Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

Avui fa cent anys que el diari ‘La Publicidad’ va publicar la primera de les ‘Converses Filològiques’ que Pompeu Fabra hi va publicar al llarg d’uns quants anys.

Si heu seguit els dinou apunts d’aquesta sèrie que tanco avui ja haureu vist prou detalladament com es desempallegava el Mestre a l’hora de comunicar els canvis que la llengua estava vivint en aquells anys als veritables usuaris de la reforma: la gent del carrer.

Una mostra més del concepte de modernitat que tan lligat està a la figura i l’obra de Pompeu Fabra.

Aquí sota trobareu, doncs, aquella històrica primera ‘Conversa’. De tot plegat ara fa cent anys i, tanmateix, moltes de les coses que aleshores eren motiu de comentari, consulta o controvèrsia avui continuen gairebé amb la mateixa vigència.

Conversa 1, OC p. 137-138; 18 de novembre de 1919

PER LA PURESA DE LA LLENGUA
ELS CASTELLANISMES

L’obra de redreçament del català literari és sobretot una obra de descastellanització i en la majoria dels casos és la llengua antiga que ens dóna el mot o el gir amb què cal reemplaçar el mot o el gir castellà. D’aquí el nombre creixent d’arcaismes de la llengua escrita actual.

A molts poden semblar excessivament nombrosos els manlleus fets al català medieval. Però és sens dubte perquè no tenen una idea exacta del grau de castellanització a què era pervinguda la nostra llengua durant els segles que ha estat supeditada a la castellana. Els castellanismes del català modern són incalculablement més nombrosos que no permet d’albirar un examen superficial de la llengua.

N’hi ha que són ben fàcils de reconèixer, com és ara puesto, cuento, ruedo, mots que llur forma sola delata immediatament corn a forasters. Però ja costen més de descobrir aquells que tenen una forma que pot ésser igualment catalana i castellana, com tonelada o bé aquells que han estat investits d’una forma catalana, com estribació.

En el cas dels mots tonelada i estribació, per titllar-los de castellanismes ens cal posar esment que són derivats de tonel i estribo, com, en el cas d’un mot com hermós, en el fet que la pèrdua de la f inicial llatina és una transformació fonética estranya al català, en el qual per consegüent un mot com formosus podia donar formós o fermós, però mai hermós, que no és sinó una catalanització del mot castellà hermoso. Però després hi ha, encara, castellanismes, com enterar, que solament ens són revelats per llur absència en els textos antics i pel fet de trobar-hi les idees que avui denoten expressades constantment per altres mots; castellanismes, doncs, la descoberta dels quals exigeix un estudi pregon de la llengua.

I, encara, sense sortir del lèxic, hi ha una classe de castellanismes més difícils de descobrir i que són potser els més humiliants. Són els que consisteixen, no en el manlleu d’un mot foraster, sinó en el canvi de significació d’un mot català sota la influència d’un mot castellà. Al verb lliurar, per exemple, li havem donat la significació de deslliurar, que té el verb castellà librar; al verb remetre, la significació de trametre, que té el verb castellà remitir.

En aquestes notes diàries tractarem de donar una idea de com és gran el nombre de castellanismes de la llengua actual i de demostrar així la necessitat de recórrer abundosament a l’arcaisme, posat que no vulguem acontentar-nos amb una depuració soma de la llengua, consistent en la sola extirpació dels castellanismes més aparents.

————————————————————————————————–

MOLT IMPORTANT: En el Portal Pompeu Fabra (aquest) podreu accedir directament –en format pdf (aquí)–  a totes les Converses filològiques tal com apareixen publicades a les Obres Completes.

—————————————————————————————————

(Aquesta serie que des del 21 de febrer ha estat dedicada a commemorar els cent anys de les ‘Converses filològiques’ de Pompeu Fabra s’acaba aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!