Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

24 de juny de 2019
0 comentaris

La música, com l’aire que flueix, natural, nostra… (a propòsit dels 30 anys de Discmedi).

Fa una pila d’anys que conec l’Àlex Eslava. No exagero: parlo del període 1982-1985, quan jo feia a Ràdio Obrera un programa setmanal de música que es deia “Els meus discos” (vegeu aquí). Gairebé quaranta anys, doncs.

Aleshores ell es dedicava a fer de representant -és a dir, promotor, distribuïdor, venedor, propagandista, etc-  de Discos Blau, el segell que Miquel Àngel Sancho acabava de fundar a Palma. Des del primer dia vaig que en vaig tenir notícia em va interessar molt difondre i saber detalls sobre aquell projecte que no podia començar d’una manera més brillant: amb aquell esplèndid disc de Joan Bibiloni que es va dir “Joana Lluna”, la referència número 001 del catàleg de Blau.

(Per cert, ara que hi penso i que ve a tomb: no és per posar-me medalles però puc dir ben alt que, com no podia ser altrament, en la tria de músiques que sonaven en el meu programa a Ràdio Obrera la presència de produccions catalanes era majoritària).

En aquella època l’Àlex tenia un petit despatx en els baixos d’un edifici del carrer de Guillem Tell de Barcelona que, bàsicament, li servia de magatzem. I cada vegada que li arribaven novetats -en vinil, és clar- ens organitzàvem: o passava jo a recollir el paquet amb la moto, o me’l deixava a l’entrada d’aquell immens casalot del carrer de Padilla on hi havia l’emissora. I així vàrem anar fent…

Després de la meva aventura radiofònica, que va durar exactament cent programes, els nostres contactes varen ser molt més esporàdics i, de fet, em sembla que des de fa una bona temporada els seus contactes musicals amb algun Isern els manté molt més amb el noi gran de casa que amb el patriarca de la família. Fins que fa pocs dies, en la roda de premsa de presentació del llibre sobre el qual parlaré de seguida, el vaig saludar i felicitar arran dels trenta anys de funcionament de Discmedi.

D’aquells anys d’“Els meus discos” m’han quedat dues impressions d’Àlex Eslava: és una persona honesta i és un professional molt pencaire i summament competent en una feina que ell mateix qualifica com “un ofici estrany, però emocionant”. Encara hi afegiria un tercer atribut -la discreció- que fins ara només li intuïa però que Jordi Bianciotto, el periodista que signa el llibre, descriu molt bé a la pàgina 12: “Per a qui estigui avesat al tracte amb gent del món musical, del ‘show business’ i rodalia, l’Àlex pot sorprendre pel seu tarannà tranquil, discret i poc donat a figurar, a exhibir-se i a alternar en els circuits mundans o en la nit barcelonina (…) Home resolutiu, racional, tendent a certa sobrietat i desinteressat en el safareig, no se’l veu gaire en els concerts i sol limitar la seva activitat professional als horaris diürns.”

Aquest mes de juny que ja té els dies comptats la revista Enderrock encarta “Discmedi, 30 anys”, un llibre de quasi dues-centes pàgines que explica la trajectòria seguida per la productora des de 1989 fins ara mateix (*). La primera part explica la gènesi del projecte i posa en primer pla els quatre motors de l’empresa: Miquel Àngel Sancho, Jaume Martínez, Joan Oliva i Àlex Eslava. A continuació ve la part central del llibre, catorze capítols en els quals es parla dels artistes més significatius del seu catàleg i de com varen fer tractes (i/o desfer-los) en cada cas. Una trajectòria de trenta anys que és un compendi de grans moments -amb les corresponents entreteles; algunes de conegudes, d’altres no tant- de la nostra història musical recent. Un apartat ben sucós perquè, com el lector pot suposar, una productora com Discmedi que ha editat des de Chiquetete a Mishima, pot explicar un munt de batalletes. N’esmento alguna: la gestació del disc ‘Cuba le canta a Serrat’, els inicis de Miguel Poveda, la curiosa relació entre el Club Súper 3 i el grup Macedònia, el tracte amb grups com Els Pets, Manel, Antònia Font, Els Amics de les Arts… i m’aturo aquí.

