Totxanes, totxos i maons

L’estiu de 1981 diverses institucions, amb l’ajuntament de Barcelona al capdavant, van anunciar la programació d’una sèrie d’actes per commemorar que aquell any -el 25 d’octubre, més concretament- es complia el centenari del naixement del pintor malagueny Pablo Picasso.

Una de les iniciatives més ambicioses i notòries –era el primer mandat dels ajuntaments democràtics i semblava que hi havia diners per atendre totes les idees que sorgien– va ser l’encàrrec a Antoni Tàpies d’un monument en homenatge a Picasso que s’ubicaria en el passeig del mateix nom que separava el Parc de la Ciutadella i l’antic mercat del Born. Una zona que, urbanísticament parlant, aleshores estava encara a mig madurar.

I així va ser: dos anys després -el 19 de març de 1983- es va inaugurar la remodelació general del passeig i, molt especialment, el cub de vidre que Tàpies havia concebut per donar forma a l’encàrrec que li havia fet el consistori.

Pocs dies després de la inauguració el monument feia força goig; si més no, a la fotografia em remeto:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Vint dies després el Paranimf de la Universitat de Barcelona acollia l’exposició “Projectes i realització del monument a Picasso de Tàpies” que organitzava la Facultat de Belles Arts i que es va poder visitar entre el 7 d’abril i el 18 de maig. A primer cop d’ull podia semblar una mica insòlit que s’organitzés una exposició descriptiva del procés de creació d’un monument i de la seva instal·lació, però ateses les característiques i la importància de l’obra era una decisió coherent. Almenys a mi m’ho va semblar quan vaig visitar, unes quantes vegades, la mostra.

Vegeu-ne el cartell que encara conservo:

(si cliqueu al damunt la imatge creix)

Val a dir, però, que l’entusiasme de les esferes oficials pel monument va xocar amb la dura realitat del poc interès -almenys de bon començament- dels vianants i dels comentaris apareguts a la premsa amb una valoració general de to molt més matisat.

El 3 d’abril Arnau Puig publicava al Diari de Barcelona un article titulat “Sentit del monument a Picasso” en el que intentava definir què era exactament, des del punt de vista conceptual, el que havia fet Tàpies. En selecciono el paràgraf final (amb garrotada a Joan Miró inclosa):

“En síntesi: en l’escultura d’en Tàpies la intenció és perpetuar un record, no limitar-se a embellir o adornar un indret. Respecte a ella mateixa és un monument, encara que respecte a la ciutat sigui un ornament, una decoració, com ho són molts dels monuments que podem trobar per la ciutat.

En canvi hi ha moltes escultures i estàtues que no són monuments; són ornaments, puix que no han estat erigides per perpetuar records i sí només per ‘decorar’ indrets (la recent escultura d’en Miró a l’Escorxador, per exemple).”

Uns dies després, el 14 d’abril, Pilar Parcerisas posava el dit a la nafra en un article publicat al diari Avui amb el títol “Un monument a tot confort”. En selecciono dos fragments (el destacat en vermell és meu):

“Aquest projecte ha fet anar de corcoll arquitectes, enginyers i tècnics més enllà de la Casa Gran, per tal de donar permanència -una de les característiques essencials d’un monument- a una obra efímera.

(…)

Conseqüent amb la seva trajectòria artística, l’artista ha rebutjat les matèries nobles usualment emprades en escultures monumentals. Això ha comportat uns problemes tècnics que han hagut de transformar l’acoblament de Tàpies en un monument. Un cub de vidre, una estructura metàl·lica simple, pels tubs de la qual puja l’aigua que després cobreix l’urna, i un ventilador amb resistència elèctrica incorporada, que resol els canvis de temperatura i humitat, que converteix el conjunt en un monument amb aire condicionat, són les innovacions que s’han adoptat amb l’ajut d’arquitectes i tècnics, sense les quals aquest parament no hauria estat possible. Heus aquí la paradoxa d’una obra ‘anticonfort’, que necessita el ‘confort’ per a sobreviure.”

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!