, la digital y qué sé yo cuántas más. Te lo cuentan con la mirada perdida, presos de una tristeza relativa, como si hablaran de una enfermedad nueva en fase de diagnóstico reservado, una tragedia a la que solo se puede oponer paciencia. Quietos todos y un poco asustados, como un flan en el molde.

He dicho «buenos» escritores. Para despejar la parte subjetiva del calificativo, digamos «profesionales»: gente de oficio, acostumbrada desde mucho antes de la crisis a sobreponerse a las dificultades de un contexto nunca demasiado propicio porque, aunque a veces se quisiera aparentar lo contrario, escribir en este país nunca había sido rentable. Y sin embargo están ahora en esta especie de apático encogimiento colectivo de hombros.

Sé de qué hablo; soy uno de ellos. O lo he sido. Llevo un tiempito pensando que deberíamos tener exactamente la reacción contraria.

Suelo ofenderme cuando oigo el lugar común de que una crisis solo es una ocasión para reinventarse. Son pamplinas que solo pueden decir los que están por encima de la línea de flotación de este buque fantasma en que se ha convertido el Estado del bienestar.

Pero hay que estar muy ciego para no ver que este, precisamente este, es el momento que la condenada Historia nos brinda para escribir la mejor novela de nuestra carrera. La novela salvaje. La que a lo mejor no nos atrevíamos a escribir cuando, aunque lo negáramos, la comodidad de publicar se superponía a la aventura de creer. Volver a escribir una primera novela tantos años después, tantos libros después, con la incertidumbre del destino que le vaya a corresponder y la certeza enloquecida de que lo único que de verdad nos importa es escribirla.

 

“Aquest article em va canviar la mirada que jo tenia fins aleshores de la vida creativa.”, em diu. I me’l crec. Feia ja dos anys de la publicació de “L’últim dia abans de demà”, el seu últim llibre, i tenia molt clar que havia arribat l’hora de fer el salt. Cap endavant o cap el buit, tant se val.

Les cartes, doncs, estaven tirades. Hériz ho va saber sintetitzar d’una manera excelsa: la millor novel·la de la nostra carrera, la novel·la salvatge… I com que l’únic que de debò compta és escriure-la, Eduard Márquez s’hi llança de ple, sense mitges tintes: “S’han acabat les angúnies per si publico o no: ja no soc un escriptor; seré un home que escriu”. I s’embranca en la idea de fer la gran novel·la de la Transició a Barcelona. Dotze anys -la dècada dels setanta- en què tot semblava possible i que probablement entre tots vàrem malbaratar. Per això, aquesta és una història de derrotes i decepcions que només es pot escriure des de dintre i des de la totalitat.

Li pregunto si amb el que m’acaba de dir es pot considerar aturada la seva relació amb el món editorial. Ho matisa: “La idea no és publicar o deixar de fer-ho, sinó desprofessionalitzar-se: no patir pels avançaments, o pels drets d’autor, o per si et descataloguen obra anterior, no entrar en el cercle de xerrades, presentacions i saraus similars. Ser escriptor de ple dret i en ple rendiment”

Convenciment, doncs. I també molta ambició. Una virtut que té avantatges perquè et permet conquerir cims, però que et pot arrossegar cap el fracàs. No em vull imaginar com hauran estat aquests anys d’alts i baixos, de recerques i troballes, d’estímuls i cansament fins al bloqueig d’ara. I no m’estranyaria gens que algun dia Márquez ho expliqués. Com un apèndix, possiblement, de la novel·la. Ben mirat, es tractaria només de reproduir amb molt poques acotacions més la llibreta on, des que el projecte va començar a prendre cos, va enganxant frases, retalls de premsa, fitxes de llibres, imatges significatives, pensaments, resums de converses … La radiografia d’una sensibilitat -també d’una ambició- atrapada a les pàgines d’un quadern que m’ensenya orgullós i que l’acompanya totes les hores, arreu on vagi, perquè les idees són pertot, esperant que algú les atrapi i se les faci seves.

