Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comenca aquí)

Les encertades paraules de Pilar Parcerises en el seu article (vegeu el final de l’apunt anterior) es referien a un fet que des del primer moment que vaig tenir notícia del que pretenia fer Antoni Tàpies em va interessar molt: la dimensió tecnològica que estava estretament associada a la solució formal del monument. Una dimensió que, precisament, en l’exposició del Paranimf de la Universitat de Barcelona s’explicava amb molt detall i que no amago que va ser la raó per la qual vaig visitar la mostra unes quantes vegades.

Ras i curt: aquell homenatge a un creador com Picasso, anticonformista i antidecorativista per definició, Antoni Tàpies el va resoldre atorgant el màxim protagonisme a uns mobles –un sofà, unes cadires– dels que al principi del segle XX hi havia en tots els pisos de la burgesia. Uns mobles travessats per unes bigues de ferro que donaven al conjunt un suggerent efecte de suspensió i que estaven coberts per la part del darrere amb unes teles blanques en les quals Tàpies, amb la seva característica cal·ligrafia, havia escrit algunes frases atribuïdes a Picasso com, per exemple: “Un quadre no és per decorar un saló, sinó que és un arma d’atac i de defensa contra l’enemic”.

Doncs bé, aquella mostra pública d’un crit inconformista contra una societat basada en l’immobilisme i el confort havia de carregar amb una cruel contradicció: li era imprescindible disposar d’una potent infrastructura tècnica de suport que li garantís el nivell de confort necessari per subsistir.

Això va fer que a sota del monument s’hagués de construir una estació de manteniment que poca cosa tenia per envejar a les exigències d’un departament hospitalari dedicat als neonats. El cub de quatre metres de costat estava format per peces dobles de vidre de seguretat que per la part exterior tenien un sistema de neteja i bombeig automàtic que periòdicament distribuïa una làmina uniforme d’aigua neta d’elements com la calç que es generadora de marques i regalims ben poc decoratius. Al costat de l’estació depuradora hi havia també una instal·lació de climatització interna que, combinada amb la temperatura de l’exterior que detectaven uns sensors, evitava, per una banda, que es formessin condensacions que enterbolissin la contemplació del monument i per l’altra permetia mantenir un microclima estable que aturés el deteriorament natural dels mobles.

(Si cliqueu al damunt, la imatge creix)

En l’exemplar del butlletí “Belles Arts” que es va convertir en el catàleg de l’exposició del Paranimf Carles Camps i Xavier Franquesa escriuen un llarg article, gairebé un exercici d’anàlisi conceptual, en el que especulen amb diverses vies per comparar les obres de Picasso i d’Antoni Tàpies i del qual destaco aquest fragment (a tall només de recordatori diré que el Gernika de Picasso havia tornat a Madrid el setembre de 1981; tot just un any i mig abans):

“Per a nosaltres l”Homenatge a Picasso’ se’ns representava (…) com un interior, un interior destruït, mostrat, tràgic, però un interior. Per tant, una de les obres de Picasso que millor s’hi adeia era el Gernika, també un interior portat a un alt nivell dramàtic.

A partir d’aquesta idea volíem fer una descripció entre objectiva i poètica de totes dues obres i a continuació comparar-les en el pla ideològic.

Picasso pinta una obra sol·licitada on expressa tot l’horror pel drama d’un bombardeig que amb el temps, i en part gràcies a l’obra picassiana, ha esdevingut simbòlic del genocidi d’un poble. L’obra de Tàpies, també d’encàrrec, és en canvi d’un dramatisme més lent, més nostàlgic: relata també una destrucció o, si voleu, una crisi profunda, la d’un tipus de societat que ha cregut fer dels seus objectes l’altar del seu fetitxisme i la garantia de la seva perpetuació, sense ser capaç de comprendre mai la seva pròpia peribilitat. Aquell sofà traspassat per una biga industrial és una metàfora bellíssima i alhora duríssima de les contradiccions d’un mode social.

Gernika seria la destrucció, la mort, l’instant. ‘Homenatge a Picasso’, la decrepitud, l’agonia, el temps.”

Ja veieu quant de joc va donar aquell monument. Fins i tot jo, que aleshores començava la meva col·laboració amb el Diari de Barcelona, em vaig veure amb cor de dir-hi la meva en un article. Ho veureu en el següent apunt que serà, segurament, el que tancarà definitivament aquesta sèrie.

(Continua -i s’acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!