Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
De Vespa a Piaggio (disset anys després, canvi de moto).
Un dia de la setmana passada vaig estrenar moto. Un esdeveniment que sempre és digne de remarca però que crec que en el meu cas ho és encara una mica més perquè les circumstàncies m’han obligat a retirar la Vespa -la tercera que he tingut- i comprar una moto nova, també de tipus ‘scooter’, després de disset anys de funcionament impecable.
El que anomeno ‘circumstàncies’ és simplement (o no tan simplement) la prohibició de circular per Barcelona a partir de l’1 de gener perquè sembla que l’antiguitat del vehicle que tragino el converteix en un element pertorbador del medi ambient de la meva ciutat.
Com que tard o d’hora havia de passar una cosa així m’ho he pres amb filosofia i he dit adéu a un vehicle que des del 18 d’octubre de 2002 m’ha acompanyat al llarg de 95.210 quilòmetres que són els que, quan la vaig jubilar, marcava el comptador numèric de la Vespa. La mítica Vespa vermella com un Ferrari que, amb protagonisme principal o secundari, ha aparegut en uns quants apunts d’aquest Bloc.
Si sumo tots els quilòmetres que fins ara he fet amb les tres vespes em surt un total de 232.890 quilòmetres en quasi trenta-vuit anys ja que la compra de la primera -ho vaig explicar aquí– la vaig fer la vigília de Nadal de 1981. Dit d’una altra manera: una mitjana de quasi disset quilòmetres diaris, sempre per ciutat, que no està gens malament perquè demostra que la fama de persona hiperactiva que tinc entre els qui em coneixen es deu en bona part a disposar d’un vehicle que m’ha ajudat a fer de tot i a anar a tot arreu ràpidament.
Malgrat la veterania, la nova moto -que per començar ja no és Vespa sinó de la marca Piaggio, que és com una cosina germana- m’està obligant a fer un procés d’aprenentatge com si fos la primera vegada que circulo damunt de dues rodes. L’explicació és molt senzilla: després de trenta-vuit anys damunt de motos dotades, com Déu mana (o manava, vaja), de maneta d’embragament amb canvi de marxes, roda de recanvi i pedal de fre sota del peu dret em trobo que ara he d’oblidar a correcuita tots els hàbits adquirits i aprendre a moure’m amb una moto que es condueix únicament amb la maneta del gas.
Una altra novetat -aquesta ràpidament assimilada- és el sistema per engegar-la, que ja no requereix la clàssica ‘patada’ tan motorística (però, alhora, tan incòmoda físicament a mesura que ens anem fent grans), sinó que es posa en acció només prement un botonet.
Més canvis: m’he d’acostumar al fet que aquesta moto pesa més que l’anterior, que el sistema de cavallet per aguantar-la dreta és molt diferent del que ja tenia per la mà, i que el fet de tenir les rodes d’un diàmetre més gran fan que la reacció de la moto al control del manillar en els canvis de direcció sigui diferent a la que tenia memoritzada fins ara. Grrr…
Una cosa que he perdut definitivament, però, és el portaequipatges. Un portaequipatges també com Déu mana que en la Vespa anterior era una petita meravella de simplicitat i esperit pràctic que em permetia tranportar sense problemes coses voluminoses com, per exemple, el cistell d’anar a la plaça carregat fins dalt de fato. Vegeu en la imatge d’aquí sota a què em refereixo:
En aquesta fase d’adaptacions ens queda per resoldre encara que l’A. assimili el sistema d’enfilar-se i baixar d’una manera còmoda, tot i que em sembla que en els propers dies l’acabarem d’afinar. En tot cas, si aquesta Piaggio ha de durar disset anys com la seva predecessora Vespa tenim temps per anar-nos-hi adaptant. Ens agafarà amb 86 i 87 anys, que encara són edats per gaudir les noves i inimaginables meravelles que la tecnologia motorística d’aleshores ens reservarà als aficionats a posar el cul damunt d’un estri de dues rodes, donar gas i circular pel món. O per Barcelona, vaja, si la senyora Colau d’aleshores no ens ho torna a prohibir.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Magnífic epitafi per una VESPA que mereixeria estar en el museu VESPA
https://www.youtube.com/watch?v=wRBaoXFvJhw
que suposo deus haver visitat en un dels teus múltiples viatges a Itàlia.
Malauradament, els meus anys de traumatòleg en actiu, van fer que agafés terror a la conducció de la moto. Eren temps que no hi havia casc i la quantitat d’accidentats (lleu, greus i mortals) que veia cada dia que estava de guàrdia a Traumatologia del la Vall d’Hebró va excloure aquests tipus de vehicle per la unitat familiar fins que els fills varen ésser majors d’edat.