Com que sé que estic davant d’un home que no deixa res en mans de l’atzar li pregunto, intrigat, per la samarreta que portava el dia del Romea -negra i amb la figura d’Olivia, la nòvia de Popeye– amb la certesa que al darrere hi ha una explicació.

I, certament, quan em passa un paper amb la imatge que reprodueixo aquí sota m’adono que les meves conjectures no anaven errades. “No és una Olivia qualsevol. Fixa’t que porta una samarreta amb les lletres GAC escrites. Ningú se’n va adonar -era pràcticament impossible de veure-les-, però per a mi era molt important que hi fossin”.

Abans que li pregunti què vol dir GAC s’avança i em parla del MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament), el grup de Salvador Puig Antich que, pel que he anat deduint entre avui i el dia del Romea, tindrà un protagonisme important en la novel·la. Les sigles GAC (Grups Autònoms de Combat) varen estar associades a les del MIL fins que es varen escindir. El grup editava una revista que es deia CIA l’últim número de la qual, el 3, el van començar a preparar fins que es va interrompre quan hi havia fetes unes quantes pàgines, molt poques. I ell les té. En una d’aquestes pàgines hi havia justament aquesta imatge de la senyoreta Olivia amb les tres lletres a la pitrera.

“Per a mi era important dur-la no solament perquè està vinculada al MIL, sinó perquè soc i vull continuar sent un Grup Autònom de Combat (literari), és a dir un GAC (l), amb les minúscules entre parèntesis que agradaven tant als grupuscles d’extrema esquerra de l’època.” Per la manera com s’explica intueixo que aquest matís és important perquè amb aquella samarreta la seva intenció no era reivindicar una organització política concreta sinó utilitzar el seu afany de lluita i de combat contra la realitat imperant per dir-hi també la seva. Per posicionar-se.

No li ho dic, però tot plegat em fa pensar en “Dios lo ve”, un llibre deliciós d’Oscar Tusquets que predica el rigor pels detalls. Encara que no els vegi (o entengui) ningú perquè, com va dir-li l’arquitecte Sir Edwin Lutyens a un dels seus ajudants que dissenyava amb descurança un element de la façana d’un edifici que quedava gairebé ocult, Déu ho veu tot. I amb això ja n’hi ha prou per haver de fer les coses com cal.

S’acosta l’hora de dinar. Des que he arribat han passat ja tres hores i mitja i encara podríem continuar xerrant unes quantes hores més. Ho deixo aquí, però. M’adono que he rebut una bona pila d’estímuls i que el que ara toca és que els deixi reposar una mica i comenci a ordenar les meves impressions sobre tot plegat. És el que he intentat fer al llarg dels apunts -cinc amb el d’avui, que tanca la sèrie- que he anat publicant des del 3 de febrer.

De tot plegat em queda la sensació d’haver estat en contacte amb un home convençut de la solidesa del projecte que porta entre mans: la novel·la que escriurà i que algun dia (un dia que no crec que sigui gaire llunyà) un munt de gent llegirem. Una novel·la que, tal com vaig explicar en l’apunt anterior, no només té frase inicial i final. També té títol. Es dirà “Potser”, em diu. Com l’acte del Teatre Romea.

“Fins ara els títols de gairebé tots els meus llibres eren sintagmes nominals. Ara em fa gràcia fer servir un adverbi i prou.” S’atura un moment i continua: “Perquè si algun mot pot resumir el que estic fent en els darrers anys, aquest és, sens dubte, ‘potser’. Me’l trobo per tot arreu: potser me’n sortiré, potser ens vàrem equivocar durant la Transició, potser hauríem d’haver engegat a pastar fang moltes més coses, potser hi vàrem dipositar massa il·lusions, potser m’hi hauria de repensar, potser…”

Puc entendre perfectament els dubtes i vacil·lacions que hi ha darrere d’aquest ‘potser’ que a Eduard Márquez li agrada com a títol. Sé, però, que al final d’aquest camí, llarg i tortuós -també profitós i enriquidor- el resultat serà dels que justifiquen les angúnies de tot el recorregut.

I això ho afirmo sense ni un ‘potser‘: SEGUR.

 

(IMPORTANT: si cliqueu al damunt de les imatges veureu que es fan una mica més grans) 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!