Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Mira que en fa d’anys que em dedico a recopilar esqueles peculiars, però em sembla que no exagero gens si dic que aquesta de la reusenca senyora Banús és, de llarg, la més estrambòtica de la col·lecció. Tant, que no vaig dubtar gens a fer-li una fotografia i penjar-la a Twitter amb un èxit de retuits i comentaris mai vist pel que fa a la meva activitat habitual a les xarxes socials.

Fins i tot algú em va comentar dies després que en un informatiu matinal de TV3 s’havia comentat aquella esquela tan especial que estava fent furor a Twitter…

Pel que em va arribar a través d’alguns comentaris de gent que coneixia el tema sembla que la família de la difunta és molt popular a Reus –de fet, l’esquela es va publicar també a la premsa local de la capital del Baix Camp— i de manera molt especial l’autor del text: en Pere Campí, el fill de la senyora Banús. Fins i tot em varen explicar algunes tafaneries sobre els Campí-Banús però jo, que pretenia només que una esquela d’aquell tipus no passés desapercebuda, un cop escampada la notícia ja no vaig tenir cap interès per entrar en enraonies i històries que ni em van ni em venen.

De fet, una persona em va dir per Twitter que no li semblava gaire correcte que em dediqués a escampar intimitats familiars sobre les quals no tinc cap dret adquirit. Seguint el meu costum de no respondre mai a la xarxa aquest comentari el vaig deixar penjant, però el reprenc aquí per rebatre’l dient que quan algú publica un text en un diari -ja sigui un article, una carta al director o, com ara, una esquela- una de les conseqüències lògiques que se’n poden derivar és que la gent el llegeixi i arribi a les conclusions que li semblin més oportunes.

Dit d’una altra manera: estic convençut que obrant d’aquesta manera no violo cap intimitat ni menystinc el respecte que es mereix una família en la qual hi ha hagut una defunció. Per tant, continuaré fent el mateix cada vegada que trobi que me’n donen motius. Tot i que, francament, aquesta esquela de la senyora Edelmira Banús de Reus situa el llistó en un nivell molt alt i dubto que es pugui superar…

Com he dit en algun apunt d’aquesta sèrie que ara s’acaba, la meva col·lecció d’esqueles curioses va creixent a poc a poc. En aquesta ocasió m’he centrat en les que són de publicació periòdica, però en tinc moltes més de les que es publiquen de manera esporàdica quan s’ha produït la mort de la persona en qüestió. D’aquestes espero parlar algun altre dia amb la seguretat –ja us ho avanço– que donaran també molt de joc. Ja ho veureu…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!