Totxanes, totxos i maons

Llegint “Viatjar lleuger”, de Gabriele Romagnoli (vegeu aquí), m’assabento que el 20 de juny de 1935 una llei promulgada pel govern de Mussolini va implantar a Itàlia els ‘dissabtes feixistes’ que consistien en aturar l’activitat laboral a la una del migdia i dedicar la tarda, joves i grans, a activitats físiques; principament gimnàstica i formació premilitar.

Vegeu-ne aquí una mostra ben eloqüent:

Això m’ha portat a la memòria el que aquí es va denominar ‘setmana anglesa’ i que venia a ser una cosa per l’estil de l’invent mussolinià però deixant la tarda del dissabte lliure a la voluntat de la gent. Sense animalades militaristes, vull dir.

Durant els primers anys de la meva infantesa els dijous a la tarda es feia festa a l’escola i el dissabte era dia lectiu. Aquesta situació va canviar cap a la primera meitat de la dècada dels seixanta quan les escoles varen començar a fer festa la tarda del dissabte. Juraria, doncs, que el món educatiu va ser pioner en la implantació de la ‘setmana anglesa’ i que aquest fet -i els ajustaments en les rutines familiars que va comportar- va ser l’element accelerador del canvi a la resta de la societat del moment fins que, anys després, la setmana laboral es va reduir al període dilluns-divendres.

Recordo que en el ram de la construcció -si més no en les grans obres- el dissabte pel matí es treballava a mig gas. Per una banda perquè era el dia que es pagava ‘la setmanada’ i, per tant, més aviat o més tard del matí arribava a l’obra el pagador amb els sobres i l’atenció del personal es centrava en el moment que el ‘listero’, l’home que juntament amb l’encarregat de l’obra portava la comptabilitat -en una llista, d’aquí el nom- de les hores que feia cada treballador i, per tant, dels diners que anaven als respectius sobres.

Una altra de les activitats que singularitzaven el matí del dissabte era l’esmorzar, que solia durar més que els altres dies i que aplegava a tot el personal. Generalment es feia a la planta baixa o en algun lloc on es pogués fer foc sense perjudicar res ni ningú. Per escalfar-se, si era hivern, o , senzillament, per si algú volia torrar alguna llesca o escalfar carn, sardines, arengades o embotits (encara les recordo, aquelles ‘morcillas’…)

Vaig tenir la sort de viure uns quants esmorzars d’aquest tipus en una obra que vaig fer -avançats els anys setanta- als afores de la ciutat de Tarragona en la qual el vigilant de nit havia muntat un petit hort en el solar del costat del qual sortien tomàquets i alguna peça de verdura per acompanyar els esmorzars sabatins. Uns esmorzars que s’acabaven amb una Fària gallega, que eren les més valorades pels entesos.

L’A., que treballava a Barcelona en un laboratori farmacèutic, va fer ‘setmana anglesa’ fins ben entrats els anys setanta. Recordo que un cop cada mes i mig o dos mesos l’esperava a la sortida a les tres de la tarda amb un heroic Renault 4-L familiar per anar cap a Perpinyà, Ceret, Amélie-les-Bains o el Voló a veure cinema prohibit (si voleu més detalls entreu en aquest apunt de fa quinze anys).

Contemplat amb perspectiva la ‘setmana anglesa’ va ser un fenomen que va durar uns deu anys i que de seguida va cedir el pas a la festa completa del dissabte fins al punt que molta gent de cinquanta anys o menys confonen aquest concepte amb el que ara tenim.

És un cas similar al concepte ‘terra d’escudella’ que, com vaig explicar en aquest apunt, molta gent el relaciona amb un programa infantil de televisió sense saber que el concepte ve de bastant més enrere i d’un àmbit temàtic molt diferent.

En fi, batalletes de cap de setmana perquè no quedin del tot en l’oblit unes quantes coses que, si no fos perquè encara alguns en fem memòria, per a molta gent serien fàbules sense cap contacte amb la realitat.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!