Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(L’anterior apunt el teniu aquí)

L’escriptor com a atleta.

L’explosió d’energia dels cent metres, la condensació màxima de l’esforç en una mica més de deu segons. O el puny d’un dansaire Cassius Clay com un fibló al rostre del contrincant. El conte; és a dir, la cursa de velocitat, l’impacte.

Una mica més endavant en el temps, la combinació en proporcions exactes de tècnica, força, instint i resistència. Precisió de laboratori: Sebastian Coe a Moscou 1980 a la final dels mil cinc-cents, la prova reina del mig fons. La novel·la breu; es a dir, la maduresa i l’equilibri.

I sempre, com un baix continu que manté en tensió la corda interior, les lectures per mantenir els ulls ben oberts i la poesia per mantenir la llengua àgil. Amb el complement, si s’escau, d’una sessió de saxo —Coltrane, segurament– per buidar-se del tot. Una estona només, mig amagat entre els abrics d’un armari perquè els de casa dormen…

Fins que arriba el dia de plantejar-se les coses: o continuar per rutes conegudes o tancar la barraca. Que és tant com dir fer balanç i mirar de començar novament, però des de molt més amunt. En l’esforç i en l’exigència. La tria de l’atleta: o silenci o marató.

El 2014 Eduard Márquez ho va tenir molt clar: tancaria el cercle que havia començat en la dècada dels noranta amb una reescriptura dels contes que havia publicat fins aleshores. D’aquí va sortir un llibre amb una fotografia a la portada plena de personatges desorientats que es va dir ‘Vint-i-nou contes menys’. I amb la feina enllestida, via lliure cap a la marató.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

Una metàfora, la de l’escriptor-atleta, impossible en la vida real però que a Márquez li va bé per explicar-me els inicis del seu gran projecte, la seva marató personal: “m’he proposat escriure la història de la transició des de dins”. Una novel·la que tindrà uns quants (molts) centenars de pàgines amb un escenari principal, la ciutat de Barcelona, i centrada en un període molt concret en el qual, efectivament, va passar tot el que havia de passar a casa nostra per fer el salt del ‘tardofranquisme’… cap al no res. O, més exactament, cap a la decepció i la derrota.

I amb unes dates límit molt concretes: per una punta, l’assalt al despatx del rector de la Universitat de Barcelona -amb el bust del dictador que surt volant per la finestra- el 17 de gener de 1969; i per l’altra, la primera investidura de Jordi Pujol i Soley com a president de la Generalitat de Catalunya l’abril de 1980. Gairebé dotze anys en el transcurs dels quals, efectivament, tot plegat (i tots plegats) va canviar com un mitjó.

El primer pas del recorregut és el que indica el manual: documentar-se. I això, a can Márquez, vol dir dues prestatgeries de la biblioteca carregades de punta a punta d’una paret a l’altra amb uns centenars de llibres ordenats per temes. I el despatx, al costat, amb unes quantes piles més de llibres, monografies, carpetes, discos i pel·lícules dels setanta. Tot perfectament endreçat i classificat. La majoria llegit i resumit en fitxes o en llibretes. I l’espai, allí mateix, on fa estació el material acabat d’arribar, les lectures que encara estan pendents o les dades que cal verificar.

M’ensenya les joies de la col·lecció: un munt de textos fotocopiats amb informes interns de la policia, dels jutjats, dels grups polítics d’esquerra i d’ultradreta, notícies de premsa, notes oficials… I els dietaris que li han deixat en dipòsit unes quantes persones significades. “Hi ha molta gent que creu en el que estic preparant”, em diu.

Lògic: el saben tossut de mena i convençut de la importància del que porta entre mans. Per això confien que farà un bon ús de tot el material –tot el dolor, totes les esperances, totes les desil·lusions, tots els secrets– que li confien. Tant ho saben, que en farà un ús adient, que de tant en tant algú li fa arribar missatges subtils a propòsit de segons quins assumptes delicats. Missatges que no són esmenes a la totalitat, només avisos quan en algun moment pot vorejar territoris minats: ‘jo no continuaria per aquí, Eduard’, ‘això deixa-ho, que encara no és el moment’…

Llibres i documents sobre moviments clandestins a les fàbriques i als barris, sobre els col·lectius feministes, els llibertaris, el moviment gai, la música o el teatre. Els pacifistes, els objectors i, a l’altra banda, els que van optar per la lluita armada; els que en algun moment van decidir ‘tocar ferro’. I Salvador Puig Antich i el MIL, una part de la lluita d’aquells anys que, pel que m’explica, em fa la impressió que a poc a poc va creixent amb força dintre del projecte d’Eduard Márquez. D’escriure, de moment, no gaire. Documentar-se és llegir, parlar amb un munt de gent, buscar pels arxius, per les biblioteques… En tots els projectes. I en aquest, més.

Fins que arriba un moment, encara no fa un any, que el corredor de la marató sent que s’ha d’aturar. No és cansament, però la màquina no rutlla. Se sent atapeït i no sap com continuar. Això en el món dels músics té un nom: és el ‘trac’. En el dels escriptors el nom potser no és tan sofisticat però també fa respecte: el bloqueig.

M’ho explica ara al menjador de casa seva amb la mateixa convicció que ens ho va explicar als que el vàrem anar a veure uns dies abans al Romea. Els factors de la paràl·lisi són quatre: l’excés de material acumulat (allò de ‘l’embarras du choix’, que diuen els francesos); la necessitat de fixar on són els límits entre la realitat i la ficció, fonamental en un procés que ha de cristal·litzar en una novel·la; saber de quin repertori de recursos tècnics cal tirar mà per navegar enmig de tot aquest material i arribar a bon port; i, finalment, el quart factor; potser el més delicat: la implicació emocional de l’autor amb el projecte, el compromís adoptat amb les persones que han dipositat en ell la seva confiança i, sobretot, els seus secrets. “Un munt de gent a la qual no puc fallar”, em diu a tall de conclusió.

Tinc moltes preguntes, encara. Aniran sortint al llarg d’aquest matí tan especial a casa seva. Però ara el que m’interessa és continuar amb la trobada al Teatre Romea. Saber què era el que pretenia i, sobretot, que em digui si l’objectiu el considera acomplert o no.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!