Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

16 de juliol de 2019
0 comentaris

Toni Soler i Xevi Xirgo: dos articles dignes de remarca.

Aquest diumenge en els diaris que jo llegeixo han aparegut dos articles que reflexionen sobre la situació actual del moviment independentista, sobretot després del destrempador episodi dels pactes posteriors a les eleccions municipals, que m’han semblat dignes de remarca.

El primer (aquest) és la col·laboració setmanal de Toni Soler a la darrera plana del diari Ara, en una secció que, tot i dir-se “Fora de test”, per regla general, sol encertar-la de ple. El segon (aquest) és l’article d’opinió de Xevi Xirgo, director d’El Punt Avui, en la secció “A la tres” que apareix, és clar, a la tercera pàgina del diari.

Us els reprodueixo íntegrament aquí sota. Tingueu en compte, però, que els destacats de color vermell són meus.

 

La línia vermella

Toni Soler (Ara, 14 de juliol de 2019)

PACTES. Com diria un burgès dels d’abans, em sembla de mala educació parlar de calés, per tant deixarem estar el tema del pacte de la Diputació de Barcelona. Jo el dono per bo si d’una vegada per totes ens allibera a tots del fals mantra de la unitat. Ningú podrà utilitzar-lo més com a excusa o com a retret, i entre tots potser aprendrem, com els partits unionistes, que la unitat veritable està en l’objectiu i no en les eines, que, ans al contrari, ens són indispensables en la seva diversitat. A Twitter hi ha un bram molt agressiu cap a aquest sistema de partits (tots són nocius, tots són uns venuts, cal fer foc nou) i circula un discurs força trumpista que no crec que sigui saludable. Sobretot perquè la conya de la nova política, que va empènyer Ciutadans i els comuns, ha perdut la seva màgia. Per sort, no tenim cap Trump amb barretina disposat a agafar el relleu de la política tradicional.

PSC. De tot plegat, el millor consol és que el PSC ha pres el relleu de Ciutadans com a referent de l’unionisme. Ho dic amb totes les reserves, perquè els socialistes catalans ja no tenen ganes ni força per afirmar la seva autonomia respecte del PSOE, i a mi maniobres com la de portar Iceta al Senat em semblen altament sospitoses. No sé, per tant, quin PSC ens espera, però crec que tant ERC com JxCat saben que amb aquests s’hi pot parlar – quod erat demonstrandum -, mentre que la primacia de Ciutadans garantia un festival d’histèria, gestos provocatius i mentides organitzades. De fet, no fa gaire vaig estar fent cafès amb dos conspicus socialistes que volien saber com respira el món independentista (i viceversa). Això, amb l’entorn de Ciutadans o del PP, no ho he aconseguit mai.

SENTÈNCIES. El que vaig dir als meus interlocutors socialistes és el següent: és normal que estiguin satisfets per la seva jugada barcelonina, que a més de demostrar la seva habilitat ha aïllat l’únic rival que ara els preocupa de debò, que és ERC. També els vaig dir que l’independentisme té una base electoral i territorial massa forta per pensar que el plet català està resolt. I finalment els vaig dir que molta gent com jo pot estar disposada al diàleg, als matisos, al llarg termini, a reconèixer errors, el que calgui; però que si els presos polítics rebien condemnes llargues de presó, tota maniobra d’apaivagament seria debades, perquè per a moltíssima gent -jo entre ells- s’hauria depassat una línia vermella impossible de digerir. I els vaig dir que esperava i desitjava una resposta popular contundent, massiva i perllongada en el temps, perquè jo mateix -persona d’ordre i de mandra- puc esperar la independència tants anys com calgui, però no estic disposat a romandre quiet i inactiu, i obedient, mentre homes i dones innocents, entre els quals alguns amics, passen els seus millors anys entre reixes per un escarment decidit per les instàncies més fosques i reaccionàries de l’Estat.

I així és com ho veig: quan arribi la sentència, crec que hem d’estar disposats a fer el que calgui no ja pel futur del país, sinó per mantenir estàlvia la nostra dignitat i entregar-la potser masegada, però sencera, a la pròxima generació. I tant de bo aquesta mobilització decidida, que ens posarà a prova a tots, però també al caduc Estat que tenim al davant, reculli la flaire de l’1 d’Octubre i sigui la llavor que necessitem per retrobar la unitat estratègica i tot el que ens falta per convertir una dècada de somnis en l’embrió d’una realitat tangible.

 

La confusió

Xevi Xirgo (El Punt Avui, 14 de juliol de 2019)

Com que aquests darrers dies tots els tertulians i opinadors del país ens hem dedicat a posar de manifest les discrepàncies entre les formacions polítiques independentistes, ara hi ha qui s’ha confós (o que se n’aprofita, és clar) i es pensa que tot plegat és sinònim que l’independentisme és mort. Res més lluny de la realitat. Vostès coneixen algun independentista que arran d’aquestes maleïdes discrepàncies entre partits polítics s’hagi tornat antiindependentista? O que es plantegi votar el PSC, el PP o a Ciutadans? Cap ni un. L’independentisme el que té ara (de fet, ja fa temps) és un problema de lideratges polítics, d’estratègia i de partidismes, però els 2 milions d’independentistes que l’1-O van votar sí hi continuen sent. Ara, malgrat els partits. I si els 2 milions de catalans que cada Diada surten al carrer estan desencantats (que ara em sembla que ho estan) no és pas amb l’independentisme; és, en tot cas, amb els partits polítics que haurien de liderar el moviment. I que la situació sigui complicada, i que els partits es barallin, no és –com voldrien alguns– sinònim de cap dimissió. Explicava l’altre dia que JxCat i ERC han posat aquests dies en marxa tots els seus mecanismes a l’abast (tertulians, opinadors, argumentaris polítics…) per guanyar la batalla del relat. Però l’unionisme ha fet el mateix. Per això no s’estranyin que ara en algunes tertúlies hi hagi qui insisteixi en la teoria aquesta que l’independentisme està frenant, està barallat o, directament, que s’ha mort. No es confonguin. Això ja va passar amb l’operació Catalunya de Fernández Díaz. Van voler donar per mort l’independentisme. Ho van fer amb la retirada de Mas, amb l’exili i la presó, cada cop que al Parlament el govern perd una votació, i ara ho volen fer arran dels pactes postelectorals o arran del pacte de la Diputació de Barcelona. La repressió no para i ens emboira, i ara descobrim que les formacions independentistes es barallen per l’hegemonia d’aquest espai però, insisteixo, no conec cap independentista que n’hagi dimitit. En conec d’emprenyats, d’emboirats, i molts de dolguts, i que estan temptats d’engegar a dida els partits. Però no pas l’independentisme. No es confonguin.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!