Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

25 de febrer de 2020
0 comentaris

Eduard Márquez: l’home que escriu (3).

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior apunt el teniu aquí)

“Els motius? El primer era aclarir-me jo mateix, saber on m’havia ficat”, em diu. I aquí és on entra en escena Fèlix Riera, que durant uns quants anys va ser el director editorial del Grup 62 on ell publicava: “Una persona que sempre ha cregut en mi”.

Una aparició que, com passa a les bones novel·les, arriba gràcies l’atzar d’una trobada pel carrer de fa uns mesos. “Què estàs fent ara?” I ell li aboca tot el que ha fet aquests darrers anys i la situació d’aturada forçosa que viu des de fa uns mesos. Llavors Riera, que ara dirigeix la Fundació Romea per a les Arts Escèniques, li fa la proposta que menys es podia imaginar: “Això ho hauries d’explicar al teatre en una de les sessions que fem un dilluns de cada mes.”

I quan veu que vacil·la i no s’acaba de decidir fa un pas més i li proposa directament el 20 de gener. Sense marxa enrere. Una bona data perquè l’obra que s’hi estava representant -el Lorca de Lluís Pascual i Núria Espert– tenia pocs elements escenogràfics que eren fàcils de retirar: “Tindràs tot l’escenari per a tu, Eduard. Sense res que distregui l’atenció dels que vinguin a escoltar-te.” I així va ser.

Un altre motiu que m’exposa Márquez és la necessitat de carregar piles, d’arreplegar energia per continuar. I me’l crec. Però em crec encara molt més el que em diu tot seguit: “… i per generar debat”. S’atura en sec i espero que continuï, però ja veig que per aquesta banda el silenci continuarà. Potser perquè això de generar debat, somoure consciències i obrir espais de controvèrsia no és una fruita gaire habitual en l’època que vivim.

Ja he dit que la visita a casa seva la vaig fer vuit dies després de l’acte del Romea i fins aquell moment havien aparegut a la premsa tres o quatre columnes informatives de to elogiós però amb poques aportacions útils al debat. Ara, quan redacto aquest apunt, ja ha passat un mes i, certament, del bloqueig creatiu d’Eduard Márquez se n’ha parlat en uns quants mitjans més -televisió inclosa- però juraria que el debat de debò encara està per estrenar.

I per debat considero, per exemple, que algú digui que ja ha passat per situacions així i que se n’ha sortit. O que tot plegat són excuses de mal pagador i ganes de fer el mec. O que algú entri a fons en el gran tema: ¿es pot ser avui escriptor professional en català i viure de la literatura?. El debat, a fi de comptes, de totes les èpoques i molt especialment d’aquesta: ¿quin valor té avui un escriptor? ¿i la literatura?

Em comenta alguns detalls tècnics sobre els quals dubta: ¿Novel·la coral tipus ‘Manhattan Transfer’ de Dos Passos? ¿Panoràmica d’un temps i d’un país estil Dickens a ‘Una història de dues ciutats’? ¿Història amb un a família com a fil conductor tipus ‘Les correccions’, de Jonathan Franzen? També em parla d’Almudena Grandes i de la sèrie de cinc novel·les que ha publicat fins ara sobre la guerra civil, que ella descriu com ‘episodios de una guerra interminable’

D’algun d’aquests dubtes ja ens en va fer cinc cèntims al Romea. L’opció Franzen, per exemple, al voltant d’una família, la va començar a treballar en el conte ‘Garmish-Partenkirchen’, publicat el 2017 en una antologia de textos que va editat Rata. Em parla també d’un conte que va publicar a la revista ‘Sàpiens’ amb el títol ‘Diumenge de Rams” i que ens va llegir el 20 de gener. En les dues històries apareix un tal Lluís que sembla que podria donar molt de joc dintre del projecte que porta entre mans.

Després de veure el munt de llibres i documents que ha aplegat i de sentir com m’exposa aquests dubtes de caire tècnic començo a entendre ja el seu bloqueig. Si més no començo a sentir-me atabalat. Tanmateix, no tot són incerteses: Eduard Márquez té molt clar l’alfa i l’omega de la seva novel·la. El text que l’obrirà i el que la tancarà.

El primer és el paràgraf inicial d’‘Una història de dues ciutats’, de Charles Dickens: “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat; l’estació de la Llum i la de les Tenebres; era la primavera de l’esperança i l’hivern de la desesperació; tot se’ns oferia com a nostre i no teníem absolutament res; anàvem tots directament al Cel, tots ens precipitàvem cap a la direcció contrària.”

El segon, el que la tancarà, és de Max Aub: “Hoy se ha olvidado mucho, dentro de poco se habrá olvidado todo. Claro está que, a pesar de todo, queda siempre algo en el aire” (‘El laberinto mágico, VI. Campo de los almendros, 1967).

Li dic que ja és molt, saber com ha de començar i com ha d’acabar la feina. I que les dues frases que ha triat em semblen difícilment refutables com a pòrtic i comiat del seu projecte de narrar la transició espanyola des de dins. Llavors m’ensenya l’habitació plena fins al sostre de caixes amb llibres seus que ja no tenien lloc en els magatzem dels editors i que ell ha volgut salvar de la destrucció. Una vintena de llibres publicats des de 1991 cadascun, en el seu moment, amb la dosi incorporada d’angoixa per si es publicaven o no. Una angoixa que fa temps que ha superat: “Ja no em preocupa publicar”, em diu.

I tot seguit em parla de ‘la novel·la salvatge’.

Me’l miro esperant que m’ho expliqui, això, perquè intueixo que ens acostem al nucli dur de tot plegat.

‘Un article em va salvar la vida’, afegeix.

I llavors em parla d’Enrique de Hériz.

(Continua -i s’acaba- aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!