Les darreres pàgines contenen un breu resum fotogràfic de tots aquests anys, però el que per a mi representa la substància més interessant del llibre és l’apartat tercer, titulat “Un espai sonor propi”. Una trentena de pàgines en les quals Eslava exposa el que pensa sobre el mercat català, la crítica especialitzada, la indústria, el paper de l’administració i el dels mitjans de comunicació, els privats i, sobretot, els públics. No exagero si qualifico de molt important tot el que es diu en aquestes pàgines perquè estem acostumats a sentir opinions i sentències de mànagers, artistes, polítics i periodistes però, en canvi, la veu dels productors no és tan habitual.

Hi ha un munt de frases que demanen subratllat i meditació posterior. Us en destaco algunes: ‘En el mercat català no hi ha crisi de música sinó d’artistes famosos’ ‘Amb els anys he anat interioritzant molt aquest negoci i la idea de la música com un bé personal, social i cultural, i em permeto defensar-la i opinar que hauríem de prendre mesures per poder tenir un espai sonor propi més qualificat’ o aquesta altra: ‘la Corporació Catalana, ¿ha de donar un cop de mà a les companyies catalanes perquè creïn ‘Manuels Carrascos’ o ‘Malús’ catalans, o han de fer de crítics musicals fomentant només els artistes que consideren més exquisits o innovadors encara que sàpiguen que la seva proposta no té les propietats naturals per arribar al gran públic?’

Àlex Eslava no es talla gens a l’hora de parlar, per exemple, del disc de la Marató de TV3, un projecte amb unes finalitats benemèrites innegables però d’efectes perjudicials per a la indústria. O dels vicis de la crítica especialitzada (amb la morbositat afegida que la persona que està preparant el llibre amb ell és, precisament, un periodista musical, cosa que dona molt de joc a la conversa) i una conclusió en la que tots dos estan d’acord: ‘el purisme, si arriba a quatre gats, no serveix per a res’.

Un altre apartat es centra en els poders públics. Aquí apareix la idea de l’excepció cultural, molt invocada i gens aplicada, i la queixa per l’excessiva volatilitat dels interlocutors institucionals (canvis massa sovintejats de consellers i de responsables de l’ICEC, Institut Català de les Empreses Culturals). La conversa continua amb la competència (o no) entre el suport físic i el virtual i després passa a tocar un altre tema pelut que Àlex Eslava coneix profundament: el factor humà dels músics i els canvis que molts solen experimentar tan bon punt la fama els truca a la porta.

Un bon resum de les idees del director de Discmedi el trobo a la penúltima pàgina d’aquest apartat dedicat a l’espai sonor propi i l’aprofito per tancar l’apunt: “Caldria que s’entengués el concepte de música nostra, del ciutadà de Catalunya. Pot sonar naïf, però la música és, efectivament, com l’aire, flueix, i fora bo que els catalans tinguéssim la nostra de natural, de la mateixa manera que els britànics o els francesos tenen la seva. Com podríem aconseguir que això fos una realitat?”

————————————————————————————

(*) Afanyeu-vos, perquè quan arribi als quioscos i les llibreries el número d’Enderrock del mes de juliol serà més complicat fer-se amb el llibre. Pel que em diuen els responsables de la iniciativa, el podreu demanar directament a Discmedi (vegeu aquí) o a Enderrock (vegeu aquí). També us puc avançar que en alguna llibreria podríeu provar a veure si el tenen. Jo ara mateix estic en condicions d’assegurar-vos que a Ona Llibres -al carrer Gran de Gràcia 217, a tocar de Lesseps– (vegeu aquí) disposen d’una bona pila esperant comprador. En dono fe perquè el divendres passat la vaig veure amb aquests ulls que es menjarà la terra.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!